Quan tenia 3 anys vaig aprendre a anar amb bicicleta sense rodetes. La meva pista d’entrenament va ser la plaça Vermella de Sant Pau de Segúries, al Ripollès.

A partir de llavors vaig tenir autonomia i llibertat per anar on em donés la gana i quan volgués, sense que ningú m’hi hagués d’acompanyar. Primer vaig descobrir la bassa dels cap grossos, després l’ermita del Remei i més tard la Vall del Bac.

Totes aquestes excursions em fascinaven. Sempre descobria coses noves i no m’avorria mai, per bé que la majoria de vegades me n’hi anava tot sol i diria que això tenia els meus pares un pèl desconcertats.

Malgrat tot, ells em deixaven fer, ja que quan tornava a la caravana del càmping on estiuejàvem ho feia sempre més content que un gínjol. Però quan s’acabava l’estiu i tornàvem a Sabadell enyorava moltíssim totes aquelles aventures amb bici; fins que, gràcies al meu tiet i als amics de la seva botiga de bicis, vaig descobrir el Puig de la Creu, Sant Llorenç Savall i Monistrol de Calders.

El meu primer viatge

L’estiu abans de començar la universitat vaig comprar-me unes alforges i després vaig intentar convèncer els meus amics per fer un viatge amb bici. Però al final vaig haver d’agafar la motxilla perquè vam acabar comprant uns bitllets d’InterRail que no ens van portar més lluny d’Holanda, tot un clàssic que també va estar molt bé…

Al final de l’estiu, quan quedaven pocs dies per començar el curs, aquelles alforges seguien embolicades a la meva habitació i no podia evitar mirar-me-les cada vespre i imaginar-me com quedarien muntades a la meva bici.

Si no les estrenava aviat no podria fer-ho fins al cap de molts mesos; així que una nit em vaig alçar del llit, vaig anar a l’estudi, vaig encendre el PC i vaig comprar-me un bitllet de tren per anar a Burgos, des d’on al cap de dos dies començaria una ruta d’una setmana fins a Santiago de Compostel·la.

D’aquell primer viatge tinc tots els records gravats. Des dels minuts abans d’agafar el tren a l’estació de Sants fins a l’arribada a la plaça de l’Obradoiro, on vaig conèixer desenes de ciclistes que venien d’indrets del món molt llunyans.

Els altres viatges

La meva experiència amb alforges va ser tan autèntica i divertida com les anades i vingudes a la bassa dels caps grossos.

En aquell primer viatge vaig descobrir que pedalar sense haver de fer mitja volta em fascinava. I l’aventura de no saber on passaria la propera nit va ser tant captivadora que des d’aquell moment vaig començar a repetir-la tantes vegades com vaig poder.

Després del Camí de Santiago van venir la Transpirinenca, l’illa de Sardenya, Mallorca, Menorca, França, Anglaterra, Islàndia i moltes altres rutes que també recordo perfectament.

10 anys després

L’altre dia, una bona companya d’aventures amb qui fa poc he pedalat pels Estats Units va fer 28 anys. Cada gener, quan li pregunto com porta això de l’edat, em respon el mateix: “igual que tu d’aquí un parell de mesos.”

Doncs bé, aquesta persona em va fer recordar que aquest any ja en farà 10 de la meva primera ruta amb alforges. I això em va fer pensar que això de fer la volta al món amb bici sona molt pedant i que al cap i a la fi el que busco són les mateixes experiències que he viscut en els viatges anteriors.