L’arribada a l’Uzbekistan va ser força decebedora, ja que després dels cinc dies pel desert turcmè ens esperàvem una recompensa que mai no va arribar. Tot al contrari, encara vam haver de passar uns quants dies en una planura erma, monòtona i interminable.
Una de les poques coses que van millorar respecte al país anterior va ser la nostra higiene, gràcies a la multitud de canals que reguen els camps de cotó de la zona.
I també als encontres repetits amb aquesta família de francesos, que amb els dos fills i el gos, estan fent la volta al món amb una autocaravana que té un artilugi anomenat dutxa.
I també a algun pagès amable que ens va donar un cop de mà amb el seu tractor.
I també a la pluja, que després de molt de temps va tornar a fer acte de presència, va fer baixar les temperatures tòrrides del desert
i ens va fer estar tot un dia tancats a la tenda jugant a escacs.
Però el sol aviat va tornar a sortir i les paradetes que venen suc de pruna concentrat ens donaven un respir a cada cantonada.
Fins que vam arribar a Bukhara, antiga capital religiosa de l’imperi persa, que juntament amb Samarcanda concentra la majoria tadjika de l’Uzbekistan.
Allà ens vam trobar uns quants ciclistes amb qui ja havíem coincidit a l’Iran.
I, amb ells, vam tornar a la civiclització durant uns dies de descans, en què vam haver de convertir uns quants dòlars en uns quants feixos de sums uzbeks,
gestió que la mateixa policia ens va recomanar que féssim en una farmàcia enlloc d’un banc, ja que el canvi al mercat negre surt força millor…
Amb tots aquests bitllets a les butxaques ens vam poder allotjar al nucli d’una de les ciutats insígnies de la Ruta de la Seda,
on es fa palesa l’arbitrarietat cultural de les fronteres que van procedir la descomposició soviètica.
Durant aquests dies a Bukhara vam veure com es fabriquen les catifes i
vam tastar les samses (o samoses)
cuinades en forns de llenya ambulants;
l’omnipresent lagman,
i el benaurat pilaf (aquest, amb panses i cigrons, boníssim!)
Amb uns deu mil quilòmetres a les rodes, abans de continuar la ruta havia de canviar el pedaler i arreglar la boixa del darrere, però com que sóc un manasses i no sóc capaç de fer-ho tot sol, vaig haver de recórrer al velociped master del basar, que em va fer un nyap que tard o d’hora acabaré pagant…
Amb la bici més o menys reparada, doncs, vaig reprendre el camí amb el Valentin i la Min, una taiwanesa que està pedalant els 14.000 quilòmetres que separen Alemanya de casa seva.
Així que els tres vam seguir avançant cap a l’est,
cuinant amb una gasolina molt difícil d’aconseguir (la majoria de cotxes funcionen amb gas propà o metà i s’ha de comprar al mercat negre…).
bevent molta aigua,
refrescos,
molt arak,
gaudint de l’amabilitat uzbeka.
i refrescant-nos sempre que podíem per vèncer la calor sufocant que ja feia al mes de maig.
Si t’agraden els relats de Bicicleta i Manta i hi vols col·laborar, pots compartir-los a les xarxes socials, deixar-hi el teu comentari o implicar-t’hi d’una manera més directa. Gràcies!
Encara no hi ha comentaris.