Adéu, Àfrica, i fins la propera

Untitled

Des de la darrera entrada que vaig publicar al blog han passat uns quants mesos i he pedalat per uns quants països: Guinea Conakry, Mali, Burkina Faso, Ghana i, finalment, Togo. Han estat un munt de quilòmetres i d’experiències que ara, després de tant de temps i des de casa, farien de mal explicar. L’únic que puc dir-vos és que hi ha hagut moments difícils marcats per l’esforç i per la malaltia, però també moments de joia  marcats per la pròpia aventura i per un retrobament molt especial.

Durant aquests darrers mesos he continuat vivint la dura però meravellosa i simple aventura de viatjar en bicicleta. A poc a poc i una mica fastiguejat per la temporada de pluges he continuat resseguint un trosset més del continent africà, fins arribar a Togo. He pedalat per paisatges inhòspits, he vist i m’he relacionat amb animals de tota mena (sobretot primats), he alimentat alguna bèstia, he seguit les petjades i els excrements d’un gros animal (fins a trobar-lo), m’he enfilat en mil palmeres i m’he begut l’aigua de mil cocos. En definitiva, que lluny d’intentar trobar un cibercafè per actualitzar aquest blog pobre i desolat, m’he dedicat a viure plenament el viatge sense preocupar-me d’explicar-lo a ningú.

En diverses ocasions m’he preguntat quin sentit tenia relatar unes històries que tan sols estava vivint jo. Al cap i a la fi ni els meus esforços ni les noves tecnologies no m’ajudaven a transmetre-les amb prou fidelitat. I, a més a més, en cas d’apropar-m’hi ni que fos una miqueta, aportava res a algú a part de mi mateix i la meva pròpia vanitat?

En el fons de tot, m’agradaria pensar que sí, ja que si jo vaig ser capaç de prendre la decisió de fer un viatge així va ser gràcies a l’existència d’altres bloggers que, de manera més o menys vanitosa, explicaven les seves batalletes.

El que sé segur és que, malgrat hi hagi escrit més aviat poc, aquest blog també m’ha servit per ordenar les idees i els records del que m’ha anat passant al llarg d’aquests vuit mesos viatjant amb bicicleta. Potser no ho he publicat tot perquè en ocasions ha estat difícil trobar internet i moltes històries s’han quedat només escrites a la meva llibreta. Per més cansat que estigués al final de cada etapa, procurava escriure alguna cosa al dietari cada nit, encara que només fossin els noms dels pobles per on havia passat i la distància que havia recorregut. Aquesta petita rutina m’ha ajudat poder gravar a la meva memòria gairebé tots els llocs, totes les persones, tots els plats i moltes de les paraules que he après al llarg del viatge.

No sé pas si aquest hàbit ha anat directament relacionat amb el blog, ja en en altres viatges que també he escrit les meves experiències en una llibreta (tot i que no tan disciplinadament). El que estic segur que m’ha aportat de nou aquest blog han estat tots els vostres comentaris. Al llarg de tants mesos viatjant tot sol, malgrat que he descobert que convisc força bé amb mi mateix, també m’he adonat de la importància que tenien els records de les coses que m’heu anat escrivint. Quan vaig passar les dues malàries, quan em vaig lesionar el peu o quan vaig tenir un dels mil mal de panxes que he tingut, sempre podia recordar alguna de les coses que m’havíeu dit per donar-me ànimcs o, de vegades, trobar un cibercafè i veure si havia rebut algun nou missatge.

Vuit mesos després de sortir de casa i d’haver viscut totes aquestes experiències (sempre una mica acompanyat per tots vosaltres), he decidit que és hora de tornar, d’aparcar el remolc una temporada i de reflexionar bé sobre tot el que he anat veient i sobre què vull fer. La tornada d’un viatge pot ser tant o més complicada que la partida, però n’és una part indestriable i només es pot afrontar mirant cap endavant.

Mentre provo d’adaptar-me a la meva vida quotidiana de Catalunya intentaré guardar molt bé tots els records que m’emporto de l’Àfrica. Però, sobretto, procuraré aplicar la lliçó que m’han ensenyat els africans i intentar viure content i tranquil sense dependre de totes les coses materials que tinc (a banda de la bicicleta, esclar).

Fins la propera aventura, moltes gràcies per llegir-me i espero haver-vos transmès, com a mínim, una petita part dels meus mesos a l’Àfrica.

Raimon

,

Encara no hi ha comentaris.

Deixa un comentari