Han estat molts dies i molts quilòmetres pedalant pel Sàhara. En els moments de feblesa m’he demanat mil cops què coi se m’hi havia perdut, en aquest desert. Però ara, en la distància (més concretament des d’un platja del Senegal, a sota d’una palmera i amb una cervesa a la mà), m’adono del valor de l’esforç i el patiment d’aquests dies de viatge.
La primera paraula que em va venir al cap en arribar al desert va ser hostilitat. Viure en un mar de sorra sense aigua ni electricitat em va semblar una existència, com a mínim, dura. Però a mesura que passaven als dies anava passant per més i més poblats on la gent semblava viure amb normalitat.
A mesura que passaven als dies anava passant per més i més poblats on la gent semblava viure amb “normalitat.”
És cert que ho feien amb moltes menys coses que a Europa i que, des d’una perspectiva occidental les vides de la gent podien semblar més miserables que les nostres. Però com més dies passava al desert més m’adonava que això no era cert. Sovint, quan una família em convidava a la seva haima, m’adonava que la majoria de necessitats bàsiques (aigua, menjar, telèfon, transport, de vegades connexió a internet…) les tenien cobertes. I el que més em sobtava és que la manca de luxes no els feia menys feliços.
Travessar el Sàhara amb bicicleta ha estat una experiència dura però també alliçonadora. Per als que portem vides opulents i estem contínumanet rodejats d’estímuls, adaptar-se a un paisatge aparentment buit no és gens fàcil. Per a mi ha resultat un exercici molt enriquidor.
Per als que portem vides opulents i estem contínumanet rodejats d’estímuls, adaptar-se a un paisatge aparentment buit no és gens fàcil. Per a mi ha resultat un exercici molt enriquidor.
Quan agafes un grapat de sorra inevitablement se t’escapa de les mans. Com el temps, com les persones i com totes aquelles coses volem contenir. Per més fort que apretis el puny, sempre se t’acaba filtrant entre els dits. És el vent qui decidirà el lloc i el moment oportuns per formar una nova duna. Els granets de sorra, tan importants i insignificants com nosaltres, romandran quiets fins el moment de tornar a volar.
Encara no hi ha comentaris.