Després de diversos dies pedalant a la vora de la costa atlàntica del Marroc, arribo a Marràqueix, coneguda també com la Ciutat Vermella per la tonalitat rogenca que domina a tots els edificis.
Centenars de turistes europeus passegen per la plaça Djema el Fna fotografiant monos, encantadors de serps i cabassos plens de dàtils i d’espècies de tots els colors.
Aparco la bicicleta i m’adono que això té poc a veure amb els pobles remots per on he passat les darreres setmanes i on no he conegut sinó berebers amables i desinteressats. Ara sóc un turista més a l’arena, així que desenfundo la càmera i em barrejo entre els passatgers de les aerolínies barates que van arribant des de Barcelona, Madrid, Londres i París. Com si fos un joc, vaig fent fotos procurant no ser descobert, però els marroquins tenen ulls fins i tot al clatell i no ho aconsegueixo ni amb el teleobjetiu ni amb la càmera del mòbil. Al final, ho vulguis o no, has d’acabar desmbutxacant uns quants dírhams perquè et deixin de cridar i de fer-te sentir com un lladre; cosa que no sembla importar-nos gaire als turistes vestits de Quechua que transitem apressats d’una paradeta a l’altra…
Però a la Djema el Fna no tot és tan cruel: als tenderetes de menjar típic no escatimen en quantitat, cosa que em va de fàbula per guanyar una mica de pes abans no endinsar-me a les carreteres fredes d’un Atles ben emblanquinat. L’especialitat és la carn de xai, que et serveixen a la brasa, a l’estil tanjia (una espècie d’estofat que alguna gent encara cuina a les estufes de llenya dels hammams) o en trossets petits del cap coberts per una salsa densa i proteica que espero que em donis les energies suficients per escalar el Djebel Toubkal.
Bon profit!
Encara no hi ha comentaris.