L’Amèrica Llatina: per on comencem?

Gareth Collingwood

A la Baixa Califòrnia he conegut en Gareth, un canadenc que ha viatjat a tots els països de l’Amèrica Llatina i que té un blog molt interessant al respecte: www.elpedalero.com. A ara que tot just em començo a endinsar a Llatinoamèrica, les seves recomanacions m’han vingut de perles. La informació que m’ha donat la trobaràs al seu blog, d’on he agafat una entrada que m’ha semblat interessant i l’he traduïda al català. Hi parla de Sud-amèrica i de la seva manera d’entendre el viatge després de vint anys d’escapades a pedals per aquest continent. Espero que també t’agradi:

 


L’Amèrica Llatina és un dels destins cicloturístics per excel·lència. La serralada més llarga, la jungla més espessa, el desert més sec, el salar més extens, la cascada més gran i el volcà més alt es troben en aquest continent. I tot això t’espera perquè vagis a descobrir-ho.

Però, per on comencem?

Bé, tot depèn del temps de què disposis. Tingues en compte que els factors ambientals (el temps, l’altitud, el clima l’estació de l’any) poden alentir el teu ritme. I que, a més, les distàncies són immenses i les carreteres són molt dures. Mig any pot semblar moltíssim, però amb aquest temps només pots explorar-ne un trosset, de Llatinoamèrica.

Flying Into Lima, Peru

Si tens menys de sis mesos és millor que et centris en àrees concretes, com per exemple:

  • Patagònia i el districte dels Llacs (sud de Xile i Argentina).
  • L’Altiplano i els Andes centrals (del nord de Xile a l’Equador).
  • El riu de la Plata (de Buenos Aires a Rio de Janeiro, incloent Uruguai i les cascades d’Iguazú).
  • El Mèxic colonial (el nord i el centre del país).

Qualsevol d’aquestes àrees és ideal per explorar paisatges diversos i alhora tenir prou temps apreciar-los i gaudir-ne sense pressa. Però vaja, la millor manera de viatjar per l’Amèrica Llatina és fer-ho sense un temps límit.

No tenir una data de tornada fixa et permet abaixar el ritme de la ruta i ser més conscient del que t’envolta. A més, et dóna la possibilitat d’apartar-te de les carreteres principals i d’explorar les secundàries (que és on normalment passen les millors aventures); a banda, esclar, d’aparcar la bici i fer altres activitats, com camianar per parcs nacionals, navegar pels rius, bussejar pel mar o, fins i tot, anar-te’n un parell de setmanes a conèixer alguna gran ciutat llatinoamericana a peu.

blog-routes

Dit això, segurament ara estàs pensant: “sí, ja, i qui es pot permetre marxar de viatge sense límit de temps ni de diners?” Doncs bé, jo sóc del parer que ho pot fer qualsevol que s’ho proposi. I és que al llarg dels anys un servidor s’ha trobat centenars de ciclistes vivint el somni de viatjar amb bicicleta amb total llibertat. Segurament tots ells van haver de treballar i estalviar molt per convertir-lo en realitat. Segurament van haver de fer molts sacrificis, vendre’s un munt de coses, van abandonar la seva carrera professional, van buscar feines temporals durant el seu viatge i, en alguns casos, fins i tot van deixar de matricular els nens a l’escola per emportar-se’ls amb ells a pedalar. De fet, m’he trobat parelles que han començat la seva família mentre viatjaven! Però bé, el que vull dir amb tot això és que, si ho vols, sempre acabes trobant la manera.

Viatjar amb bicicleta s’ha anat tornant cada vegada més popular des que jo vaig començar. Abans, quan em trobava algun cicloturista, normalment era un alemany (o suís-alemany) de mitjana edat; ara, en canvi, me’n creuo de tota mena: joves, vells, solters, casats, canadencs, japonesos, escocesos, espanyols, italians, neozelandesos, sud-africans, argentins…

Si fas una cerca a Google i trobaràs centenars de webs de cicloturistes que han fet (o estan fent) l’Amèrica Llatina. Multiplica-ho per deu (per tenir en compte tots els viatgers que no relaten les seves aventures en blogs i que són majoria) et faràs una idea de com de popular s’ha convertit això de viatjar a pedals.

Unexpected Companion, Bolivia

Però tot això, que està molt bé, em porta a fer dues reflexions:

Primera reflexió: la mania que tenen alguns cicloviatgers (i els que escriuen sobre ells) d’ornamentar-ho absolutament tot. Tal i com relaten les seves batalletes, qualsevol diria que se n’han anat a Mart en comptes de la Patagònia. Si passen la nit en una habitació bruta i plena de puces, la retrataran fins a l’extenuanció a fi de deixar constància del seu atreviment i esperit aventurer (i de passada refregar-te que tu, en la teva rutina casolana, no deus estar fent aquest tipus de coses). D’aquesta mena de personatges me n’he trobat uns quants i puc assegurar-te que sempre acaben dormint en hotels amb aire condicionat i luxes de tota mena. I en això no hi ha res de dolent, simplment m’estranya que s’oblidin de fotografiar-los i mencionar-los en els seus blogs, també.

Creu-me, tothom pot viatjar amb bici. Jo porto unes quantes escapades a les cames i no per això sóc pas més valent que ningú (potser una mica mes cul inquiet, això sí). No et creguis les històries sobre cicloturisme que utilitzen expressions com “sense precedents”, “el primer home que” o “llocs on no ha anat mai ningú.”

Bicycle Repairs, Santa Marta, Matanzas, Cuba

Segona reflexió: tots els ciclistes que van des d’Alaska fins a Ushuaia fan exactament la mateixa ruta, sense desviar-se ni un sol mil·límetre de la ruta Panamericana. Tothom comença a Prudhoe Bay, baixa per la costa del Pacífic, arriba a Mèxic, fa l’Amèrica central, els Andes, el districte dels Llacs de Xile, la carretera Austral fins a la Ruta 40, a l’Argentina, tornen a Xile per veure les Torres del Paine i finalment entren de nou a l’Argentina per arribar fins la punta de més avall, Ushuaia. I l’epíleg de’aquest clàssic és agafar un vol fins a Buenos Aires, fer un parell de classes de tango i tornar a casa per dibuixar la mateixa traça que tothom al mapa de l’escriptori.

Sincerament, a mi m’importa un rave la ruta que la gent faci o deixi de fer. Però penso que fer el mateix que fa tothom desvirtua el propi avantatge del cicloturisme: poder arribar a qualsevol lloc on hi hagi un camí o una carretera. Quin sentit té resseguir el mateix camí que tots els gringos que es prenen un any sabàtic per recórrer Llatinoamèrica amb motxilla? La bicicleta, precisament, et permet allunyar-te de tot això i viure aventures úniques i irrepetibles.

The Endless Climb, Chilean Andes

Però tornem a la pregunta del principi: per on comencem?

Per què no iniciar la ruta pel sud i pedalar en direcció nord? I què tal si et desvies cap a l’est de Sud-amèrica en comptes de resseguir els Andes? I fer una ziga-zaga horitzontal? M’he trobat cicloturistes que han fet voltes gegants pel continent sense anar ben bé enlloc. I d’altres que fins i tot han fet un vuit! I pel que fa a mi, més aviat m’agrada col·leccionar rutes en forma de teranyina, ja que m’agrada anar parant pels pobles i explorar una àrea concreta sense alforges. I així, a còpia d’anar endavant i endarrere, vaig teixint teranyines ara i adés.

De fet, alguns els meus millors dies amb bici han estat en petites aventures d’aquest tipus. Deixo les alforges i tot l’equipatge en un hotel barat o a casa d’algú i surto a pedalar amb les coses que necessito per un o dos dies. En aquestes ocasions, és impressionant la quantitat d’energia que sento que tinc i la lleugeresa de la bici! Has agafat mai alguna cosa que semblava més aviat pesada però que ha resultat no ser-ho gens? Aquesta és la sensació que tinc quan faig una d’aquestes escapades dins del propi viatge. I com que em sento tan lleguer de vegades recorro fins a 200 quilòmetres, ja sigui per passos de muntanya, valls oblidades, llacs amagats o platges solitàries.

I això em porta a fer una reflexió final: les aventures sense bicicleta.

Embera Children, Darién, Panama

El fet que estiguis fent un viatge amb bici no implica que ho hagis de recórrer absolutament tot pedalant. De fet, a l’Amèrica Llatina hi ha paisatges i llocs molt inhòspits on no hi ha cap camí per arribar-hi. Així doncs, fes el favor d’aparcar la bici uns quants dies i ves a caminar per muntanyes, navegar per rius, nedar per platges cristal·lines i conèixer les ruïnes impressionants d’aquest continent.

Passeja, corre, busseja, rema, fes vel·la, vés a cavall… Barreja-ho tot i deixa la bici. No et donaran cap premi anar a tot arreu amb bici.

Bolivia-page-body-feliz-viaje

 


Pots llegir l’entrada original d’en Gareth a El Pedalero. I pots seguir l’aventura de tres anys que acaba de començar amb la seva parella al seu altre blog.

, , ,

2 Responses to L’Amèrica Llatina: per on comencem?

  1. MAITE ESCAPA 18/03/2015 at 9:25 #

    Després de llegir atentament, fins i tot amb devoció, penso que m’agrada aquesta filisofia. Viatjar amb bicicleta és una cosa i que la mateixa bicileta t’imposi límits n’és una altra. La qüestió és obrir hortizons.

  2. Josepa 16/04/2015 at 16:48 #

    Ara et direm l’spiderman ciclista, això de teixir teranyines amb la bici no ho havia sentit mai. Però així et fas les teves rutes, a la teva manera i per gaudir-ne mes tu, que en definitiva es el que compta. Cents la bici com si fos part del teu cos. Gaudeix-ne però sense ensurts!!!.

Respon a MAITE ESCAPA Feu clic aquí per cancel·lar la resposta.