Cagada en terra de ningú

Abans de passar duanes i travessar els quatre quilòmetres de terra de ningú que separen Mauritània de l’estat marroquí, aprofito per anar a fer un mos a l’àrea de servei que hi ha just abans de la frontera i gastar-me els últims dirhams en una bona tajine. Al final, però, de bona, res, i les cosequències arribaran un cop feta la digestió…

Quan m’assec al restaurant, a la taula del costat detecto una parella que fan pinta de catalans. Són de Reus i, a primera cop d’ull, ja semblen una mica peculiars… I quan hi xerro una estona em confirmen totes les sospites. Viatgen en una furgoneta sense assegurança, no tenen diners per pagar la gasolina i avancen a trompicons cada cop que algun autoestopista o ànima caritativa els omple el dipòsit.

Van arribar a la frontera amb Mauritània fa dues setmanes, però no la van poder travessar perquè no van tenir en compte un petit detall: cal demanar el visat maurità amb antelació. Així que se’n van haver de tornar fins a Rabat (2.000 quilòmetres més al nord), tramitar el visat a l’ambaixada de Mauritània, i desfer el recorregut per retornar a la frontera. Abans de començar aquesta peripècie, però, van decidir que era el moment de treure el seu gosset a passejar, i no va ser fins que van arribar a Rabat que es van adonar que se l’havien descuidat…

Van arribar a la frontera amb Mauritània fa dues setmanes, però no la van poder travessar perquè no van tenir en compte un petit detall: cal demanar el visat maurità amb antelació.

Així que la situació és aquesta: en una àrea de servei rodejada per mines antipersona, un ciclista es menja una tajine mentre els amos d’un gos esperen que aparegui després d’haver-lo abandonat fa dues setmanes en una immensitat de sorra farcida d’explosius. La noia, que es passeja per una de les planures més grans del planeta calçant uns peu de gat (només Déu sap per què), sembla la més afligida i, finalment, em confessa tenir dubtes sobre si trobaran la mascota o no. El noi, en canvi, és més optimista: “I tant que el trobarem, com sóc de Reus que el trobarem!”, va repetint, papissot, per culpa d’un accident psicotròpic que el va deixar sense les dues pales superiors.

Mentre el noi es comunica amb els altres petaners –”Me’n vaig a parlar amb els altres gossos a veure si l’han vist”–, la noia i jo ens quedem a l’àrea de servei conversant sobre les respectives experiències al Sàhara i al Marroc. Les seves històries són totes una mica escatològiques –m’explica no sé que de la dieta del pixum…– i fan que la tajine em sembli cada cop menys suculenta. Per sort, abans de treure-la pel forat que no toca torna a aparèixer el seu nòvio i recuperem el tema que ens ocupa: on és el gos? “No hi ha hagut sort, els altres no l’han vist.” I mentre abaixa el cap en gest d’abatiment, de sobte arrufa les celles com si s’acabés de recordar d’alguna cosa molt important: “Però mireu què he trobat!” Orgullós, treu de la bossa un manyoc de papers llardosos que emboliquen el seu trofeu: un cap de cabra mig rosegat per vés a saber qui que em planta a sobre la taula on estic intentant menjar tranquil·lament. “És molt bo”, va repetint mentre endinsa les ungles llargues i brutes al forat dels ulls.

Es tracta d’un tram sense asfaltar rodejat per mines i ferralla que no es va voler quedar cap part un cop acabada la guerra entre el Marroc, el Polisàrio i Mauritània.

Abandono el meu plat abans no em surti una pansa. M’acomiado amb un somriure forçat i els dono dues taronges perquè és evident que els falten vitamines. Quan arribo a la frontera amb Mauritània encara arrossego un molt mal regust de boca, però procuro esborrar de la memòria l’últim parell d’hores viscudes i centrar-me en els propers quatre quilòmetres de terra de ningú que tinc al davant. Es tracta d’un tram sense asfaltar rodejat per mines i ferralla que no es va voler quedar cap part un cop acabada la guerra entre el Marroc, el Polisàrio i Mauritània

Passo pels respectius controls policials i asseguro als oficials que no duc ni una gota d’alcohol –a la República Islàmica de Mauritània no és permès beure. Els costa de creure que la bici sigui el meu únic mitjà de transport i no em volen deixar passar, però després de fer una trucada a un superior aquest els aclareix que sí, que és normal, que hi ha occidentals que s’avorrien al seu país d’origen i que, encara que sembli estrany, se’n van a buscar aventures a l’estranger. Així que m’obren la tanca i em desitgen bona sort. I em recomanen que no em desviï de les roderes dels cotxes perquè em pot explotar una mina…

Els policies em deixen passar iem recomanen que no em desviï de les roderes dels cotxes perquè em pot explotar una mina…

La sorra em fa avançar molt lentament, però pedalo excitat per la desolació del paisatge i per l’ànsia d’entrar a un altre país. Miro al meu voltant per si veig el gos perdut, però alguna cosa em diu que estarà bé i que els que estaven veritablement perduts eren els seus amos.

Després d’un quilòmetre pedalant, finalment el vent em tomba i caic, abatut, sobre la sorra. Em poso a empènyer la bici. Avanço a pas de tortuga.

Em rodegen tot de Mercedes amb els vidres tintats. La majoria dels seus conductors fumen a banda i banda de la pista darrere d’unes ulleres molt fosques. Tenen pinta de moltes coses menys d’estar fent-ne alguna de lega. Però som en terra de ningú, així que això és impossible… Com que ningú no em torna la salutació decideixo que és millor seguir fent la meva i avanço amb la mirada fixada en els edificis del cantó maurità.

Vaig molt lent i les condicions són molt hostils, però ni la sorra, ni el vent, ni cap mafiós em faran fer marxa enrere. Em sento fort i motivat. Porto tres mesos pedalant i he arribat molt lluny. Ja gairebé sóc a Mauritània i tinc la sensació que això tot just comença… Res ni ningú m’aturarà! O potser sí?

De cop i volta els meus budells comencen a rogir més fort que els tràilers carregats de peix que passen amunt i avall. El regust de la tajine, les urpes d’aquell paio i el cap de cabra mig podrit m’envaixen la ment. Busco un roca prou gran per tapar-me les vergonyes i reso per no fer esclatar cap mina…

*L’última foto pertany a la col·lecció de caganers del meu pare.