Menú secundari

Carta oberta a la meva nova bici

Specialized-Awol-Raimon-Escapa

Benvolguda Specialized Awol,

Amb prou feines hem fet mil quilòmetres junts i per tant encara és massa aviat per fer balanços. Quan et miro, però, no puc evitar tenir aquella sensació de desig i d’optimisme que tinc sempre que estreno una bici (com aquella mountain bike que em van portar els Reis).

T’he triat a tu per perquè la teva germana ja és massa vella per seguir rodant pel món. Tot el que em queda per endavant –els Andes i la Patagònia, ara, i les jungles i els deserts de l’Àfrica, després– és massa tant per a ella com per al remolc, el company inseparable que l’ha companyada des del principi.

Tu ets jove, forta i tens una teva estructura de ferro que, en cas d’accident, ens facilitarà molt la vida sigui quin sigui el racó de món on ens trobem.

Tal i com em passava amb la teva germana –i, tot sigui dit, amb tantes d’altres–, m’estic dirigint a tu si em poguessis entendre, com si fossin un altre ésser humà. Això, espero que te n’hagin advertit, és nomésun vici que tinc des de petit i que mai no m’he pogut treure. Tu només ets una eina, un utensili, un instrument. Ets un invent molt ben parit, sí, gairebé perfecte, diria jo, però, malgrat tot, encara necessites d’una ànima humana que et faci funcionar.

Alguns viatgers romàntics s’obstinen a batejar les seves bicicletes amb noms quixotescos, però jo, estimada, no només ho trobo una mica naïf, sinó que a més a més em sembla una falta de respecte cap als teus progenitors, que ja van triar-te un nom: Awol.

Per si no ho sabies, en llenguatge militar l’expressió to go awol (acrònim anglès d’Absent Without Leaving) es fa servir per referir-se als soldats que abandonen el seu esquadró sense permís dels seus superiors –els desertors, vaja–. No és un nom gaire afalagador, ho sé, però no t’ofenguis, que te’l van posar per atrevida, no pas per traïdora. Les teves característiques fan tremolar alguns dels cànons del mundillu cicloturista, així que si alguna de les de la teva espècie et mira amb recel, tu, ni cas. Ets una mica descarada –en el bon sentit de la paraula– i això desperta certes enveges, però no et preocupis, és absolutament normal.

A banda de ser lleugera però també robusta, el que per a mi et fa realment audaç és la teva gran versatilitat. Amb tu, encara que vagi carregat fins a les celles, puc seguir gaudint d’una bici àgil, divertida i polivalent. Tens un tub de direcció alt que et fa molt còmode, però també un manillar de carrera que ens dóna una aerodinàmica que, gràcies a la seva apertura, ens permet conservar l’equilibri fins i tot en els senders més tècnics.

Una altra cosa que m’agrada de tu és el teu quadre de cromoli, que, tot i ser fi i lleuger, em permet calçar-te unes cobertes prou amples per si un dia ens llevem amb ganes d’anar a fer mountain bike –sense preocupar-nos per la frenada, ja que els teus discos ens permeten fernar en dos segons independentment del pes que carreguem.

Però la teva gosadia, amiga meva, va més enllà de la tècnica i ha fet que jo també em desmeleni una mica. Portava mesos volent treure’m alguns quilòs de sobre però mai trobava el valor necessari ni el moment oportú; fins que has arribat tu, i amb el teu posat atractiu i desacomplexat m’has animat a fer el pas per desempellegar-me d’algunes de les meves poques i estimades pertinences…

Després de desfer-me del sac de dormir antic i de comprar-me’m un de més lleuger, de regalar unes quants peces d’abric que ja no necessito (espero), d’abandonar en un hostal alguns atuells de cuina que feia servir més aviat poc, i de retallar una mica per aquí i una mica per allà, finalment puc dir, alt i fort, que he aconseguit aprimar-me fins a 7 quilos. Entre els dos, doncs, ara estem una mica per sota dels 100: entre 25 i 28, tu (depèn de l’aigua i del menjar que et faci carregar), i al voltant de 70, jo.

En treure’m de sobre tant pes i, sobretot, volum, vaig pensar que et posaria un parell d’alforges de les de tota la vida al darrere; però com que et vas presentar amb el Pizza Rack i la Burra Burra –de 20 litres!– em vaig decantar per fer un canvi de look radical i passar-me de ple al bikepacking, l’última tendència cicloturística.

Acostumat al pragmatisme del remolc –una sola bossa en què cada matí ho encabia tot, i llestos–, he de reconèixer que encara no les tinc totes pel que fa a la vestimenta que t’he posat. Malgrat que la bossa del quadre –la framebag– és la mar de pràctica i espaiosa (fins i tot m’hi cap el portàtil!), la resta de bossetes encara no les tinc gaire per mà, cosa que degenera en petites (però diàries) crisis a l’hora d’intentar trobar la multiallen, la càmera de fotos, el raspall de dents, l’impermeable, les ulleres de sol, el carregador del mòbil, la crema solar…

Suposo que és normal que de vegades m’atabali i que fins i tot em vegis perdre els estreps en algun moment. Passar d’un extrem a l’altre no és gens fàcil, tot i que, si vols que et digui la veritat, he de reconèixer que va amb el meu caràcter (ja m’aniràs coneixent…) i que, per tant, tinc la certesa que m’acabaré adaptant al canvi.

Sóc conscient, això sí, que trobaré a faltar la comoditat amb què he viatjat durant els darrers tres anys, però també et diré que amb la vestimenta ultralleugera que t’he posat i amb la geometria agosarada del teu quadre gaudirem molt dels camins i dels senders com si fóssim nens –sobretot ara que arribem als ports més alts del Andes.

Segurament tardaré uns mesos en adaptar-me del tot a tu, en recordar en quina de les teves bosses he guardat els parches, i en decidir si la tenda de campanya ha d’anar al porta-paquets del davant o al del darrere; però estic convençut que fem molt bona parella i que, d’aquí poc, estarem gaudint de l’aventura tant com vaig fer-ho amb la Tricross al llarg de 40.000 quilòmetres.

A tu te’n queden 30.000. Preparada?

Fins demà a les set.

Raimon

3 Responses to Carta oberta a la meva nova bici

  1. xavi 21/04/2017 at 11:18 #

    Hola Raimon, et puc preguntar perquè has abandonat el remoloc? Molts dels ciclotursites que comencen fent viatges amb remolc l’acaben abandonant i es passen a les alforges “de tota la vida” o al bikepacking. Els que el proven, en queden meravellats al principi, alguns expliquen que van mirant de tant en tant al darrere per veure si encara hi és ja que no tenen la sensació d’estar estirant pes (si no fa pujada). És clar que és un “trasto” més i moltes vegades es fa incòmode, sobretot si has d’entrar a cases, als transports públics, etc. M’agradaria saber la teva opinió després de recórrer un bon grapat de quilòmetres. Moltes gràcies i que l’Awol et faci molt feliç! :)

    • Raimon 10/05/2017 at 19:02 #

      Hola, Xavi! La veritat és que viatjar amb remolc m’agrada molt. El que passa és que ja portava molt de temps fent-ho i volia canviar una mica. Ja havia pedalat amb alforges i ara em tocava provar això del “bikepacking”, que la veritat és que encara em porta bastant més temps que abans a l’hora d’empaqueta-ho tot als matins però em permet gaudir molt més de rutes de “mountain bike” i de ports de muntanya llargs… Com en tot, hi ha una cantó positiu i un altre de negatiu. Bé, merci pel teu comentari i una abaraçada cap a Lleida!

      • xavi 03/06/2017 at 20:58 #

        Moltes gràcies per respondre, Raimon. Si amb alforges ja s’ha de ser super ordenat, no vull pensar haver d’embotir i treure les coses dels petates aquests del bikepacking…. :D
        Una abraçada!

Deixa un comentari