Correu des de Bolívia

Aquest és un dels correus que els subscriptors del meu blog reben cada cop que creuo una frontera. Si tu també els vols rebre, subscriu-t’hi.

Correu des de Bolívia

Ei! Com va això? Jo ja paro per San Pedro de Atacama, on aprofito la calor del desert per recuperar-me de tres mesos força intensos…

A pocs quilòmetres de deixar el Perú i els seus suplicis, ja vaig notar alguna de les millores que m’esperaven a Bolívia. Per exemple: pedalant cap a la frontera, alguns dels camions que m’avançaven –els que portaven matrícula boliviana– no feien sonar el clàxon com bojos ni es queixaven amb crits de la meva presència; o bé, fent zàping a l’habitació d’un hostal, vaig topar amb algun canal –bolivià– on les presentadores d’informatius no anaven tan despitregades que quasi es confonia pornografia amb periodisme.

A l’aduana del Perú, la Dominique, a qui només li havien donat un mes de visat a l’entrar al país, va haver d’omplir tot de paperassa i desembutxacar 60 dòlars per poder sortir-ne. Li sortia més traspassar el permís que no pas haver demanar una extensió del visat a mitja ruta… Mentre solucionava la seva il·lgalitat, un funcionari i jo sèiem davant una tele tot comentant la pallissa que el Paris Saint Germain li estava foten al Barça… Just quan es va acabar el partit, la Dominique ja tenia tots els papers en regla i vam poder continuar. La sagnia dels francesos va ser l’última mala passada que em tenia reservada el Perú…

Vam començar a rodar per Bolívia per la costa sud del llac Titicaca. A Copacabana, un poble turístic amb cert aire mediterrani, vam fer la primera nit. Ens hi vam quedar un parell de dies tot gaudint del sol i de l’ambient vacacional que s’hi respirava i preparant, també, les properes etapes amb bici. Un cop vam tenir la ruta més o menys dibuixada, vam arrencar cap La Paz amb ganes de començar copsar les primeres peculiaritats del nou país.

Deixant de banda les pollerías broaster –uns establiments de pollastre fregit típics de Sudamèrica amb noms tan suggerents com Pollos Pío Pío, Pollos Kikirikí, el Rey del Pollo o Pollos Piolín–, les primeres diferències resepecte altres països de la regió van aflorar ben aviat. Juntament amb Paraguai, Bolívia és un dels països més pobres de l’Amèrica del Sud. Hi ha diverses raons que l’han portat a aquesta lamentable posició, una de les quals, el seu seu enclaustrament terrestre. Si els bolivians tinguessin costa i poguessin exportar totes les seves riqueses naturals sense haver de pagar els arancels que han de pagar al Perú i a Xile, segurament el país no es trobaria en el pou econòmic on es troba… Però aquest darrer país, Xile, va ser qui li va expropiar el territori coster d’Antofagasta després de la guerra del Pacífic (1879 – 1883) i això, malgrat les contínues reclamacions de Bolívia, no sembla ser reversible…

Economia al marge, hi ha àmbits en què els bolivians m’han semblat un poble molt més desenvolupat que molts dels seus veïns. Pel que fa al tracte amb els estrangers per exemple, puc comptar amb els dits d’una mà les vegades que m’han dit “gringo” o que s’han dirigit a mi de manera irrespecutosa. A més, a diferència del que em va passar al Perú, a Bolívia, tot i que el concepte també existeix, ningú no m’ha assenyalat acusant-me de pishtaco kharisiri, en aimarà–. En general, per tot arreu on he passat la gent m’ha ofert ajuda –aigua, menjar, un lloc on plantar la tenda …– i s’ha mostrat encuriosida per saber qui sóc, què faig i d’on vinc. Cada cop tinc més clar que són els països culturalment diversos –i que reconeixen aquesta diversistat com una riquesa– aquells on els estrangers són més benvinguts. I en aquest sentit, Bolívia, que des de 2009 es diu oficialment Estat Plurinacional de Bolívia i reconeix 36 nacions diferents, n’ha estat un bon exemple.

Després de tres dies pedalant per l’Altiplano vam arribar a La Paz, la capital administrativa del país i una de les ciutats més elevades del món –entre 3.700 i 4.000 metres per sobre el nivell del mar–. Un cop vençuts el trànsit de l’extraradi i el fum asfixiant que emeten els vehicles vells i atrotinats a tanta altura, vam arribar a la Casa del Ciclista, un tipus d’allotjaments destinats a viatgers amb bici repartits per tota Llatinoamèrica. En principi són com uns hostals sense ànim de lucre en què pagues un preu molt baix per a cobrir les despeses d’aigua i llum o bé simplement ajudesamb tasques de manteniment. En aquest cas de La Paz, però, ens hi vam trobar amb el Cristian, un paio amargat i amb molt de morro que ens cobrava tant com en un hostal econòmic sense oferir-nos ni un llit –dormíem al terra mateix– ni una dutxa d’aigua calenta. En veure tals condicions vam decidir marxar-ne, però justament en aquell instant van trucar a la porta un japonès, un francès i un argentí (no és un acudit) i, ens van caure tan bé, que vam decidir quedar-nos. Gràcies al bon rotllo d’aquesta gent, la ronya de la casa i el mal caràcter del propietari van quedar en un segon pla.

Durant aquells dies vam deixar les bicis aparcades i ens vam dedicar a explorar la ciutat amb colectivos. Aquestes furgonetes, que són com un autobús interurbà però en petit, funcionaven molt bé. No només les vaig trobar considerablement més netes i organitzades que les de Perú –on sembla que no tinguin límit de capacitat–, sinó també molt més respectuoses amb el client –com tenien un preu fix no havia d’estar pendent per si m’enganyaven contínuament per la meva cara pàlida.

Un dia, mentre anàvem a El Alto –un municipi annex a la Paz que es troba per sobre dels 4.000 metres en un d’aquests colectivos, una dona va llençar un paper per la finestra. La seva filla, d’uns set anys, li va dir que allò estava mal fet. “Si contaminamos el planeta no van a crecer más plantitas, mami.” Durant dos anys pedalant per Llatinoamèrica he vist com la gent llença la brossa al terra per tot arreu i amb absoluta normalitat. Tot i que tinc força assumit que la consciència medioamiental és, tristament, un luxe reservat a societats benestants,  el gest d’aquella nena em va deixar descol·locat. Bolívia té molts més problemes per resoltre abans de dedicar-se recursos econòmics a l’ecologisme. Només em calia mirar a través de la finestra del colectivo per veure nens descalsos, gossos furgant entre muntanyes de merda i dones grans carregant sacs de patates de trenta quilos. La consciència ciutadana, però, és un bé públic que serveix per paliat tot això i que només s’aconsegueix amb l’educació, i el govern de Bolívia, que pot ser criticat en molts sentits, com a mínim ha demostrat que hi creu.

Quan Evo Morales, el primer president indígina de Llatinoamèrica, va arribar al poder l’any 2006, més enllà de prendre mesures molt polèmiques com nacionalitzar empreses, fer-ne fora d’altres, expulsar l’ambaixador nord-americà i el Departament Antidroga dels EUA, també va començar a prendre tot de mesures efectives per ocupar-se de la gent més desfavorida. Les seves polítiques van anar dirigides principalment a la classe obrera i camperola, que havia estat ignorada al llarg de molts segles i empobrida generació rere generació. L’any 2009, en un referèndum que va guanyar amb el 60% dels vots del bolivians, es va aprovar una constitució que establia, entre altres coses, unes quotes mínimes de representants indígenes al parlament i que reservava el dret de propietat dels recursos naturals a les comunitats a les quals pertanyien.

A la Paz, vam quedar-nos-hi tres setmanes. En part, perquè ens ho passàvem molt bé amb l’Atsushi, el Serge i el Diego –els ciclistes amb qui compartíem allotjament–, en part perquè volíem anar a escalar una muntanya i estàvem esperant que millorés el temps. Es tractava del Huayna Potosí, un cim que hi ha la vora de la Paz considerat un dels sis mils més assequibles del món. A més a més, com que Bolívia és molt més barat que Europa, també era força econòmic de pujar –un 80€ pel guia, el material i una nit de refugi amb àpats inclosos–. Malauradament, quan finalment ens vam decidir a anar-hi, després de dos dies d’ascenció va haver d’abandonar l’expedició… A 5.900 metres –a 180 del cim– em trobava tan malament que amb prou feines podia fer una passa més. Vaig arrossegar la meva cara groga i els meus llavis ensangonats durant hores sense queixar-me, però quan va sortir el sol i el guia i la Dominique em van veure la cara no ens va quedar altre remei que fer marxa enrere. Un cop a La Paz, de tornada a la Casa del Ciclista, vaig agafar una febrada que em va durar tres dies…

Recuperat d’aquella trifulga, vam fer un sopar de comiat amb els nostres companys ciclistes i l’endemà vam tornar a la carretera. Sortir de la Paz va ser caòtic i molt llarg. Quan ja n’érem als afores, la Domimique va tenir un problema mecànic que ens va obligar a fer una altra nit a la ciutat. Després de tants dies entre aquells carrers grisos i contaminats, els dos teníem una ganes immenses de marxar-ne. Gràcies a aquell contratemps, però, en comptes de plantar la tenda en un bosc perdut dels Andes vam acabar dormint en una pensió de barri on, per sort, vaig poder veure la remuntada del segle del Barça al Paris Saint Germain. Perdre’m aquell partit hagués estat imperdonable, i més tenint en compte que el meu pare i el meu germà eren al camp!

Dos dies després d’aquella gesta vam arribar a La Cumbre, l’inici de la Carretera de Los Yungas, coneguda també com a “Carretera de la Muerte”. Tot i que per Sudamèrica hi ha diversos camins batejats amb nomes similars, la història de la Carretera de los Yungas la fan, sense dubte, trista mereixedora d’aquest sobrenom…

La carretera, que fa d’enllaç entre l’Altiplano i la selva, té 80 quilòmetres i va dels 4.650 de La Cumbre fins als 1.200 de Coroico. El clima humit i boirós d’aquesta zona fa que al llarg de tota ella hi hagi molt fang i molta boira, la qual cosa, combinada amb uns revolt molt tancats i uns barrancs de més de cent metres, ha estat una combinació fatal durant dècades… Afortunadament, l’any 2007 es va obrir una carretera asfaltada alternativa molt més segura que connectava La Paz amb Coroico, però fins que això no va ser una realitat es calcula que entre 200 i 300 persones morien cada any fent aquest trajecte. “Antes de 2007, mi mujer y mis hijas me despedían con lágrimas cada vez que viajaba a la Paz”, m’exlicava un botiguer de la zona. “Cada dos semanas un colectivo se caía por el barranco y todos los hombres de a zona teníamos que ir a sacar los cadáveres“, va continuar l’home. Al fons dels barrancs, segons també m’havien dit, encara són plens dels autobusos, camions i restes humanes –i animals– que mai no es van poder recuperar.

Tot i aquelles històries tan tràgiques, des que van inaugurar la nova carrera que la taxa d’accidents ha baixat moltíssim. A dia d’avui només hi passen tot de ciclistes que vénen a fer-la diàriament en un tour organitzat des de La Paz juntament amb les furgonetes de suport. Des que un americà va començar a promocionar aquest descens com un dels més llargs i perillosos del món, tot d’empreses locals han pujat al carro i la ruta ha acabat convertida en una mena de Port Aventura… Cada dia hi baixen centenars de ciclistes, tots equipats amb casc integral, colzeres, genolleres i una bici de descens. Tot plegat fa que els turistes facin molta patxoca a les fotos, però res més. La pista és ampla, compacta i, amb bicicleta, no té cap tipus de complicació. L’únic que cal tenir en compte és que, pels revolts tancats i el sentit de la ruta, cal circular per tota la Carretera de la Muerte pel carril esquerre.

Després d’unes tres hores i mitja de fang, boira, cascades, barrancs sense fons i, a cada parell de revolts, tot de creus i flors en memòria d’algun bus estimbat, vam arribar a Coroico. En aquell poblet turístic i que fa de porta d’entrada a la selva, l’atmosfera horripilant dels darrers quilòmetres es va esfumar per complet. Després de deixar les bicis en un hostal vam sortir a passejar pel centre, per on es barrejaven paceños que havien vingut a respirar aire pur i backpackers que vestien orgullosos una samarreta força cínica que deia “I survived the Dead Road.”

A la plaça del poble, un cartell de “Se sirven fondues” va cridar l’atenció de la Dominique, que em va empènyer cap a dins del restaurant i em va fer asseure a la primera taula que va trobar. El propietari, un bolivià que havia viscut a Suïssa, va estar molt content de rebre’ns i conversar amb nosaltres. Se li il·luminaven els ulls en rememorar els anys en què va treballar a Berna i a Zuric, però sobretot estava encantat de poder parlar-nos en alemany… Jo, però, no n’entenc un borrall, així que vaig haver de deixar via lliure a la Dominique i, quan ens van haver portar l’olla, limitar-me a sucar-hi… En una de les meves escomeses –amb els dits i la barba regalimant de formatge–, un tros de pa se’m va escapar del punxó. La Dominique, que semblava estar tan entretinguda amb el seu interlocutor que parlava alemany, de cop i volta va desviar la mirada cap a mi i em va etzivar: “Now you have to pay me a drink!”Es veu que havia trencat una de les regles més elementals del protocol herlvètic…

Com que passat Coroico la Dominique volia anar per l’Altiplano i jo preferia seguir pel territori de Los Yungas, vam decidir separar-nos durant una setmana i retrobar-nos a Oruro.

Tot i que en els següents dies només vaig estar entre els 1.500 i els 2.500 metres, la regió de Los Yungas és molt muntanyosa i això va fer que les etapes fossin molt intenses. La major part del recorregut va ser 15 quilòmetres amunt, 15 quilòmetres avall, que, de fet, és el que més m’agrada. Com que era temporada de pluges, però –i es tracta d’una regió remota sense asfaltar–, els fangars amb què vaig haver de lidiar eren considerables…. Tots els poblets per on vaig anar passat, això sí, tenien electricitat, aigua corrent i uns carrers cèntrics empedrats molt nets que evitaven que proliferessin malalties com el dengue o la malària –velles conegudes meves–. Per molt aïllat que estigués un poble, sempre hi trobava un camp de futbol o un coliseo –un polisportiu– que, més enllà de servir-me per plantar-hi la tenda, era una gran consideració cap als joves i l’esport que no tenen en altres països en vies de desenvolupament –val a dir que això no ha servit per transformar en cap potència futbolística el país, que només guanya a casa gràcies al desavantatge que té per l’altura de l’equip rival…

Als pobles de Chulumani, Irupana i Circuata em vaig trobar molta població afroboliviana. Els seus avantpassats havien estats segrestats a l’Àfrica i portats al Nou Món per treballar com a esclaus a les mines de Potosí. Passats els anys, arran de la discriminació i la falta d’oportunitats, s’han anat dispersant per les zones més càlides del país, com Los Yungas, i en l’actualitat la molts es dediquen al cultiu de la planta de coca.   

A la regió de los Yungas, juntament amb els departaments de Cochabamba i de Santa Cruz, és on es cultiva gairebé tota la coca que produeix Bolívia –el tercer productor mundial després del Perú i Colòmbia–. Mentre la majoria de governs contemporanis mai no han acabat de regularitzar la planta, Evo Morales, que abans de polític era cocalero i sindicalista en el sector, ha fet de la coca una de les polítiques estrella del seu mandat. En arribar al poder no només va legalitzar el cultiu de la planta sinó que, a més a més, va engegar una gran campanya internacional en defensa de la fulla de la coca, tot enfatitzant-ne els seus múltiples beneficisi i destacant-ne les diferències respecte de la cocaïna. Al 2011, gairebé duplicada la producció anual de coca a Bolívia, el líder aimarà va fer un discurs molt polèmic a l’ONU en què, mostrant una fulla de coca a la seva audiència, va fer un discurs parlant del costum ancestral de mastegar coca i de la seva vessant cultural i religiosa en el món andí. Les seves reivindicacions no van passar d’aquí, ja que les Nacions Unides encara no han tocat ni una coma del dicatat que va menar de la Convenció Única sobre Estupefaents de l’ONU celebrada el 1961, en què es va posar la fulla de coca en el mateix sac que l’heroïna i la cocaïna.

La planta, que no creix en cap altre lloc més que en les concques baixes de la serralada del Andes, serveix a milions de bolivians d’altres pobles andins per combratre el soroche o mal d’altura. Serveix, també, com a un estimulant similar al cafè, ajuda a combatre la gana i és una font de fòsfor i de calci comparables al consum de peix i de llet. No va ser fins a mitjan segle XIX que dos químics alemanys van aconseguir aïllar i purificar l’alcalaoide que coneixem com a cocaïna. Gràcies als avenços científics d’Occident –o per culpa d’ells–, aquella planta que els inques i tantes altres cultures andines havien mastegat durant mil·lenis va passar a oferir un reguitzell de noves possibilitats que oferien unes possibilitats mercantils inaudites: des de medicaments per a combatre addiccions, fins a anestèsies de diferent mena, passant per, fins i tot, begudes refrescants amb propietats extraordinàries –la Coca Cola, abans de cafeïna, portava cocaïna–. Al principi, la preparació d’aquella pols màgica només era a l’abast de científics amb mitjans, però a poc a poc la recepta es va anar socialitzant i, a mesura que això passava, el problema internacional del narcotràfic es va anar desplegant.

Per tota la regió de Los Yungas em vaig trobar un munt de gent assecant fulles de coca, un arbut que dóna diverses collites l’any. Quan sortia els sol, tot de descampats completament adequats al procés s’omplien de treballadors estenent una catifa de fulles de coca; quan el cel s’emboirava, tots corrien a guardar-les perquè no es mullessin. A diferència del que em passava al Perú, la gent no se n’avergonyia ni tenia cap problema amb què parés a fer-los fotos. Tot al contrari, els cocaleros estan orgullosos de la seva feina.

Veure d’on surt els seus inicis la cocaïna, una droga que mou mig món, ha estat realment interessant; especialment perquè des de fa dos anys que li he he anat seguint el rastre. De la mateixa manera que a l’Àsia vaig fer la Ruta de la Seda, es podria dir que a Amèrica he fet la Ruta de la Cocaïna –tot i que a l’inrevés–. N’he anat tenint diversos indicis a Mèxic, amb els cotxes de luxe conduït per xavals de vint anys; a Guatemala, amb els mareros amb pistoles i calaveres tatuades a la cara; a Hondures, amb les avionetes abandonades i cremades enmig de la jungla de la Mosquítia; o a Colòmbia, on en algunes ciutats m’oferien una ratlleta a cada cantonada per quatre rals…

Al cap d’uns dies força durs pedalant a cavall dels Andes i de l’Amazones, vaig deixar enrere els camps de coca per tornar a pujar a l’Altiplano. A Oruro em vaig retrobar amb la Dominique i junts vam reprendre la ruta en direcció al famós Salar de Uyuni.

De la localitat de Salinas Garci-Mendoza vam rodejar el volcà Tunupa i, a través d’un paisatge que semblava pintat amb pastels, vam arribar al poble de Coqueza. Allà vam comprar provisions d’aigua i menjar per un parell de dies i, després d’untar-nos amb crema solar fins les orelles, vam agafar un camí de baixada que tot d’una quedava tallar en sec i desembocava en una gran massa de color blanc.

Els primers deu quilòmetres encara estaven inundats per un pam d’aigua. La temporada de pluges tot just s’havia acabat i això va dificultar força el pedaleig per damunt la salt. Alhora, però, va ser molt especial, ja que l’efecte del reflex de l’aigua difuminava la línia de l’horitzó i teníem la sensació d’estar pedalant per sobre dels núvols!

En pondre’s el sol ja havíem acomplert el nostre objectiu de pedalar quaranta quilòmetres fins a la vora de l’illa Incahuasi, un tros de terra ple de cactus que sobresurt com un bolet al vell mig del salar. En comptes d’anar-hi a plantar la tenda i aprofitar per fer una cervesa en un dels seus restaurants,  vam empassar-nos les temptacions i vam decidir fer nit al mig del no-res. La decisió va ser l’encertada. No només perquè ens havíem quedat sense salt i només vam haver de rascar una mica el terra per evitar que els espaguetis no quedessin fats, sinó també per la nit de càmping que vam poder passar en aquell panorama tan particular… A banda de l’espectacle celestial que vam poder admirar quan es va pondre el sol, el que més em va frapar d’aquella nit va ser el silenci. De nits al desert ja n’havia passat unes quantes, però cap tant remotament silenciosa com aquella.

Al matí, al baixar la cremallera de la tenda i trobar-me envoltat d’unes rajoles blanques hexagonals gairebé infinites, també va ser força impressionant. “Si se les estropea el GPS enmedio del salar, amigo, están perdidos,” em va dir la botiguera de Coqueza abans de començar la travessia. Però un cop a allà, a l’hora de la veritat, ens vam adonar que podíem orientar-nos perfectament amb alguna de les muntanyes que s’albiraven en l’horitzó o resseguint les roderes d’algun dels 4×4 que transporten turistes des de i cap a Uyuni…

El segon dia havíem de pedalar 70 quilòmetres fins al poble de Colchani, la sortida del salar. Pel camí, ens vam trobar un cicloturista de Lituània que el primer que va fer després de saludar-nos va ser disculpar-se pel seu aspecte ridícul. Portava una samarreta lligada al cap que li arribava fins al nas. Amb els ulls completament coberts ens va dir: “Sorry, guys, but yesterday I lost my sunglasses and I had to ride all day without them…” El pobre, que venia d’acampar a l’illa Incahuasi, ens va explicar que després d’haver passat la nit en blanc –literalment– s’havia llevat amb la vista borrosa i que gairebé no s’hi veia. Després de conversar una estona, li vam desitjar sort i ens vam posar a pedalar. Al cap d’uns metres vaig parar, em vaig assegurar que portés les ulleres de sol posades i, abans de reprendre la marxa, vaig decidir embatumar-me amb una altra capa de crema solar per si de cas… Fotia un sol espatarrant i aquella sal era més punyetera que un dia a la neu a la primavera.

Els útims deu quilòmetres del salar tornaven a estar inundats i vam haver d’apretar el pedals amb molta força per tal de no quedar-nos encallats. A més a més, el sol se’ns menjava per tots cantons i tot el cos ens picava per la suor i la irritació de la pell. Aquell xipolleig d’aigua salada m’estava fent coure una part del cos molt més del que és habitual… Per sort, aviat vam arribada a Colchani i la coissor i es va apaivagar. Després de netejar les bicis i de dutxar-nos –i de posar-nos cremeta a les parts més perjudicades–, vam anar a fer un volt pel poble amb l’esperança de trobar un lloc on poder fer un bon sopar. M’hagués agradat repetir la fondue, però en aquell poble no hi havia gaire vida i aviat vaig veure que m’hauria de conformar amb un pollo broaster…

L’endemà al matí vam tenir el goig de retrobar-nos amb l’asfalt. Tot i que tant nosaltres com les bicis estàvem força perjudicats, com que teníem el vent a favor en menys d’una hora vam arribar a d’Uyuni, una localitat sense cap mena d’atractiu més enllà d’estar situada al costat del salar més gran del món. De fet, és una ciutat lletja, avorrida i, a sobre, hi fot un fred que t’hi cagues… Quan hi bufa el vent, com que el clima es tan sec, et quedes completament garrativat. Aviat ens vam recordar del que ens deien els bolivians quan els explicàvem que ens dirigíem a Uyuni: “Brrrrrr, ¡harto frío por allá!

La nota positiva de la ciutat van ser la gran quantitat de bars i restaurants que n’inunden el passeig principal. Tot i que habitaualment provem d’esquivar aquest tipus de locals –per cars i perquè normalment no tenen res a veure amb el país–, al cap de tantes setmanes menjant només en comedores i mercats se’ns van presentar com tot un luxe. Per fi podíem gaudir d’una taula per a nosaltres sols enlloc d’estar anxovats en una taula en què deus persones ens oberven com si fossim d’un altre planeta!

Durant els dies que vam ser a Uyuni vaig parlar més en anglès que en castellà. Al nostre voltant tot eren guiris que anaven o venir del salar. Per un cantó va ser una mica monòton escoltar com ens relataven, fil per randa, el mateix viatge i les mateixes anècdotes; però per l’altre, va ser tot un plaer poder ajuntar-nos amb altres occidentals amb qui podíem mantenir converses més o menys profundes tot fent bromes intel·ligibles per a tothom. Fins i tot –no és broma– vam poder fer servir frases subordinades, cosa que, no sé si per diferències culturals o pel problema de l’analfabetisme, amb molts bolivians això no era possible perquè perdien el fil de la conversa.

Sense ànim de faltar el respecte –simplement és un fet que he anat vivint per tota Bolívia–, durant aquells dies a Uyuni envoltat de tants estrangers de vegades només em recordava del país on em trobava quan m’asseia en una terrassa a prendre un cafè. No perquè fos bo i molt ben servit, com a Colòmbia, sinó més aviat pel contrari… “Un café, por favor.” “¿Un café?”, preguntaven. “Sí, por favor, un café.” “¿Nada más, caballero?”, insistien… “No, ¡solamente un café!” “Un café nomás, ¿pues?” “Sí, amigo, le he dicho que sólo quiero un café.” Al cap d’una estona –més aviat llarga– apareixia el cambrer de torn amb una tassa buida entre la mans. Uns minuts després, tornava a aparèixer i em deixava un termo d’aigua calenta a la taula. Al cap d’una estona, reapareixia amb la sucrera. I una mica més tard reapareixia per portar-me un sobre de Nescafé. A la fi, quan semblava que aquell ja era el darrer viatge, s’acostava i em portava un tovalló… “Disfrute de su café, caballero,” em desitjava amablement. I jo responia:“Muchisísimas gracias, caballero. ¿Tiene una cuchara?

Si no era la cullera, s’oblidaven del sucre, del termo o, fins i tot, del propi cafè. Després d’haver experimentat aquest tipus de comportament en diferents àmbits i situacions molt quotidioanes, a banda de demanar-me per què coi els cambrers no es compren una safata, també em preguntava: tenen alguna cosa contra la lògica i el pensament racional? D’acord que emanen Occident, però de a mateixa manera que nosaltres ens anem nodrint d’elements culturals externs, per què ells no incorporen coses com aquesta? Procuro respectar cada cultura i evitar caure en tics col·lonials, que ens afecten més del que creiem, però hi ha coses que em sobrepassen i barreres culturals que no aconseguiré mai superar…

___

Abans de seguir avançant en direcció Xile, com que encara ens quedava un mes de visat a Bolívia –i com que en aquest país la gasolina és molt barata– vam decidir fer un tour amb autobús per conèixer una zona que com que quedava massa allunyada del salar havíem exclòs de l’itinerari a pedals. Els propietaris de l’hostal d’Uyuni van ser tan amables de deixar-nos-hi deixar les bicis aparcades mentre érem fora, així que vam encabir la roba a la motxilla i vam agafar un bus en direccció Potosí.

Després de tres hores i mitja de trajecte –per només 2,5€!– vam arribar a la històrica ciutat col·lonial. Era 1 d’abril, justament el dia en què els potosins celebren la descoberta de plata l’any 1545 al Cerro Rico, la muntanya que els espanyols van expoliar durant segles amb esclaus i a partir de la qual, entre altres coses, van poder fer front als seus deutes amb altres imperis europeus i finançar la Contrareforma.

L’endemà era el meu, d’aniversari, i ens en vam anar a celebrar-lo a les entranyes d’aquella muntanya llegendària, d’on encara avui en dia s’extreuen tonelades de plata cada dia. De la mà d’una agència local, vam agafar una furgoneta des del centre en direcció al Cerro Rico. Abans d’arribar-hi vam fer una parada al mercat de barri per comprar “algún detallito para los mineros.” Sota la pressió poc subtil de la guia, la Dominique, jo i els altres dos membres del grup vam ajuntar uns quants bolivianos i ens vam endur unes quantes fulles de coca, dues caixes de cigarrets, una ampolleta d’alcohol de 96º i –atenció!– un paquet de dinamita.

El vehicle ens va deixar al peu de la muntanya, on vam acabar de fixar-nos el casc i el frontal –anàvem guarnits amb la mateixa roba que els miners– mentre la guia ens donava quatre explicacions sobre la visita. “¿Seguro que nadie sufre de claustrofobia ni de problemas respiratorios?” I ens vam capbussar dins d’un túnel fosc i estret per on de tant en tant entraven i sortien miners que empenyien vagonetes similars a les d’Indiana Jones al Temple Maleït…

Al cap de vint minuts de caminar ajupits entre fang i estalactites, vam arribar a una cova. Allà, una estàtua de cartró pedra vermella i amb un penis gegant ens va donar la benvinguda. Era el Tío, una deïtat de l’inframón a la qual estan sotmesos tots els treballadors del Cerro Rico mentre treballen a la mina, ens va explicar la guia. Tot i que a mi em va semblar que hi posava més pa que formatge, segons ella tots els miners passaven a fer una visita al Tío i a ofrenar-lo amb cigarrets i fulles de coca abans no anar a picar pedra a la seva concessió. “Es su forma de mostrar respeto a la Pachamama y de estar protegidos”, anava dient mentre mastegava fulles de coca sense parar. “Los mineros que no le muestran respeto normalmente acaban sepultados por la montaña”, contiunava ella… Jo, per si de cas, em vaig acostar al Tío, vaig encendre un cigarret i li vaig posar a la boca. La guia em va fer un gest d’aprovació i ens va dir que podíem continuar.

El petit túnel per on caminàvem s’anava vifurcant en túnels encara més estrets que, alhora, s’anaven dividint en túnels encara més recargolats. Després de deixar pas a dos miners que empenyien una vagoneta plena de rocs vam tombar cap a la dreta i vam ficar-nos en una cova. “¿Y por aquí no se pierden algunos mineros?”, li vaig demanar a la guia. “Sólo aquelles a los que el Tío no quiere”, em va asseverar amb la galta a punt d’explotar de fulles de coca.

Al fons d’un túnel vertical i estret per on vam haver de baixar amb l’ajuda d’una corda vam trobar una concessió on quatre nois estaven fent feina amb un pic, una pala i un carretó. Per bé que de la venda minerals –principalment plata– se n’ocupen empreses de tot el món, l’explotació del Cerro Rico és actualment en mans de cooperatives estrictament bolivianes. Aquells joves petanyien a una d’elles, les quals, quan els miners són massa grans per seguir treballant, s’ocupen de pagar-los un subsidi. Normalment s’han de retirar al voltant de la quarantena per culpa de malalties respiratòries com la silicosi. Quan acaben la seva vida laboral, envelleixen molt ràpidament i, sovint, acaben morint de forma prematura, cosa que aquells nois de vint anys sabien perfectament…

Després de parlar amb ells una estona, la guia ens va fer un gest perquè els donéssim el que havíem comprat al mercat. La coca la van començar a picchar –mastegar en aimarà– instantàniament, però amb la dinamita no vam estar tan de sort com altres grups de turistes que havien vist com la feien explotar. Segons un d’aquells nois, per la zona on ens trobàvem circulaven uns gasos que poden ser molt perillosos. Ens ho van explicar amb l’ampolleta d’alcohol que els vam regalar. A banda beure’n petits glopets per combatre la manca d’oxigen –la muntanya es troba a més de 4.700 metres–, també el fan servir per evocar-lo a la roca, encendre’l i veure així com es comporta la flama. Si no crema bé, han de vigilar amb la manca d’oxigen; si crema massa, amb els explosius…

Dues hores després d’haver entrat a les entranyes del Cerro Rico finalment vam tornar a veure la llum del sol –des d’aquí, “gracias, Tío”–. De tornada a la ciutat, mirant enrere des de dins la furogneta, em feia creus del paper que aquell turó aparentment tan vulgar ha jugat en la història d’Europa i del món sencer. Durant la colònia, la plata que hi havia a Potosí era tanta que la majoria de monedes que circulaven pel món havien estat fabricades allà mateix. De fet, les màquines amb què s’encunyaven es poden visitar a la Casa de la Moneda de Potosí, un dels museus més intressants que he visitat a Sudamèrica.

Es diu que va ser tanta la plata que els espanyols es van endur del Cerro Rico que haguessin pogut construir un pont d’argent entre Bolívia i Espanya i, tot i així, continuar extraient-ne riqueses. També s’estima que, des de l’inici de la seva explotació fins a dia d’avui, uns vuit milions de persones han mort engolits per la muntanya –la majoria, esclaus indígenes i africans–. D’aquí que l’expressió “¡Esto vale un Potosí!” només es faci servir a Espanya…

Vistes les riques i les misèries de la ciutat, vam pujar a un altre autobús i ens vam plantar a Sucre, que, a diferència del que molta gent creu –jo mateix estava equivocat– és la veritable capital de Bolívia. Tot i que La Paz és considerada la capital administrativade Bolívia, Sucre n’és la capital constitucional. Va ser en aquesta ciutat on, l’any 1825, es va signar la seva independència respecte al Perú, que un any abans s’havia independitzat de la corona espanyola incorporant el territori de l’Alto Perú, tal i com antigament es coneixia l’actual Bolívia. En aquella època, a mesura que els territoris d’ultramar de la corona espanyola s’anaven independitzant, tos ells també maldaven per posar les grapes damunt Bolívia, ja que a ningú li passava per alt que a Potosí hi havia un dels tresors que més s’acostaven al mite del Dorado.

Finalment, però, les tropes de l’Alto Perú, encapçalades pel mariscal Antonio José de Sucre –d’ell, el nom de la capital– i pel libertador Simón Bolívar –tots dos vinguts des de la ja alliberada Gran Colòmbia– van imposar-se a les diverses incursions sobre el territori i van fundar l’estat de Bolívia. Simón Bolívar, que va alliberar Bolívia i altres pobles llatinoamericans amb l’objectiu d’unificar-los en un mateix estat, va ser honorat amb el nom del país i, a més a més, es va convertir en el primer president.

Dues setmanes després d’aquell parèntesi amb autobús vam tornar a Uyuni. Les bicis eren al mateix lloc on les havíem deixat. Per fi em retrobava amb la meva Awol! Com l’havia trobat a faltar… Que consti que no sóc un fetitxista d’aquests que fan carícies a les seves bicis i els posen nom, però la verirat és que l’havia enyorat molt. Acostumat com estic a no separar-me’n, cada cop que ho he de fer és una mica traumàtic. Per sort, la Dominique és una persona molt pacient i va aguantar molt bé totes les hores que durant aquells quinze dies em vaig passar parlant de bicis, llegint sobre bicis, mirant pelis sobre bicis. Després del càlid retrobamebt, li vaig engreixar la cadena i inflar els pneumàtics i, finalment, vam donar l’adéu definitiu a Uyuni.

Malauradament, en aquell punt del viatge també havia arribat l’hora d’acomiadar-me de la Dominique. Després de nou mesos pedalant per Amèrica, se n’havia de tornar-se’n a Suïssa i reincorporar-se a la seva feina. Jo, tot i que sóc solitari de mena, ja m’havia acostumat a la seva companyia i em va costar molt dir-li adéu, però no vaig tenir més remei que acceptar la realitat i intentar acostumar-me a estar sol una altra vegada. Amb les etapes fredes i solitàries que m’esperaven, sabia que no seria fàcil…

Els dos primer dies després de separar-nos van ser d’allò més avorrits: rectes infinites, vent en contra i paisatges molt monòtons. En 48 hores, l’estímul més exitant que vaig tenir va ser quan, pedalant pel ripio –la trocha, la pista de terra–, vaig veure un armadillo caminant entre els arbustos. Tot i que Sudamèrica n’és plena, d’aquestes bestioles, aquell era el primer cop que en veia una amb els budells al seu lloc i la cuirassa sense esclafar. Empès per l’avorriment i la curiositat, vaig saltar de la bici i em vaig posar a perseguir l’armadillo com si fos un nen petit. L’animal no corria gaire, però era capaç de fer unes ziga-zagues rapidíssimes que que gairebé acaben amb mi. El que més m’intrigava era si també es convertiria en una boleta, com fan les paneroles, però quan el vaig haver atrapat, després emprenyar-lo una estona amb un branquilló, no es va ni immutar i vaig decidir deixar-lo en pau.

Del poble de Villa Alota vaig arribar al de Villa Mar, on una cosa de color blanc que sobresortia d’entre unes roques em va cridar l’atenció. Potser perquè feia poc havia vist la peli Viven, el primer que em va venir el cap va ser la cua d’un avió. Quan vaig entrar en una botigueta a comprar un paquet d’Oreo, em van dir que sí, que era la cua d’un avioneta que s’havia estabellat al poble l’any 1991. “¿Y cuanta gente murió?”, vaig preguntar a la botiguera. “Nadie, sólo iban dos pasajeros y se salvaron los dos.” “Viven”, vaig pensar.

A més de 4.000 metres per sobre el nivell de mar, vaig aprofitar que era d’hora i que tenia la tenda plantada en un racó del poble per banyar-me en un rierol que semblava força net. El sol brillava amb força i m’ajudaria a combatre l’aigua gairebé glaçada. L’únic que em va fer dubtar van ser la gran quantitat de llames que pasturaven a banda i banda del riu i que, de tant en tant, hi deixaven caure un pixarada o un cagallonet… Però si m’havia d’esperar fins a trobar una dutxa d’aigua calenta, acabaria fent tanta catipent que no em suportaria ni a mi mateix! Així que vaig fer el cor fort, vaig respirar fons i vaig entrar al riu amb una pastilla de sabó per al cos en una mà i una altra de sabó per a la roba a l’altra –ja que havia de passar pel suplici, vaig aprofitar per matar dos pardals d’un tret.

Durant l’última setmana a Bolívia vaig estar pedalant per la província de Sud Lípez, on les etapes van ser curtes però molt intenses. Tot i no passar dels cinquanta quilòmetres diaris, la sorra, les pedres, el vent en contra i l’altitud –vaig pedalar entre 4.500 i 5.000 metres– em deixaven esgotat. En algunes ocasions, aconseguia arribar a algun un poblet amb algun hospedaje i, de vegades, un comedor on m’oferien un plat de quinoa amb chicharrones de llama; en d’altres, havia d’acampar al mig del no-res a temperatures que a la nit baixaven fins a -15ºC! A l’hora de sopar, embotit dins tota la meva roba, procurava cuinar coses ràpides com pasta i ous durs –tot bullit en una sola tongada–, ja que a 4.000 metres d’alçada l’aigua bull a 85ºC i això em feia gastar molt més combustible del que habitualment necessita el meu fogonet.

Tots els quilòmetres per Sud Lípez van ser exageradament durs, però també van valer molt la pena. No només pels paisatges psicodèlics per on vaig pedalar, sinó també pels llocs on, malgrat el fred, vaig poder plantar la tenda. El Desierto de Dalí i els guèisers Sol de Mañana em van semblar impressionants; i a la Laguna Colorada, després de passar la nit a la immensitat de la seva conca, quan finalment va sortir el Sol i em vaig atrevir a sortir de la tenda, l’aigua es va anar tenyint d’un vermell tan intens que semblava que estigués en un altre planeta! Mentre desfeia gel per fer-me un cafè, milers de flamencs andins van començar a inundar la llacuna i l’espectacle va ser encara més espectacular.

Tot i que la Laguna Colorada és la més coneguda de la regió, La Laguna Verde i la Laguna Chalviri també em van semblar molt boniques. Aquesta última té uns banys termals de 40ºC des d’on vaig veure la posta de sol amb una parella de cicloturistes francesos –dels pocs que em vaig trobar a la zona– tot prenent-nos una cervesa per acabar de brodar el moment. El llac que teníem al davant de la piscina estava gelat i, quan es va fer de nit i vam sortir de l’aigua, el que es va congelar instantàniament van ser els nostres cabells i les nostres tovalloles! Per sort, al restaurant que hi havia davant dels banys ens van oferir dormir al terra del menjador per així no haver de plantar la tenda.

L’endemà a les cinc del matí em vaig despertar perquè a la cuina del restaurant ja estaven preparant esmorzars –els bolivians es lleven molt d’hora!–. Com que encara era fosc i no em podia posar a pedalar amb tant de fred, vaig aprofitar per tornar a la piscina i veure la sortida el Sol. Després d’aquell petit ritual enmig dels Andes, ja estava preparat per acomiadar-me de Bolívia. Però, abans, tenia una cosa pendent…

Després de l’intent frustrat del Huayna Potosí, el sud-oest de Bolívia m’oferia la darrera oportunitat per coronar el meu primer sis mil. El volcà Uturuncu, de 6.008 metres d’alçada, es trobava a no gaires quilòmetres. A més a més, banda de ser, també, un dels sis mils més assequibles del món, té la particularitat que es pot fer gairebé tot amb… bicicleta! Segons havia llegit, fins i tot els vehicles motoritzats poden pujar fins ben amunt si no hi ha hagut esllavissades. El coll on s’acaba el camí és a 5.770 metres, la qual cosa el converteix la via motoritzable més elevada del món. Un cop allà, l’aproximació al cim s’ha de fer a peu i, segons havia llegit, no és gaire complicada…

Dit i fet, des del poble de Quetena Chico vaig començar l’ascenció a l’Uturuncu. A l’hostal on m’havia allotjat vaig deixar gairebé tot l’equipatge. Només em vaig endur la bossa estanca que porto al manillar –amb la tenda, la màrfega i el sac–, la framebag –amb menjar per a dos dies– i la motxilla –amb gairebé tota la roba que tinc–. A dos quarts de set del matí, després d’acomiadar-me del senyor de l’hostal, el Casimiro, vaig posar-me a pedalar. Fotia tanta rasca de ca l’ample i de cop i volta vaig passar a no tenir-les totes…  Així que vaig fer mitja volta per demanar a l’home si em podia deixar una de les mantes de llama de l’habitació on havia dormit. Pesava més de tres quilos, però possiblement em faria servei… “Claro, hermano querido, llévate una flazadita porque allá arriba por lva a refrescar.

Amb uns quilos de més, doncs, finalment em vaig posar a pedalar cap al volcà. Quetena Chico es troba a 4.200 metres i volia pujar, com a mínim, fins als 5.300, on plantaria la tenda per l’endemà continuar fins al cim. Arran del meu mal historial per les altures vaig optar per no tenir més expectatives del compte i prendre’m el recorregut amb molta calma. Si arribava, collonut; si havia de fer marxa enrere, no seria pas cap trauma… A banda del soroche, però, m’amoïnava forá la rasca que fotria a la nit… Portava una estona pedalant i el sol ja escalfava, però els bassals i els rierols que m’anava trobant continuaven completament congelats.

Al cap de tretze quilòmetres força plans però de sorra molt punyetera vaig arribar al peu del volcà. A partir de llavors el camí s’empinava de veritat i l’arena cedia terreny a unes pedres ben emprenyadores. Amb la falta d’oxigen, els trams més inclinats m’obligaven a baixar de la bici i empènyer-la.

A 4.700 metres vaig parar a esmorzar. Havia anat a bon ritme, però sabia que a partir d’aquell moment cada cop aniria més lent. En unes hores vaig arribar als 5.000 metres, on ja gairebé no podia pedalar durant més de cent metres seguits. Tenia la boca absolutament seca i el cor em bategava tan fort que semblava m’hagués de sortir disparat. Havia passat per allò i sabia que era del tot normal, així que vaig procurar conservar la calma i adoptar una una estratègia per anar avançant a poc a poc però progressivament: cada 500 passes o pedalades, parava a fer un descans de dos minuts i continuava.

Cap a la una del migdia ja gairebé havia arribat als 5.300 metres. Com que no hi havia cap núvol i el sol encara escalfaria durant unes hores, vaig decidir seguir pujant metres. Continuava amb la boca seca, el pols accelerat i començava a tenir força mal de cap, però em trobava més ben aclimatat que mai i això em va ajudar a mantenir una actitud positiva.

A 5.500 metres vaig decidir parar. Vaig trobar un zona bastant plana amb un parell de roques per arrecerar-me del vent. Vaig plantar-hi la tenda entremig tan ràpid com vaig poder i, després de fer quatre fotos, em vaig ficar a dins del sac amb tota la roba posada –anorac de plomes inclòs–. Cap a les cinc de la tarda tancava la cremallera de la tenda tot desitjant que la meva bufeta no m’obligués a obrir-la fins l’endemà.

Embotit sota entre totes aquelles capes de roba, el sac i la manta del senyor Casimiro, vaig rebuscar una estona fins que vaig troar la bossa del menjar. Tot i que l’altura m’havia regirat l’estómac –durant l’ascenció vaig haver de fer tres parades d’emergència– em vaig posar a endrapar tant com vaig poder. Necessitava recuperar forces i fer entrar el cos en calor per no passar fred durant la nit. De primer em vaig fotre un parell d’ous durs ja congelats; de segon, unes llesques de pa sec maridades amb una llauna de sardines; i de postres, el plat estrella de la nit: un paquet de pernil de Ca l’Andreu que els meus pares m’havien enviat de Sabadell feia uns dies –i que jo reservava per a una ocasió especial.

A les set de la tarda ja gairebé era fosc. El fred es començava a sentir amb intensitat dins la tenda. Segons m’havia informat, les temperatures baixarien fins a uns -20ºC, uns extrems que jo encara no havia experimentat mai. Comptant que el meu sac està dissenyat per dormir a un mínim de 0ºC, normal que estigués una mica cagat… Abans de tancar els ulls vaig agafar el mòbil i l’ampolla d’aigua i me’ls vaig ficar dins del sac per no evitar quedar-me sense líquid ni bateria. Vaig pujar la cremallera fins dalt, em vaig posar el buff  i, afortunadament, em vaig adormir al cap d’uns minuts.

L’endemà a les cinc em vaig despertar perquè se m’estaven començant a refredar les cames, però vaig aguantar fins les sis dins del sac. Quan em vaig incorporar per sortir de la tenda, em van caure tot de cristallets de gel al damunt. Era el meu propi baf, que, de la rasca que fotia, havia quedat congelat al sostre de la tenda. Al sortir-ne encara era completament fosc, però afortunadament s’intuïa que el dia seria assolellat.

Enmig de la foscor, vaig deixar el campament tal qual i em vaig posar a pedalar. Els meus músculs es negaven a despertar-se, i el meu moc, que havia estat regalimant durant tota la nit, va quedar convertit en una estalactita al cap de pocs minuts. Per sort, m’havia llevat animat i de bon humor, així que vaig poder vèncer duresa de les circumstàncies amb el cap, que em va mantenir les cames en moviment fins a la sortida del sol.

Seguint la mateixa tècnica que el dia anterior –500 passes i descans– vaig seguir pujant mentres fins arribar als 5.650. Com que el sol ja escalfava vaig parar a esmorzar. Després d’un parell de paquets d’Oreo i un ou dur congelat vaig reprendre l’ascenció. A partir d’aquella alçada el terra era ple de fumaroles que desprenien olor de sofre molt forta i una calor que suposo que era la responsable de la manca de més neu.

Després d’empènyer la bici durant una hora, a partir dels 5.700 vaig poder tornar a pedalar. El camí va passar a ser força pla i la sorra i les pedres van desaparèixer. Rodant a una velocitat d’entre 5 i 10 km/h vaig anar guanyant metres progressivament fins que, després d’un parell de trams de neu en què vaig haver de tornar a caminar, per fi vaig arribar al coll.

A 5.760 metres encara hi havia més fumaroles. Em trobava enmig dels dos pics que té el volcà, i caminant amb molt de compte per no cremar-me els peus, vaig deixar la bici aparcada contra una roca. Després de canviar-me de calçat –anava amb pedals automàtics–, vaig fer quatre estiraments per desgarrativar el cos i em vaig dir a mi matix que tant si feia el cim com si no l’experiència ja havia estat un èxit. Al cap i a la fi, “mai ningú podrà pedalar per un lloc més elevat”, vaig pensar mentre em preparava per grimpar cap al més elevat dels dos pics.

Tot i que per internet havia llegit que aquells darrers dos-cents mentres eren fàcils, no m’ho van semblar gens ni mica. La sorra i les pedres soltes em feien relliscar i es desprenien muntanya avall. Feia poc, a més, havia nevat, i tot i que al poble m’havien dit que la capa de neu era molt fina, vaig haver de fer unes quantes ziga-zagues per tal d’esquivar uns quants trams obags per m’era impossible de pujar.

Cada cop hi havia més neu, i quan l’altímetre marcava 5.930 metres, em vaig adonar que no em quedava cap via alternativa. El pendent era molt pronunciat i estava completament cobert de neu que el vent havia endurit i convertit en gel. Aquell tram final demanava com a mínim uns grampons. Vist el panorama, semblava que el més sensat era deixar-ho estar… Però en les bones condicions amb què em trobava la idea de fer mitja era com una punyalada a l’ànima, així que em vaig posar mirar a dreta i esquerra procurant trobar una via alternativa.

Passada una estona, vaig trobar una antigues petjades de grampons que em van donar esperança. Gairebé estaven esborrades pel vent, però semblava que anaven per una zona en què la neu era una mica més tova. Potser per allà, clavant la punta de les bambes amb molt de compte, podria pujar sense relliscar… Per si de cas, vaig agafar un parell de pedres ben punxegudes que vaig fer servir com a piolets.

Aquella tècnica d’escalada vintage em va funcionar sorprenentment bé fins gairebé a dalt de tot Els últims vint metres de desnivell, però, els vaig haver de fer de manera encara més rudimentària: ajupit d’esquena a la muntanya i anar clavant els talons al gel mentre m’anava arrossegant com una euruga cap amunt. Segurament no va ser la tècnica més èpica de coronar el meu primer sis mil, però ei, quan vaig arribar a dalt i vaig veure el món sota els meus peus em vaig sentir com si hagués arribat a Ítaca!

Contemplar la perspectiva des de dalt de l’Uturuncu després de tot aquell esforç va ser un premi difícil d’igualar. Tots els contorns ocres i vermells que m’havien fet suar en els últims dies jeien ara sota meu. El vent bufava amb molt força i no deixava que cap núvol taqués el cel. Tampoc no hi havia cap senyal de civilització a la vista. Em vaig sentir un privilegiat, tot i que encara hagués estat millor poder compartir aquell moment amb algú…

El vent apretava cada cop més i em feia por que esborrés la traça per on havia pujart, així que vaig preparar pel descens. En trenta minuts vaig desfer les dues hores d’ascenció i vaig arribar a la bici. Abans de llençar-me camí avall em vaig estirar al terra, em vaig menjar un parell d’Oreos i vaig pensar: “Passaran molts anys abans no em torni a moure’m per aquestes alçades.”

Dos-cents metres més avall vaig parar a recollir la tenda. Tres hores més tard, baldat i amb les braços i les mans adormides, arribava a Quetena Chico. “¿Cómo le fue, hermano querido?”, em va pregutnar el senyor Casimiro. “Bien, su flazada me salvó la vida…” Com que ja era tard em vaig quedar a passar una nit més al seu hostal, i l’endemà, ben d’hora, em vaig posar a pedalar cap a la frontera amb Xile.

Amb el nas i els llavis més tallats qe mai vaig fer l’últim esforç a sobre la bici i l’Uturuncu va anar quedant a poc a poc enrere. Després de passar per l’aduana de Bolívia –una de les meves remotes que he vist mai– vaig haver de pujar l’últim port, de 4.700 metres. Un cop dalt, des del control migratori de Xile, m’esperaven 50 quilòmetres de baixada fins a Sant Pedro de Atacama. Mentre lliscava per sobre d’un asfalt pulcre i immaculat vaig mirar enrere per acomiadar-me de tots els ports i muntanyes que m’han acompanyat en els darrers sis mesos per Bolívia i pel Perú: “Gràcies per respectar-me i deixar-me tenir-vos per sempre a la memòria. Fins la propera!”

Si has arribat fins aquí, gràcies a tu també per aguantar-me tot aquest rotllo. Ja des de San Pedro de Atacama, amb xancletes, samarreta i la birreta que caurà després d’enviar-te aquest correu, em vaig recuperant de totes les trifulgues que he passar recentment. D’aquí un parell o tres de dies, quan també hagi fet una mica de manteniment a la bici, començaré a endinsar-me cap al desert d’Atacama.

Tindràs notícies meves quan en surti. Fins llavors, salut i bons aliments!

Una abraçada,

Raimon

Aquest és un dels correus que els subscriptors del meu blog reben cada cop que creuo una frontera. Si tu també els vols rebre, subscriu-t’hi.

,

6 Responses to Correu des de Bolívia

  1. Albert 12/05/2017 at 16:29 #

    Raimon, ets un geni! Aixó de culminar cim fent l’uruga és tot un descobriment. Permet-me que et copii l’idea en cas de necesitar-la. Per altra banda, admiració, el seu significat, queda curt per expressar el que transmets. La teva bogeria (per mí lucidesa) faria somiar a qualsevol en que tot és possible. Segueix fotent-li fort als pedals i espero amb candeletes compartir amb tu una cerveceta fresqueta, a qualsevol racó d’aquest món!

    Un abraçada forta!

    AlbertC

    • Raimon 19/05/2017 at 16:54 #

      Fet, Campaña! Utilitza-la quan vulguis. Un dia, quan torni, podem anar a fer la Pica d’Estats junts amb la tècnica de l’euruga. Una abraçada des de Xile!

  2. Cristian 14/05/2017 at 15:51 #

    Hola Rai! he llegit aquesta etapa boliviana amb molt anel i ganes d’aventura, de pedalar i de fer cims! gràcies per compartir aquesta experiència! una abraçada forta amic!

    Cristian

    • Raimon 19/05/2017 at 16:56 #

      Uep, Cristian! Gràcies a tu per ser-hi, mestre. Bici i cims… Això pot ser una bon projecte pels Pirineus de cara a la nostra retrobada. Una abraçada i estem en contacte!

  3. Mª Carme Escapa 30/05/2017 at 19:14 #

    Aixó que fas és extraordinari, disfruto molt llegint els teus relats.
    Felicitats pel 6.000 !
    Mª Carme

Trackbacks/Pingbacks

  1. Correo desde Bolivia - Bicicleta i Manta - 02/06/2017

    […] *Traducción pendiente. Leer la entrada en catalán. […]

Deixa un comentari