Menú secundari

Correu des de Colòmbia

Aquest és un dels correus que els subscriptors del meu blog reben cada cop que creuo una frontera. Si tu també els vols rebre, subscriu-t’hi.

Correu-des-de-colombia

Hola!

Què tal? Jo, a punt de deixar Colòmbia, amb les cames molt carregades però content d’haver arribat als Andes i d’haver recuperat les sensacions de pedalar per alta muntanya.

El trajecte amb llanxa des del Panamà va ser una mica accidentat: primer ens vam quedar sense gasolina i després se’ns va trencar el motor. Vam estar flotant enmig de l’Atlàntic durant més d’una hora, fins que, quan jo era l’últim passatger que faltava per vomitar, finalment una altra llanxa va venir a socorre’ns i ens va portar fins a Turbo, ja a la costa colombiana.

Un cop allà vaig buscar un hotel on descansar un parell de nits i posar a punt la bici, que amb la sal del trajecte havia quedat feta un cromo, pobreta. Aquells dies em van servir per veure les primeres diferències del nou país i del nou continent: les coses ja no eren cool sinó chéveres o bacanas; els preus havien baixat considerablement (per 4 euros tenia una habitació senzilla); i vaig passar de la Big Cola de Centreamèrica a uns sucs boníssims que em feien descobrir una fruita tropical nova cada dia.

Les primeres quatre etapes pel departament d’Antiòquia van ser força planeres, fins que aviat vaig arribar als Andes i em vaig recordar del que significa patir de veritat. A poc a poc les cames se’m van anar acostuant al nou terreny i per fi vaig començar a afrontar els ports de 30, 40 i 50 quilòmetres que hi ha a Colòmbia amb la forma i l’actitud necessàries per no quedar-s’hi en l’intent.

No havia trobat etapes de muntanya tan llargues des de l’Àsia central, i la veritat és que ho trobava a faltar. El silenci, l’aire pur, l’olor de verd… Notar com va entrant més oxigen als als pulmons; com el cor cada cop batega amb més força; com el cos no fa figa per més que li demanis; com la ment es converteix en l’aliada o, segons com, l’enemiga…

Un cop coronat l’Alto de Boquerón em vaig tirar carretera avall i vaig estar gaudint del vent i dels revolts durant una bona estona. Però aquest cop no vaig acabar a una vall tranquil·la amb pobles agradables on parar a prendre un tinto –un cafè–, sinó Medellín, una urbs de quatre milions d’habitants de la qual m’havien parlat molt bé però que, amb tant fum i tants sorolls, em va semblar una mica hostil…

Potser va ser el trànsit, el mal temps o la contaminació; el cas és que la primera impressió de la capital d’Antiòquia em va deixar molt per desitjar… Tot i així vaig decidir quedar-m’hi per veure si la cosa millorava, o sigui que vaig buscar un hostal i me’n vaig anar a fer una volta de reconeixement amb la bicicleta lliure del remolc.

Al dia següent vaig anar a visitar un parell de museus i després vaig quedar amb el Guim, un català de la meva quinta que fa un parell d’any que viu a Medellín. Només vam tenir temps de dinar, però va ser interessant sentir el punt de vista d’algú que viu en un país on tu només estàs de pas; i és que, quan viatges amb bici, per moltes experiències i variades que puguis viure, les teves percepcions poden acabar sent molt subjectives i sempre està bé parlar amb altres estrangers.

Després d’acomiadar-me del Guim vaig voler donar un altre vot confiança a Medellín. Vaig invertir la tarda passejant pel centre fins que vaig trobar una bona terrassa on parar a fer un cafè. Enlloc de treure un llibre o mirar el mòbil vaig fer una cosa que m’agada molt fer quan arribo a llocs desconeguts: observar la gent. El primer que em va sorprendre va ser veure com d’atrafagat anava tohtom –Medellín és un dels motors de Colòmbia–; i el segon, la gran quantitat de noies precioses que anaven passaven per davant meu tota l’estona No sé si és per la seva diversitat ètnica, per pel seu carisme, o simplement perquè saben que tenen la fama i la volen conservar; el cas és que les paisas –les antioquenyes– són les dones que tenen més bona premsa de tot Colòmbia. Amb tot, després de passejar una esotna per la plaça del Botero (l’artista colombià més conegut, amb el permís de García Márquez), vaig aconseguir no deixar-me impressionar per tantes corbes i vaig optar per fer-me el dur i tornar a la carretera com un cowboy solitari.

La següent parada no va ser gaire lluny. Encara a l’àrea metropolitana de Medellín, vaig arribar a San Antonio de Prado, on el Manuel, un apassionat de les bicicletes amb un cor gegantí, em va obrir les portes de la Casa del Ciclista, un alberg sense ànim de lucre per on han passat gairebé 500 ciclistes, entre els quals alguns de tan emblemàtics com Lorenzo Rojo (a qui pots llegir si entens el basc) i Salva Rodríguez (un granadí que fa poc ha acabat una volta al món de deu anys).

Quan jo hi vaig arribar, a la casa hi havia dues ciclistes brasileres i un de valencià. Com que els tres venien del sud em van recomanar unes quantes carreteres que valien la pena i un  munt de Warmshowers on fer nit i conèixer gent interessant. A l’hora de sopar vam fusionar uns quants ingredients mediterranis amb uns quants de tropicals i vam intercaviar unes quantes batalletes sobre els nostre periples.

Com que es respirava molt bon ambient, vaig acabar quedant-me a la casa del ciclista unes quantes nits més, fins que el 2 d’abril, després de veure el Clàssic amb un croissant i un cafè amb llet, va arribar l’hora de partir. Una victòria blaugrana hagués estat un molt bon regal per celebrar el meu aniversari, però em vaig haver de conformar amb el que porto fent cada dia des de fa gairebé tres anys, que no va ser gaire original però almenys em va fer començar el meu vint-i-novè any de vida amb un somriure.

Baixant de l’Alto de Minas vaig deixar enrere l’àrea metropolitana de Medellín i les fortes diferències socials marcades pel sistema d’estratificació colombià, tot i que aviat van començar a aparèixer les desigualtats entre les zones urbanes i les zones rurals.

El que més em va sorprendre en alguns pobles va ser l’analfabetisme:

–Buenos días, patroncito. ¿Dé dónde viene?

–De Barcelona –responia jo.

–Que de dónde viene mijo, no de qué equipo es.

–¡De Barcelona!

–Ah, ¿pero Barcelona también es una ciudad?

Al cap d’una estona de conversa, sempre apareixia algú per acabar-ho de rematar:

–Habla usted muy bien el español, hermano.

–Muchas gracias, amigo –contestava jo.

–Porque… En España… ¿qué idioma hablan? –em preguntaven, interessats.

–Bueno… Está el gallego, el vasco, el catalán, el aranés… Y también el español.

–Ah…

De poble en poble, de vegades acampant, de vegades en Wormshowers i de vegades en pensions, vaig arribar a l’Eje Cafetero, una àrea muntanyosa on es cultiva la major part del cafè colombià destinat a l’exportació –Colòmbia és el segon exportador mndial, després del Brasil, de coffea arabica– Després d’una etapa molt maca entre plantacions gegants vaig arribar a un poblet amb molt encant, Salento. Allà vaig conèixer el Dean i la Dang, una parella de canadencs que també pedalen des d’Alaska cap a l’Argentina. Vaig compartir habitació amb ells en un hostal i al dia següent ens en vam anar a visitar una granja de cafè per conèixer com es cultiva i processa la llavor que té a tants occidentals –jo el primer– enganxats cada matí.

Aquella mateixa tarda vam coincidir amb el Bernardo, un brasiler que està fent la volta a Sudamèrica amb bici i que va acabant-se unint a nosaltres. Així les coses, els quatre ens vam posar a pedalar cap a Ibagué. Ens vam posar a pedalar per una pista en molt mal estat però molt divertida, fins que en una de les baixades, com que hi havia molt de fang i moltes pedres, la roda del remolc se’m va afluixar i va acabar sortint disparada a tota velocitat, amb tanta mala sort que va anar a parar en un barranc. La vam estar buscant durant una hora, però com que no apareixia i es començava a fer fosc vaig decidir fer el següent: amagar el remolc a sota d’un arbust i continuar pedalant sense equipatge fins al proper poble. Al dia següent hauria de tornar a recollir-lo (qui sap si amb l’ajuda d’una mula o d’un cavall) i seguir buscant la maleïda roda… Així que ens vam abrigar una mica, vam treure les llanternes i ens vam posar en marxa abans que es fes completament de nit.

Però al cap de vint metres…

–Dude! –exclamó Dean.

–What’s up, amigo?

–Your goddamn wheel, man, your goddamn wheel!

No m’ho podia creure: la roda havia caigut pel barranc, però havia quedat atrapada entre una lianes que la camuflaven a la perfecció. De no haver estat per les bandes reflectants del pneumàtic no l’haguéssim trobat mai, però com que anàvem amb els frontals vam tenir la santa potra de trobar-la. De vegades em pregunto si sóc més gafe que ningú o bé tinc la flor al cul més gran del món…

Deprés de fer el MacGyver amb unes cordes lligades a uns ganxos handmade fets amb uns radis, vaig tornar a posar la roda al remolc i ens vam posar a pedalar. Al dia següent vam arribar a la ciutat d’Ibagué, on després de convidar el Dean a un parell de cerveses a la salut de la seva vista de linx ibèric, em vaig acomiadar de tots els meus companys i vaig seguir pedalant tot sol cap a Bogotà.

Pel camí vaig presenciar l’atropellament d’un gos que va atravessar la carretera de sobte perseguint-me. El 4×4 que el va embestir li va trencar la columna vertebral amb tanta brutalitat que em va semblar sentir el com se li trencaven els ossos contra el paraxocs. EL pobre animal va quedar estès enmig de la calçada sobre un bassal de sng que s’anava fent cada cop més gran… Em va fer molta pena.

Després d’un port dur, molt bonic i ple de ciclistes molt lleugers de pes que m’anaven avançant, vaig arribar a la capital de Colòmbia, la qual em va semblar sorprenentment europea: la gent té la pell molt blanca, hi ha carrils bici, carrers peatonals, un centre històric amb llambordes, cafès amb aires afrancesats, museus de tota mena, galeries d’art… A diferència de Medellín, Bogotà em va agradar de bones a primeres

A part de la influència catalana que vaig percebre en el llnguatge del capitalins –diuen pernil, crispetas, caramañola, malparido i butifarra–, també vaig visitar un lloc molt de la ceba: el santuari de Monserrate, un monestir que, a més d’aixecar-se a dalt d’un turó on s’ha d’arribar amb funicular, també alberga una Mare de Déu negra anomenada Moreneta.

Abans de continuar el meu trajecte vaig quedar amb la Sílvia, una amiga de la universitat que treballa en una associació feminista de Bogotà. Va ser força graciós quan, en trobar-nos les seves companyes de feina, vaig tenir la sensació d’estar donant la mà a un seguit de princeses molt refinades… Els dos vam riure per sota el nas, sense mala fe, ja que les formes de les dones europees –sovint considerades una mica barroeres en aquest cantó de l’Atlàntic– són molt diferents de les de les dones llatines, que sempre conserven les formes… Però, bromes a banda, el que li vaig dir a la Sílvia arran d’aquella anècdota va ser que, de tots els païos llatinoamericans on he estat, creia que Colòmbia era, sens dubte, el lloc on els seus esforços i la seva feina podien aportar més beneficis; i és que enlloc havia vist la que la gent s’escandalitzés tant en veure’m fer una bugada –un home!– ni en cap altre país havia sentit a dir tants cops la paraula “hembra” en referència a una dona…

Finalment va arribar l’hora de marxar i d’acomiadar-me de la Sílvia i de les seves companyes feministes. Des dels a 2.700 metres d’altitud on s’erigeix Bogotà m’esperava un llarg descens fins a la població que va veure néixer l’històric ciclista colombià Lucho Herrera: Fusagasugá. Després de molts esforços per aconseguir memoritzar el topònim –“Fu-sa-ga-su-gá, Fu-sa-ga-su-gá, Fu-sa-ga-su-gá…”– vaig voler parar-hi a fer un cafè per demostrar a algun fusagasugueño o fusagasugueñaque la meva gesta; però quan una cambrera em va obrir la porta amb un amabilíssim “Hola caballero, bienvenido a Fusa”, un sentiment de frustració es va apoderar de mi i em vaig veure empès a anar a prendre el cafè al següent poble.

Després de dues etapes de força baixada vaig arribar fins als 300 metres per sobre el nivell del mar. Em trobava en una àrea calorosa i àrida coneguda com el desert de la Tatacoa (tot i que tècnicament no ho és), la qual, juntament amb els Andes, l’Amazones i els dos oceans amb què compta l’espai nacional de Colòmbia converteixen aquest país en un veritabe  poti-poti geològic.

Mentre m’intentava adaptar al canvi de temperatura –en dos dies havia passat de 10ºC a 42ºC– em va cridar l’atenció una cosa: portava molts quilòmetres sense veure policia. Des que vaig entrar a Colòmbia que no parava de passar controls policials i militars cada dos per tres; al nord del país me’n trobava un cada sis quilòmetres, però en aquella àrea, en canvi, estava acampant en pobles on no hi havia ni un trist policia de trànsit.

Preguntant em vaig assabentar que aquella zona estava controlada per la guerrilla. Algunes persones em van arribar a dir que era gràcies a això que no m’havia de preocupar per la meva seguretat; mentre que quan passava per un control militar em deien exactament el mateix però amb les actors canviats…

El conflicte de colombià és realment complicat: no només hi intervenen guerrilles i governs diferents, també hi ha la qüestió del narcotràfic. A més, es tracta d’un conflicte que porta en actiu més de mig segle, amb la qual cosa s’ha acabat cronificant de tal manera que la gent ha hagut d’acceptar-lo i continuar tirant endavant amb les seves vides. Els més afortunats potser ho han pogut fer des d’una distància més o menys prudencial, però n’hi ha d’altres que han perdut la seva vida o la dels seus familiars, i molts més que han hagut d’abandonar casa seva forçosament –Colòmbia és el primer país del món en desplaçats internts–; però és que, a més a més, hi ha els que, per inèrcia –si és que es pot anomenar així– s’han vist implicats directament en el conflictecte per una mera qüestió de supervivència, com és el cas dels pagesos que malvivien plantant mongetes fins que van arribar les FARC i els van posar sobre la taula una alternativa molt més rendible: la coca.

Cal dir que en l’actualitat hi ha un cert optimisme mediàtic arran de les converses de pau entre el govern i les FARC, però també és cert que tothom a qui he tingut l’oportunitat de preguntar –policies, militars, desplaçats, fills de víctimes, estudiants, treballadors, empresaris…– m’ha contestat més o menys el mateix: que aquestes converses són una farsa i que la pau, si és que algun dia ha d’arribar, encara és a anys llum de Colòmbia.

Pedalant pel departament del Huila no em podia deiar de preguntar com podia ser que els colombians, amb aquella visió tan pessimista del conflicte, fossin una gent tan alegre i tan afable. Tenia la sensació que tots acceptaven la violència com una part més de la seva identita nacional, però el caràcter amistós amb què em rebien a tot arreu no concordava amb aquest pensament. Dels tres mesos que m’hauré passat a Colòmbia no me’n puc endut altra cosa que els somriures, l’hospitalitat i les ganes boges de ballar de la seva gent.

Ja al sud de Colòmbia vaig arribar a San Agustín, un poble de muntanya amb dos atractius turístics principals: les ruïnes prehispàniques més importants de Colòmbia (que, tot sigui dit, deixen bastant per desitjar) i el riu més llarg del país, el Magdalena.

Mentre caminava tot buscant un lloc on em portessin a fer ràfting vaig conèixer l’Scott, un ciclista americà que també va cap a la Patagònia i que, casualitats de la vida, havia estat pedalant amb el Dean i la Dang ara fa uns mesos. Mentre conversàvem sobre les nostres rutes va aparèixer un un 4×4 carregat amb una barca inflable a la baca. El conductor va baixar la finestra i ens va fer una oferta que no vam poder refusar: com que li faltaven dues persones per a completar el grup d’alemanys que portva assegut al darrere (viviblement irritats per l’espera), ens baixava el preu a la meitat.

Els dotze quilòmetres de ràpids pel riu Magdalena van ser una passada. Era el primer cop que feia ràfting i, com no podia ser d’altra manera, d’entre tots els alemanys i l’Scott jo vaig ser l’única que va caure a l’aigua.

Al dia següent vaig fer una incursió a cavall per les ruïnes prehispàniques per posar punt i final a la emva visita turística a San Agustín. Deprés em vaig trobar amb l’Scott per reprendre junts la ruta en direcció a Mocoa, la capital del departament de Putumayo. D’allà va posar tumb a Ipiales –la ciutat frontera amb l’Equador– a través d’una carretera coneguda com El Trampolín de la Muerte, una pista de trocha amb diverses capelles plenes de ciris pel camí que, com el seu nom suggereix, concentra una gran quantitat d’accidents la majoria dels quals no acaben del tot bé…

Superats els 60 quilòmetres de pujada i els 3.000 metres de desnivell, vam començar un llarg descens i per fi vam deixar enrere el fang, la pluja incessant i els barrancs sinistres que ens havien acompanyat durant tot el dia. Aquella baixada ens va dur fins al departament de Nariño, on afortunadament vam retrobar l’asfalt i vam poder recuperar-nos de tants sots i de tant de fang.

A l’arribar al poble de Túquerres, però, ens van venir ganes de tornar a donar canya a les bicis, així vam deslliurar-les de tot equipatge, que vam deixar guardat en un hostal, i ens en vam anar a pujar el volcà Azufral. Després d’un parell d’hores combiant pedaleig amb la bici carregada al coll, vam arribar al cim, a uns 4.000 metres, on vam poder tornar a pujar a les bicis per baixar fins al cràter. Al fons ens esperava una llacuna d’aigües turqueses que no paraven de fer bombolles, al voltant de la qual, després d’investigar minucisament la zona, vam trobar la nostra petita recompensa: una mena de jacuzzi natural que feia una pudor d’ous podrits brutal però que era l’únic lloc on podies ficar-te sense congelar-te ni escaldar-te el cul.

Després de remuntar el cràter i arribar al cim un altre cop, vam començar el descens cap a Túquerres per recollir el nostre equipatge. Tant l’Scott com jo som uns apassionats del mountain bike i tenim certa tècnica baixant, però amb les nostres bicis de cicloturisme, sense suspensions i amb pneumàtics molt prims, vam acabar veient que potser aquell volcà era una mica massa bèstia… Vaja, que ell es va fotre una nata que gairebé es parteix un braç i jo vaig fer tal llantassu que la meva roda del darrere em va demanar tanda perquè la portés directament a la UCI.

Malgrat tot, amb una mica d’esparadrap i de cinta americana vam aconseguir sortir d’aquell mal pas, i amb un darrer esforç vam poder acabar l’etapa sense haber d’agafar l’autobús. A l’arribar a Ipiales ens vam fotre a la primera pensió que vam trobar i ens vam quedar tot un dia sencer a l’habitació sense forces ni per sortir a menjar alguna cosa.

Després d’un parell de dies a Ipiales continuem una mica fets pols, però afortunadament el braç de l’Scott ja comença a desinflar-se i jo estic a punt de rebre una llanta nova que m’han enviat des d’una botiga de bicis de Bogotà.

Si tot va bé, suposo que en un parell de dies ens posarem en marca i creuarem la frontera cap a l’Equador. Un cop allà continuarem resseguint els Andes i esperarem que aquest nou país ens depari tantes coses bones com les que ens ha donat Colòmbia.

Fins al proper correu, doncs, petons, abraçades i bones pedalades,

Raimon

Aquest és un dels correus que els subscriptors del meu blog reben cada cop que creuo una frontera. Si tu també els vols rebre, subscriu-t’hi.

,

Encara no hi ha comentaris.

Deixa un comentari