Correu des de Sud-àfrica

Aquest és un dels correus que els subscriptors del meu blog reben cada cop que creuo una frontera. Si tu també els vols rebre, subscriu-t’hi.
Ep, com anem?

 

Quant de temps, eh… Espero que tot bé. Jo, després d’un llarg parèntesi laboral i familiar, al gener vaig encetar la tercera i última etapa de la volta al món. Em va costar una mica tonrar-me a acotumara la vida en ruta, però després de 3.200 quilòmetres i tres mesos d’hostals i tenda crec haver recuperat la forma.

 

Mapa Sud-àfrica

La Dominique i jo vam celebrar l’entrada al 2019 al centre de Ciutat de Cap, on ens vam estar tota una setmana en un Airbnb descobrint els diferents barris i museus de la ciutat i explorant el seu entorn natural privilegiat. Després de la visita obligada a Robben Island, ens vam posar a pedalar cap al sud fins arribar al Cap de Bona Esperança per, ara sí, començar la gran travessa africana des del principi… Com en les dues etapes anteriors, l’objectiu és pedalar d’una punta a l’altra del continent sense agafar cap altre transport que no sigui la bici –embarcacions a banda, si és que calen– i fent les ziga-zagues que es presentin oportunes. La idea aproximada que tinc en ment a dia d’avui és seguir remuntant fins a Malawi, després tombar cap a l’Àfrica de l’est, més tard intentar travessar la República Democràtica del Congo i, finalment, empalmar amb l’Àfrica occidental i els països que ja vaig visitar el 2011. Però ja veurem si la ment, les cames i sobretot les circumstàncies polítiques –especialment canviants en aquesta part del planeta– ens ho permeten…

Pujant a Table Mountain, a Ciutat del Cap, amb Signal HIll i Robben Island al fons.

Pujant a Table Mountain, a Ciutat del Cap, amb Signal HIll i Robben Island al fons.

Coneixent la realitat d’altres indrets del continent, començar per un país tan desenvolupat com Sud-àfrica ha estat d’agrair. Tot i així, venint de pedalar per Xile i l’Argentina hi ha hagut coses que ens han xocat força, com ara les immenses desigualtats entre rics i pobres,  l’elevat índex criminal a les ciutats o el mal estat de les infraestructures en alguns racons de la república. Parlant amb els sud-africans i llegint guies, però, aviat t’adones que la rainbow nation és un estat molt jove que encara pateix les conseqüències de cinc segles de colonialisme i de gairebé mig segle d’apartheid. Els seus problemes estructurals són grans, i complexos i perduraran, encara, durant algunes generacions més. De totes maneres, quan compares la situació de Sud-àfrica amb altres països del continent, t’adones que el seu creixement econòmic i ampli mercat laboral són excepcionals, la qual cosa no només aprofiten les generacions de joves negres d’origen urbà (que es formen a més no poder, tant com fem a Europa, en les universitats públiques i quasi gratuïtes) sinó també la gran quantitat de gent de Zimbàbue, el Congo o Burundi que emigran al país en busca d’una feina i un futur que no poden ni somiar al seu lloc d’origen.

Sud-àfrica

Pedalant, pel cantó esquerra, a la regió semidesèrtica del Klein Karoo.

La multitud de pobles originaris de Sud-àfrica són el que dóna el sobrenom de nació de l’arc de Sant Martí a Sud-àfrica. De les diverses comunitats que la conformen, hem conegut xhozes, zulus, suanes, sutus, coloured, blancs d’origen britànic i blancs d’origen holandès (coneguts com afrikaners o bòers, que vol dir grangers). Malauradament, alguns d’aquests pobles encara senten tal desconfiança entre si que, durant la ruta, contínuament hem estat advertits dels perills i les vicissituds que ens trobaríem pedalant per territori enemic. El cert, però, és que com sempre tothom ens ha volgut ensenyar la millor cara del seu país i no hem tingut cap problema amb ningú (exceptuant un ionqui de Ciutat del Cap que podria haver estat de Berlín, Londres o Barcelona).

Per una qüestió de proximitat cultural, això sí, els que ens han obert més cops les portes de casa i amb els qui hem pogut intercanviar més punts de vista ha estat amb els sud-africans d’origen europeu. En aquest sentit ha estat molt enriquidor poder conèixer de prop la realitat d’una comunitat sovint dimonitzada pels occidentals, que de vegades oblidem que molts dels blancs que viuen a Sud-àfrica van desembarcar-hi abans que altres pobles d’origen africà. Després de segles acaparant el poder i les riqueses, les mesures del Black Economic Empowerment, com la discriminció positiva (cap als negres) o les expropiacions de granges (als blancs), estan fent que la balança es vagi decantant cada cop més cap a l’altre costat. Com més ajudes i facilitats cap a la comunitat negre, més sud-africans blancs es veuen empesos a emigrar a Gran Bretanya, els Estats Units o Autràlia per tal de desenvolupar la seva carrera professional i poder aspirar, així, a l’estil de vida i les oportunitats de què un dia van gaudir els seus pares. Un xifra molt eloqüent és que, mentre que en la segona meitat del segle XX els blancs representaven gairebé un 20%, ara amb prou feines arriben al 7% –en un país de que ha passat dels 37 milions d’habitants als anys 90 als 57 l’any 2018.

Sud-àfrica

Gaudint del clima mediterrani i les carreteres tranquil·les del Cap Occidental.

Pedalant per la regió del Cap Occidental, l’olor del mar i de les vinyes em transportaven a casa per moments. De cop i volta, però, un grup de baboons creuava la carretera i em recordava que encara em queden dos anys per arribar-hi.

Més endavant, a la província del Cap Oriental vam tenir l’oportunitat de veure animals més grossos com ara zebres, elefants, ienes i lleons. Va ser al parc nacional d’Addo, on a falta de cotxe propi vam haver de rascar-nos la butxaca per pujar en un d’aquells camions de safari i deixar que el guia ens dugués a tots a fer la mateixa la foto. “Oh my God!”, va cridar tota excitada una americana quan, després de conduir durant hores, finalment vam veure dos lleons fent la migdiada… Va ser una bon experiència, però la veritat és n’he viscut de més excitants.

Sud-àfrica

Sud-àfrica

Passades les ciutats de Port Elisabeth i East London , on vam descansar a casa d’uns hostes de Warmshowers excepcionals, vam arribar a les platges de la Garden Route i la Wild Coast. Per primer cop a la vida em vaig capbussar a les aigües càlides l’oceà Índic, que vam resseguir fins a endinsar-nos a l’antic bantustan del Transkei –una antiga república independent on els blancs enviaven els negres durant l’apartheid–. Vam estar pedalar per la regió d’on era originari Mandela durant cinc dies, meravellant-nos dels paisatges però també patint unes pistes enfangades i costerudes que, al final del dia, ens deixaven absolutament baldats. A banda del cansamnt i i els tàvecs que ens picaven a l’esquena a les pujades –bells records de la Patagònia–, en aquella regió també vam haver de suportar els crits esgotadors de la canalla, que en veure’ns passar ens perseguien cridant “sweet, sweet”, “give me money”, “give me your bike” o qualsevol altre reclam en anglès que els haguessin ensenyat…

Fa anys que penso que el vici de l’almoina és una xacra que denigra milions d’habitants a tota l’Àfrica. Els occidentals en tenim una part de culpa, crec: anem a l’Àfrica amb la “síndrome del Pare Noel” –com diu Gustau Nerín al seu llibre “Blanc bo busca negre pobre“– carregats de bolis, caramels, roba i tot tipus d’objectes sovint inversemblants que anem repartint a tort i a dret –i sense cap tipus de criteri– per fer-nos la foto amb tot de nens riallers i demostrar, així, que el nostre cor és tan gran que no tenim res a veure amb el colonialisme. Això és una actitud que ha fet i continua fent molt de mal als africans, però quan portes un temps a l’Àfrica i t’adones que hi ha adults que segueixen pidolant encara que ja no en tinguin la necessitat –i que a sobre ho fan davant dels seus fills– la percepció canvia i et replanteges sobre qui recau realment la resposabilitat perquè les coses canviïn…

En diverses ocasions, per exemple, al passar per poblacions on només vivia gent negra, grans i petits se’ns abraonaven sense cap mena de mirament ni respecte per reclamant-nos tot tipus de coses. Davant la nostra negativa, alguns continuaven insistint fins a l’extenuació, tot titllant-nos d’umlungus (blancs) garrepes per veure si així almenys els donàvem una mica d’aigua del bidó (que sovint s’acabaven encara que no tinguessin set, com per reparar, o aquesta era la meva sensació, tots els greuges històris que havien patit). 

El que més ens sorprenia de tot plegat era que la majoria de pidolaires anaven ben vestits i alguns nenes de anaven amb l’uniforme de col·legi i tot. Un dia, mentre menjàvem un tros de pa asseguts al terra de l’entrada d’un Spar, una noia de quinze anys vestida tota de marca se’ns va plantar al davant i va parar-nos una mà mentre amb l’altra aguantava el seu smatphone embolacallat en una funda daurada. “Money”, va exigir-nos sense dir-nos ni hola. “Why?”, li vaig demanar. “I’m hungry”, va dir-nos portant-se la mà a la panxa i fingint una cara de pena que ja ens resultava més que familiar. “No”, va tallar-la la Dominique. “Do you want some bread?”, li vaig oferir jo. “I want money!”, va reclamar ella. “What for?”, vaig preguntar. Al final, sense cap mena de vergonya, la noia de bambes Nike, ungles pintades i cabells allisats ens va mostrar el seu mòbil immnes i, amb cara de fàstic, va deixar-nos anar: “I need to buy some data to upload photos in Instagram”. La Dominique i jo vam trigar uns segons a reaccionar, però quans ens vam adonar que la cosa anava de veritat vam esborrar de la nostra cara les rialles amb què procuràvem entomar aquest tipus de situacions i, directament, la vam engegar a la merda. La seva reacció, com la de tants altres, va ser simplement arronsar-se d’espatlles i fer mitja volta a la recerca del proper umlungu.

Sud-àfrica

Sud-àfrica

Sud-àfrica

Malgrat tot, també hi va haver nens i nenes molt ben educats que no ens demanaven res sinó tot al contrari: ens donaven indicacions, ens ensenyaven paraules en la seva llengua o ens demanaven amablement de fer-nos una foto i si la podien pujar al Facebook.

Encara dins de la regió dels Transkei em va picar una paparra que em va fer estar tota una setmana al llit amb febre i els ganglis dels abductors dolorosament inflamats. Quan finalment em vaig decidir a anar al metge, vaig sortir-ne diagnosticat amb la famosa “tick bite fever” i amb la prescripció d’uns antibiòtics que ràpidament van fer el seu efecte. El que de ben segur també em va ajudar va ser l’hospitalitat d’uns grangers que ens van acollir com a dos membres més de la seva família. Llàstima que, un cop recuperat, anéssim a parar al segon hostal infectat de xinxes i se’m posessin unes cuixes i uns genolls de pel·lícula de terror.

Tot plegat em va deixar força estabornit, però superats els tràngols ens vam tornar a posar en ruta i, a poc a poc, vam anar deixant enrere la regió del Trankei enrere i afostant-nos cada vegada més a les faldes de la imponent serralada del Drakensberg. Un cop a la població d’Underberg –“a sota de la muntanya”– vam intercanviar les bicis per cavalls per anar a explorar  els paisatges singularment alpins d’aquest racó de l’Àfrica. Per moments, semblava que haguéssim retornat als Alps o als Pirineus, però en tornar a pujar a la bici i dirigir-nos, a través de l’icònic Sani Pass, cap al regne de Lesoto, vam adonar-nos que la llum i les formes d’aquells paratges eren ben diferents…

Sud-àfrica

Sud-àfrica

Sud-àfrica

Sud-àfrica

Al cap d’una setmana de ports de més de tres mil metres i d’etapes relativament curtes –la falta d’oxigen i els desnivells eren comparables als dels Andes– l’escenari va canviar radicalment quan vam arribar a la capital –Maseru– i vam entrar de nou a Sud-àfrica. Ens trobàvem a la província del Free State, on els pics i els rius que havíem deixat enrere s’havien convertit en horitzons inabastables i planures infinites. Amb el permís del vent tornàvem a avançar a una mitjana de cent quilòmetres al dia.

Un cop travessat l’històric riu Vaal vam arribar a la província del Nord-oest, on el paisatge era cada cop més similar al de la gran sabana africana dels documentals de National Geographic. Per sort, encara no havíem de patir pels lleons ni les ienes, ja que a tota Sud-àfrica romanen tancats en reserves juntament amb la resta de bèsties perilloses. Com a màxim ens havíem de preocupar per algun lleopard gros i desvergonyit, tot i que tothom insisteix en dir-nos que són especialment tímids i que gairebé (!) no s’han menjat mai ningú.

Sud-àfrica

Sud-àfrica

Com que ens quedaven pocs dies de visat hem hagut de deixar Johannesburg –Jo’berg per als amics– per una altra ocasió i tirar en línia recta cap a Zeerust, gairebé a la frontera amb Botsuana, una àrea on en aquesta època –finals d’estiu– el mercuri s’enfila fins als 35ºC i 40ºC. La part positiva d’aquesta zona és que, com que la densitat de població és molt baixa, hem pogut fer acampada lliure sense problemes… Mentre que en altres indrets de més cap al sud sempre havíem de saltar mil tanques i allunyar-nos de les desenes de barraques i pidolaires que hi ha al voltant de pobles i ciutats, al nord del país tot ha estat més fàcil i tranquil: hem pogut acampar en llocs completament deserts i, si així ho volíem, també hem pogut gaudir de la companyia de sud-africans blancs (els negres, en general, odien acampar) en els càmping i llacs que ens indicaven Maps.me o iOverlander. Durant el dia la majoria estaven enfeinats pescant i bevent cervesa, però un cop es ponia el sol tots retornaven als seus rooftops i caravanes desplegables per celebrar, sovint amb nosaltres, un dels rituals més sagrats i cohesionadors de tot el país: la braai (barbacoa en afrikaans).

Sud-àfrica

Sud-àfrica ha estat un bon país per reaclimatar-me a la vida en ruta i al nou continent. Durant aquest temps, però, ni les platges, ni les muntanyes ni la gent que hem conegut no m’han pogut alliberar de la tristesa que arrossego des de fa mesos…

Feia temps hava quedat amb la meva tieta Maite que quan em trobés a Tanzània, Kènia o algun altre país exòtic posaria la seva bici en una caixa i agafaria un avió per venir-me a veure. Ja havíem compartit algunes rutes amb mountain bike i acampat en llocs tan estrambòtics com un cementiri o un aparcament. De petit em va ensenyar a trencar anous amb el cul, i el seu currículum d’esportista esbojarrada la qualificaven per a qualsevol aventura. Era una saltimbanqui amb un ímpetu i espontaneïtat que la feien passar per una cabra boja, però els que la coneixíem bé sabíem que era una persona lliure i sensible com n’hi ha poques.

Fa cinc anys, tot i que li tornava a fer mal el maleït genoll, va venir a donar-me suport en la primera etapa de la volta al món. Després d’una parada a Sentmenat i una altra a Castellar del Vallès, era l’única dona que continuava pujant pels revolts de la carretera de Sant Llorenç Savall. Tot i que doblada en edat la majoria dels meus amics, amb el seu pedalar alegre i irreverent va arribar fins a Moià de les primeres, on va deixar-ne en evidència a més d’un. Llàstima que no portés sac de dormir ni màrfega, si no segur que hauria pujat a acampar al Mirador de la Creu amb el Masu, el Mateu i el Cristian i, l’endemà al matí, hagués assenyalat les parets de Montserrat que un dia havia escalat.

Al final no va poder quedar-se a passar la nit i ho vam haver de deixar en una cervesa i unes braves a una terrasseta d’un bar on tenien posat el Barça. Mentre sèiem mirant el partit, va començar a patir per si se li feia fosc. Havia d’anar tirant cap a Sabadell, així que em vaig aixecar amb ella per fer-nos una última abraçada. Malgrat passar de la cinquantena, recordo com algunes mirades jovenívoles no van poder sucumbir a la seva silueta de gimnasta retirada. “Ens veiem en algun racó de l’Àfrica”, va dir-me amb aquell somriure inesgotable.

Pensar en la Maite sempre m’ha posat de bon humor. Mentre pedalava per l’Iran, la Xina o Bolívia m’he imaginat moltes vegades en quin país podríem retrobar-nos per pedalar un tram de volta al món junts. Des de l’octubre que sé que això ja no serà possible; per més que pedali i li enviï fotos dels paratges per on passo ja no tornaré a tenir notícies seves ni me la tornaré a trobar mai més fent encàrrecs a tota pastilla amb la seva bici atrotinada pel centre de Sabadell.
Ella sempre llegia i em contestava els correus que envio des de l’inici del viatge. Quan portava massa temps sense fer-ho, m’enviava un e-mail o una nota de veu per preguntar-me si estava bé i com m’anava el viatge. Tenir notícies seves sempre m’arrencava un somriure i em feia venir ganes de pedalar amb força per tal de retrobar-la algun dia en algun lloc del planeta. Però ara que ha marxat, estic encallat en el dolor i les contradiccions de la seva partida.

Mai més no podrem fer aquell trosset de l’Àfrica junts, però seguiré fent camí mentre provo de trobar en l’aire, els rius i les muntanyes una petita part de tu. Potser així, a poc a poc, aconegueixo transformar la pena que ara sento en l’alegria que em provocaves.

Fins sempre.

maite1

 

maite2


Més fotos de Sud-àfrica, aquí.

Aquest és un dels correus que els subscriptors del meu blog reben cada cop que creuo una frontera. Si tu també els vols rebre, subscriu-t’hi.

,

Encara no hi ha comentaris.

Deixa un comentari