Menú secundari

Correu des d’Ushuaia

Aquest és un dels correus que els subscriptors del meu blog reben cada cop que creuo una frontera. Si tu també els vols rebre, subscriu-t’hi.
Correu des d'Ushuaia
Hola!

Com anem? Jo t’escric des de la ciutat més austral del planeta, Ushuaia, l’horitzó cap on vaig començar a pedalar ara fa tres anys i mig des d’Alaska. Per fi he arribat…

Han estat uns 35.000 quilòmetres a través de 14 països: Estats UnitsCanadàMèxicGuatemalaHonduresNicaraguaCosta RicaPanamàColòmbiaEquadorPerúBolíviaXile i Argentina. I un munt de climes i paisatges molt diversos: la tundra d’Alaska, les temperatures gèlides del Yukon, les llargues platges del Pacífic, la costa tropical del Carib, la selva perduda de la Mosquítia, el gran Amazones, la interminable serralanda dels Andes, l’hostil altiplà de Bolívia, l’extens desert Atacama…

Ara ja puc dir que tinc dues de les tres etapes de la meva volta al món al sarró; només em falta l’Àfrica. Estranyament, però, no estic saltant d’alegria ni la sensació de clausura que vaig tenir quan vaig arribar a Xangai després de travessar Euràsia. I no sé per què…

Avui al matí, amb actitud continguda però amb predisposició, he sortit de l’hostal per intentar impregnar-me de la joia que desprenen la majoria de turistes que visiten Ushuaia. En arribar al moll m’he assegut en un banc per observar el panorama… Davant de l’icònic cartell del “Fin del Mundo”, un grup de joves asiàtics feien cua entusiasmats per fer-se una foto amb pal de selfie i donar fe de la seva latitud a les xarxes socials. Una mica més enllà, una colla d’europeus d’edat més avançada desenfundaven teleobjectius i prismàtics amb la il·lusió de veure arribar el creuer de deu dies –i deu mil euros–que els ha de dur a l’Antàrtida…

Mentre observava les acrobàcies d’uns caranchos –unes aus rapinyaires que hi ha al llarg de tota l’Argentina– m’han vingut a saludar dos cicloturistes. Eren una parella del Brasil que venien pedalant des de l’alta Patagònia. No hi cabien d’alegria després d’haver assolit el seu objectiu, així que m’he posat a parlar amb ells a veure si se’m contagiava alguna cosa… Xerrant xerrant, m’han dit que l’any passat van fer el Camino de Santiago, que fa uns anys van pedalar per l’Uruguay, i que també han fet diverses rutes amb bici pel Brasil… La ruta en què realment portaven somiant durant més temps, però, era la mateixa que tanta gent fa en aquesta època de l’any: la Carretera Austral des de Puerto Montt i la Terra del Foc fins a Ushuaia. Estaven tan contents i enamorats que, agafadets de la mà, m’han confessat que abans de tornar-se’n al seu país volien casar-se al “fin del mundo” –encara que fos de manera simbòlia– per recordar-se sempre d’aquest lloc. Els he felicitat per la decisió i m’he ofert a fer-los una foto davant de l’icònic cartell per immortalitzar el moment i la seva felicitat. “Muito bem! Cheese!” Clic. “Agora, uma com um beijinho?” Però res, cap dels meus intents m’ha tret de l’apatia amb què m’he llevat.

Cap al migdia s’ha aixecat el típic vent patagònic que fins i tot dificulta el caminar dels cavalls. A la Patagònia sempre bufa de l’oest i xoca amb fúria contra els Andes, on els núvols descarreguen sense treva abans de dissipar-se sobre la immensa i àrida pampa argentina. Però a la Terra del Foc bufa de totes bandes; els cims ja s’han fos en l’aiguabarreig de l’Atlàntic i el Pacífic i donen pas a una gran planura que flota desenganxada del continent que queda a mercè de tot tipus d’inclemències. Curiosament, a pocs quilòmetres abans d’arribar a Ushuaia s’alcen unes muntanyes nevades que acullen les pistes d’esquí més australs del planeta i que, quan surt el sol i el vent amaina, fan que es pugui passejar en màniga curta.

Mentre seguia buscant la mica de transcendència que em cal per posar punt i final a la meva suposada feta, quatre gotes han començat a caure a sobre del canal de Beagle. Potser s’apropava la tempesta de llamps i trons que despertaria l’èpica o el que sigui que estic buscant abans de fotre el camp d’Ushuaia, però com que porto dies constipat he decidit aixecar-me del banc i tornar cap l’hostal. Afortunadament, no m’he mullat gaire i unes ratxes de vent de 50 km/h m’han aplacat a mi i als meus deliris de grandesa.

Un cop al centre he parat a una botiga de bicis per demanar una caixa de cartró, però com que aquesta ciutat és una icona del cicloturisme ja no els en quedaven: “Tenías que haberla reservado por lo menos con una semana de antelación.” En una altra botiga: “Todas los días llegan locos como vos –¡algunos pedaleando desde Alaska!– y ya no nos quedan…” Per sort, a la tercera sempre va la vençuda: “¡Me queda solamente una! Está un poco dañada pero con un poco de cinta aislante te vale.” “Muchas gracias,” li he agraït pensant que me la regalava… Però, “Son 10 dólares.” “Vaya, en el resto del mundo las regalan,” li he deixat anar. “Ya, pero esto no es el resto del mundo sino el fin del mundo,” m’ha dit sorneguer. “Ya lo veo, el fin del mundo para mi cartera”, he respost abans de treure-la.

Arribat a l’hostal m’he posat a fer el seguit de coses mundanes que he de fer abans d’anar cap a l’aeroport: trucar a l’aerolínia per avisar que porto una bici, desmuntar- la i ficar-la a la caixa, rentar la poca roba de carrer que tinc –a la pica del lavabo, prohibidíssim!–, fer una bona plata de pasta per sopar i omplir els tàpers que m’han d’acompanyar al llarg de les vint hores de trajecte que m’esperen entre avions i autobusos.

Ara, fetes Euràsia i les Amèriques, em tocaria sobrevolar l’Atlàntic i remuntar l’Àfrica fins al Mediterrani. La veritat és que tinc moltes ganes de tornar al continent on vaig fer el meu primer viatge llarg amb bici i, també, de sentir que cada cop sóc més a prop de casa. Però això haurà d’esperar una mica encara… Després de tant de temps en ruta em veig obligat a fer un altre parèntesi laboral –coses de la vida–, i com que conservo diversos contactes escampats per Nord-amèrica –de quan ja en el seu dia vaig aturar-me a treballar– he decidit tornar cap allà per fer el calaix que em cal per poder afrontar l’última etapa del viatge amb garanties.

Acostumat com estic a la vida de rodamón no et negaré que, a part de mandra, també em fa una mica de por això d’haver de llançar l’àncora… Per primer cop des que vaig començar el viatge  romandré estàtic durant més de tres mesos. Procuro pensar, però, que aquest és l’últim repte que he d’assumir abans d’abandonar les Amèriques, i que potser després d’haver-ho fet m’arribarà, finalment, el sentiment de final d’etapa que ara trobo a faltar.

Bé, gràcies per llegir el meu correu i per aguantar-me les filosofades. Ho deixo aquí, que se’m fa tard i he d’anar tirant cap a l’aeroport.

Quan arribi a Mèxic, rondaré amunt i avall amb autobús –o amb potser amb bici!– durant un parell de setmanes per tal d’aclimatar-me bé abans no establir-me definitivament en algun lloc. Quan hagi trobat un recer prou acollidor, t’escriuré de nou per deixar-te’n constància i aprofitaré per enllaçar-te les entrades sobre aquests últims mesos per  la Patagònia.

Fins llavors, una abraçada ben forta i espero que els vents bufin a favor teu.

Raimon

Aquest és un dels correus que els subscriptors del meu blog reben cada cop que creuo una frontera. Si tu també els vols rebre, subscriu-t’hi.

, ,

Encara no hi ha comentaris.

Deixa un comentari