Del Cañón del Pato a Huaraz

El Cañón del Pato és un congost d’uns 150 quilòmetres que separa la Cordillera Blanca de la Cordillera Negra. La carretra passa per una antiga via de ferrocarril i va entortolligant-se i estrenyent-se fins a quedar encaixonada entre dues parets de seixanta mentres que estan separades per només dotze.
 
Camino al Cañón del Pato.

Primers quilòmetres després de desviar-nos a la localitat costanera de Chaos.

 

El cañón del Pato, formado por las cordilleras Blanca y Negra, que llegan casi a tocarse.

Com més avançavem, més petits ens tornàvem…

 

El cañón del Pato, formado por las cordilleras Blanca y Negra, que llegan casi a tocarse.

 

Otro de los más de 30 túneles comprendidos en tan sólo 20 kilómetros.

Els túnels són només d’un sentit i cal estar atent als cotxes que vénen de cara.

 

Cañón del Pato.

Entre la Cordillera Blanca i la Cordillera Negra.

 

Los túneles del cañón del Pato sólo tienen un carril... Gana el más fuerte.

Com que hi ha molt poc trànsit podíem sentir el motor dels cotxes i apartar-nos amb temps.

 

Más túneles.

 

Dominique (y dos túneles detrás).

 

Como hay sólo un carril, los coches tienen que pitar antes de entrar (aunque a los peruanos no hace falta pedirles que piten).

(Jo no tinc ni timbre…)

 

Rugged tunnel.

 

Entre la cordillera Blanca y la cordillera Negra.

Després dels trenta-cinc túnels vam fer nit a Yuracmarca. L’endemà vam entrar al Callejón de Huaylas, la carretera que ens va menar fins a Yungay, un poble que l’any 1970 va quedar completament soterrat per un despreniment gegantí provinent del Huascarán, el cim més alt del país.

Yungay, ciudad sepultada.

Arran d’un terratrèmol de 7,9 graus a l’escapa de Richter, una allau de roques, gel i fang es va precipitar a més de 200 km/h des de la muntanya sobre el poble, que en menys de cinc minuts va desaparèixer literalment. 

Yungay, pueblo soterrado por un terremoto-alud el año 1970. 20.000 personas murieron en cuestión de minutos.

Només hi va haver 300 supervivents: un grup nens que assistia a un espectacle a les afores i unes quantes persones que, paradoxalment, van córrer a refugiar-se al cementiri, situat al capdamunt d’un turó.

Restos de la antigua Iglesia de Yungay. Y el Huascarán al fondo.

A dia d’avui encara sobresurten teulades i trossos de vehicle de la terra, i a dos quilòmetres d’on va tenir lloc el desastre –el més recordat del Perú–, vuit mil persones conformen el poble de Nueva Yungay.

Yungay, pueblo soterrado por un terremoto-alud el año 1970. 20.000 personas murieron en cuestión de minutos.

Tot i no sembla que el nou poble s’hagi de convertir en una altra víctima del Huascarán de forma imminent, els geòlegs no descarten que l’història es pugui repetir…

Fotos del antes y del después del desastre natural más grande registrado en Sudamérica.

L’abans i el després.

 

Abans de l’última etapa fins arribar a Huaraz, vam parar a recuperar forces al poble de Caraz, on vam fer nit.

Camino a Yuracmarca.

 

Iglesia de Caraz.

Església de Caraz.

 

Cuy frito, delicatessen andina.

“Cuy frito.”

 

Chochería...

“Cochería.”

 

Chochos (mercado de Huaraz).

Com a l’Equador, “chochos” són mongetes!

 

Arribats a Huaraz, a 3.000 metres, vam deixar les bicis aparcades en un hostal i ens vam calçar les botes. Primer vam fer una caminada de dos dies fins la Laguna 69 (4.700 msnm) i després una excursioneta amb bus fins a la glacera del Pastoruri (4.900 msnm). Un cop acostumats a aquests alçades, vam anar a pujar el Pico Mateo, un cim de 5.150 metres.

Perú.

La Dominique, alta com un Sant Pau, al costat de doña Agatonia, una treballadora de l’hostal de Huaraz.

 

Mototaxi tunning.

De moto-taxis se’n veuen per tot el Perú, però de tan tunejats com aquest costen de veure. Després de fer aquesta foto ens vam adonar que a dins hi havia una parella fent marranades…

 

Pollería (mercado de Huaraz).

“Pollería” al mercat de Huaraz.

 

Cabeza de chancho (mercado de Huaraz).

El cap.

 

Carnicería en el mercado de Huaraz.

I el cos.

 

Huascarán

De camí a la Laguna 69 amb el Huascarán de fons (6.768).

 

Cena.

Fent el sopar.

 

La Laguna 69, a 4.600 metros por encima del nivel del mar.

La Laguna 69, a 4.000 metres.


Puya Raimondii, especie endémica de la zona altoandina que puede llegar a los 12 metros de altura, a dar más de 8.000 flores y a sobrepasar los 100 años de vida.

Una planta cosina meva, la Puya Raimundi, de camí a la glacera Pastoruri.

 

Los efectos del cambio climático en Pastoruri.

Els efectes del canvi climàtic.

 

En el glaciar Pastoruri.

A gairebé 5.000 metres, posant i fent veure que l’altura no m’afecta (estava a punt de vomitar).

 

Tres de la mañana en Huaraz, esperando al taxi para ir a subir el Nevado Mateo (5.150m).

Davant de l’hostal de Huaraz, a les tres de la matinada, esperant que el guia ens passés a recollir per anar a fer el Pico Mateo (5.150).

 

Ascención al Nevado Mateo (5.150m), parte del macizo Contrahierbas (Cordillera Blanca).

 

Ascención al Nevado Mateo (5.150m), parte del macizo Contrahierbas (Cordillera Blanca).

El guia i la Dominique, fent l’aproximació a cim.

 

Cima del Nevado Mateo (5.150m), parte del macizo Contrahierbas (Cordillera Blanca).

El nostre primer cinc mil! (que no es va caracteritzar per les bones vistes)

 


Per a més entrades del Perú, fes clic AQUÍ. Que vagi bé i fins la propera!

, , , , , , ,

Encara no hi ha comentaris.

Deixa un comentari