Droga dura

IMG_3989

La bicicleta és el millor mitjà de transport que existeix per viatjar. Si no ho cregués així, mai no hauria començat un blog sobre cicloturisme ni me n’hauria anat a pedalar per indrets on una moto o un 4×4 m’haguessin estalviat més d’una trifulga.

Anar pel món amb bicicleta és una altra cosa: estalvies diners en transport; te’ls gastes en fer bons àpats; ho cremes tot pedalant; arribes a llocs que no trepitjaries mai amb un cotxe; despertes l’hospitalitat de la gent; et conviden a menjar i a dormir sovint; vas més ràpid que els vianants i més lent que els altres vehicles; no fas soroll, sents el que passa al teu voltant… Quan viatges amb bicicleta tot són avantatges, vaja.

Els enamorats del cicloturisme coneixen bé totes aquestes virtuts i moltes d’altres. De fet, alguns d’ells estan tan enganxats a viatjar amb bici que fins i tot ho entenen com la seva droga: mentre pedalen per algun racó de món, ja pensem en el següent viatge. En el meu cas, Mallorca, Sardenya, el Pirineu, Islàndia o l’Àfrica Occidental són alguns dels indrets que la bicicleta m’ha permès descobrir i que, alhora, han alimentat les meves ganes d’explorar-ne de nous.

El cicloturisme és una droga dura, i, com tota droga dura, pot fer-te tenir viatges al·lucianants. Tanmateix, s’ha d’anar amb compte amb les quantitats, ja que una sobredosi pot allunyar-te massa de la teva realitat. Si t’excedeixes, corres el perill de perdre el senderi i convertir-te en un politoxicòman que només busca noves experiències, ja sigui amb bicicleta o sense.

Pel que fa a mi, dubto que aquestes alçades valgui la pena de confessar-ho, però sempre va bé: jo també sóc un addicte al cicloturisme, i què? No sóc pas un dels casos més greus, però reconec que hi estic força enganxat i que això no em pernet dur una vida normal. A hores d’ara accepto la meva addicció amb naturalitat, tot i que he arribat a la conclusió que no només es tracta d’una debilitat meva, sinó també d’una resposta a un entorn que, a voltes, se’m presenta tediós i incongruent. Sovint trec ferro al meu problema i l’intento veure com una reacció a una societat que no m’invita a integrar-m’hi del tot, si més no amb la mateixa lleugeresa que d’altres. Per tant, podríem diagnosticar certa autoindulgència en el pacient, però així vaig tirant des de fa anys i encara em sento viu com una perdiu.

Tot i que públicament em limito a dir que sí, que tinc un problema al qual tard o d’hora trobaré una solució, de vegades em dedico a sospesar els pros i els contres de la meva dependència i, ves per on, sovint acabo relativitzant els perills que diuen que comporta, ja que, que jo sàpiga, no estic pas tan tocat del bolet com altres drogodependents (i n’hi ha de tota mena). De fet, fins i tot diria que, a mesura que passa el temps, més fàcil se’m fa compaginar el meu problema amb la vida de ciutadà normal que exerceixo a Sabadell.

Així que, quan em ve el mono, penso: per què he renunciar a una d’aquestes dosis tan captivadores? Per què he de dir que no a un d’aquells viatges tan al·lucinants? Per què, ara que encara tinc totes les dents, no me’n puc anar a fer un d’aquells tombs que tant m’afinen els sentits i que tant em fan fruir de la vida? Drogar-se és dolent, això ja ho sé, però no seria pas la primera vegada que ho faig i que, després detot, acabo tornant a casa amb tot d’antídots per combatre el tedi del dia a dia.

Fins ara, això sí, sempre que m’he drogat he tingut la sort d’haver pogut tornar al costat dels que m’estimen. Tornar-ho a fer significaria tornar-los a posar en joc a ells. I ara més que mai, ja que la dosi que necessito per notar els efectes de la droga és més gran que no pas abans…

El que també és cert, penso, és que tota aquesta gent que m’estima sempre han sabut de la meva addicció. I confio que no per això m’han estimat menys, sinó que, d’alguna manera, han après a acceptar-me tal com sóc. De fet, si em coneixen bé, confio que, entre tots els meus defectes, també m’han trobat alguna virtut, per això dubto que els passi per alt que sóc responsable per valorar allò que tinc i procurar no perdre-ho. Malgrat el meu problema, sempre he intentat demostrar-los la meva estima i, per tant, confio que se saben una part indestriable de la meva felicitat.

Entenc, això sí, que aquest cop els pugui semblar força diferent, ja que, si finalment em drogo, el viatge serà molt llarg i la decisió d’haver-me allunyat d’ells haurà estat meva i només meva. Però m’agradaria que entenguessin que, si algun dia vull fer aquest viatge, ara és quan tinc més motius que mai per començar-lo. Un d’ells, poder tornar prou aviat per compartir-lo amb ells.

13 Responses to Droga dura

  1. Josepa Pladevall 22/09/2013 at 11:24 #

    Hola Raimón, m’ha conmogut el teu escrit. Es un relat molt sincer i entendor de la teva “falera” per la bici. Espero com molts, que tinguis una bona volta, que sigui tan enriquidora com desitjes. Anirém seguint les teves anècdotes i gràcies als teus relats coneixerem tot el món. Ets molt valent….

    • Raimon 22/09/2013 at 20:13 #

      Gràcies, Josepa! Records des de Ripoll. Demà passo pel càmping Els Roures i entro a França pel coll d’Ares. Us mantindré informats! Abraçades.

  2. Josep Lana 23/09/2013 at 12:07 #

    Hola Raimon,
    Ahir em vaig assabentar per l’Antònia (la dona del Bernat) que havies marxat a donar la volta al mon. Com aquell que marxa a fer la pedals… em vaig quedar parat, però qui si no ho podia fer !
    Ara feia temps que no ens veiem i és que les vegades que he anat per la botiga no t’he vist, ara ho entenc. Per planificar tot això has necessitat tot el teu temps.
    També entenc un comentari sobre quin material seria millor per una bici que si alumini, ferro, titani, carbono… espero que hagis triat l’adequat.
    Bé, sols dir-te que hagués estat encantat d’acompanyar-te un tros en la teva aventura, per transmetre’t tota l’empenta que necessitaràs, en el podem considerar l’AVENTURA.
    Vist que no va ser possible ho faig des d’aquestes línies. T’envio tots els ànims que et pugui donar i que sàpigues que igual que jo, hi ha molta gent impacient de llegir el que escrius.
    Espero que tots els merders en que et fiquis acabin bé i que puguem celebrar el teu retorn.
    Molta sort i t’envio una forta abraçada,
    Josep

    • Raimon 23/09/2013 at 17:11 #

      Merci pels ànims, Josep! Vaig tan carregat que sortides de mountain bike com les que havíem fet junts seran difícils de fer, o sigui que quan torni espero que poguem tornar a fer una trialera maca junts. Salut!

  3. Carles Farrarons 23/09/2013 at 15:42 #

    Bones Raimón! Ja has començat el teu somni, només donar-te molts dànims per aquesta gran etapa, des de Palafrugell seguirem la teva aventura! Canya als pedals! Una abraçada

    • Raimon 23/09/2013 at 17:12 #

      Gràcies, company! Mai por, sempre acollonit!

  4. Diego 23/09/2013 at 21:02 #

    Hola Raimon.
      No em coneixes, vull dir que no saps que existeixo. Jo sé q existeixes fa només un dia. M’ho va fer saber el teu germà que també tot just el vaig conèixer ahir. Admiració això és el que m’ha provocat aquest intent teu, aquesta bogeria meravellosa de posar-te a pedalar, per d’una manera que no pot ser més natural i autèntica, donar la volta al món. Aquest món rodó, com les rodes de la bici i el moviment que descriuran les teves cames per aconseguir-ho. SALUT I SORT

    • Raimon 24/09/2013 at 8:34 #

      Bones Diego! Intentarem fer tota la volta. Gràcies pels ànims i a veure si quan torni fem una pedalada juns. Sort!

  5. Julio J 26/09/2013 at 20:11 #

    Hola raimon saludos desde Venezuela, buena suerte en tu viaje en bici, y muy bueno tu escrito por que demuestra que las alucinaciones por esta droga que es el cicloturismo no tiene fronteras y sabemos que nuestro organismo la necesita cada dia mas y mas, es esa endorfina y adrenalina que genera nuestro organismo al poner a funcionar todos los musculo para dar la mejor pedaleada para asi llegar hasta nuestros mas annelados sueños…

    • Raimon 27/09/2013 at 18:39 #

      Buenas Julio! Me alegro que haya otros drogadictos también en Venezuela. Estamos en contacto para cuando me acerque a tu país. ¡Un saludo!

  6. David 27/09/2013 at 7:19 #

    Lástima. Una aventura tan GRANDE como esta, y la documentas de forma que sólo llegue a aproximadamente 7.5 millones de personas, cuando podrías llegar a unos 460 millones si simplemente lo escribes en castellano.

    No me entiendas mal. No soy anticatalanista (o como se diga) ni nada de eso, simplemente no hablo catalán. Me admira y me maravilla la bicicleta y tu aventura. Es simplemente que me choca lo ‘global’ que es la aventura con lo ‘local’ que es la comunicación.

    Si yo tuviera los huevos de dar la vuelta al mundo en bicicleta, lo documentaría en castellano e inglés, y pondría muchas fotos.

    • Raimon 27/09/2013 at 18:47 #

      Bones, David. Si parles castellà i tens interès per viatjar, no crec que tinguis gaires problemes per entendre el català, no? En cuanto a los anglófonos, espero que me perdonen por no usar su lengua, pero creo que ya existen muchos blogs similares al mío. Lo mismo pasa con los chinos.

      Un saludo amigo!

      • David 28/09/2013 at 16:12 #

        Cierto que no tengo muchos problemas con el català, de hecho tengo familia allí, y me gusta mucho Catalunya. Es simplemente que no lo entendía…. Seguramente es porque en Madrid no tenemos una lengua local.

        ¡Feliz aventura, da mucha envidia pensar en la experiencias que deben dar esos viajes por el mundo!

Respon a David Feu clic aquí per cancel·lar la resposta.