Mail from Lesotho

The suffocating heat of the Transkei region made us decide to abandon the coast and head to the old british enclave surrounded by South Africa. Once we reached the town of Underberg, at the foothills of the Drakensberg range, we started pedalling through the steep and rocky trail that led us to the top of the iconic Sani Pass, one of the highest in the continent. Up there, at 2,876 meters above the sea level, a rather bored officer put a new stamp on our passports and welcomed us to the little african kingdom: “Welcome to Lesootoo!”

The country (pronounced Lesootoo) is approximately the same size as Belgium but has only 2 million inhabitants, the basotho people (basootoo), who speak the sesotho language (sesootoo). Despite being situated in a very flat continent, the Maloti mountains (a part of the Drakensberg range) stretch across the whole region and make of Lesotho the world’s highest independent state. It’s higuest poing lays 3,482 meters above the sea level, whereas the lowest stands at 1,400.

TO BE TRANSLATED…

Al principi volíem fer una travessa d’est a oest seguint només camins i corriols (com en aquest track però a la inversa). Tanmateix, com que encara érem en temporada de pluges, una tempesta elèctrica quan ens trobàvem en plena conca del riu Senqu –l’Orange a Sud-àfrica– ens  suggerir que fessim un canvi de plans… Enfangats fins a les celles, no ens va quedar altra que travessar el riu amb l’aigua a la cintura i empènyer la bici muntanya amunt fins que, després d’unes quantes valls, vam aconseguir empalmar amb l’única carretera asfaltada del país. Encara amb l’ai al cor per la trifulga, vam decidir quedar-nos a en aquella obra d’enginyeria gentilesa dels xinesos i resseguir-la, xino-xano, fins arribar a Maseru, la capital.

Si bé vam haver de renunciar a les pistes i els camins remots que teníem en ment, aquella carretera no ens va defraudar gens ni mica: al llarg de gairebé tres-cents quilòmetres amb uns desnivell brutals vam poder coronar diversos colls de tres mil metres i gaudir d’uns paisatges llòbregs i majestuosos que no ens paraven de deixar amb la boca oberta. El tram més escènic va ser pels voltants d’una de les poques estacions d’esquí que hi ha al continent, Afriski, on després de fer nit en tenda i d’esmorzar en un xalet-restaurant d’estil suís, vam remuntar les pistes (la pista, vaja) per empalmar altre cop amb l’asfalt. En arribar a la petita comunitat d’Oxbow, vam fer un cafè amb una noia de Granollers que viatjava amb bus i s’havia quedat encallada allà per culpa d’unes obres a la carretera. La seva desgràcia va ser la nostra fortuna, ja que com que a nosaltres ningú no ens va barrar el pas vam poder escalar el darrer coll de tres mil metres absolutament en solitari. Un cop dalt, un silenci sepulcral que ens va fer adonar de la nostra petitesa era a punt d’absorbir-nos muntanya avall; el tret de sortida el va donar el seguit de llamps i trons que també anunciava la tromba d’aigua que ens acompanyaria fins arribar a la vall. Aquell descens de rectes vertiginoses i revolts recargolats és un dels més espectaculars i esfereïdors que he fet a la vida.

Arribats a la part més planera de Lesoto, vam visitar la cova de Liphofung i les seves pintures rupestres, que revelen l’existència d’enclaus humans en aquesta part del la serralada des de fa més de cinc mil anys. A partir de llavors el terreny era cada cop més pla i la carretera i el paisatge ja no tenien tant d’interès. Després de reposar una mica i comprar quatre queviures a la població de Butha-Buthe, vam posar la directa i en un dia ens vam plantar a Maseru.

Un cop a la capital ens vam instal·lar en càmping d’uns missioners evangèlics força cursiós. Després d’un dia de descans per recuperar les forces i les vitamies que les muntanyes i la pluja ens havien pres, vam deixar les bicis aparcades i vam agafar un mini-bus en direcció a Semonkong: volíem visitar les cascades de Maletsunyane, un salt d’aigua de dos-cents metres d’alçada que, amb el canvi de ruta, havia quedat fora del nostre itinerari amb bicicleta.

A l’igual que a Swazilàndia (l’altre estat envolat per Sud-àfrica), els habitants de Lesoto es va salvar del règim de l’apartheid i de la segregació racial. Tanmaeix, pel que vèiem a cada poble, no semblava que, en perspectiva, això els hagués posat les coses més fàcils que als seus veïns sud-africans… Qualsevol comparació amb Andorra o Suïssa que la seva geografia pugués suggerir quedava completament descartada quan topàvem amb la vestimenta, els mitjans de transport i les eines del camp que la gent feia servir la gent.

Un similitud que vaig tobar amb Sud-àfrica va ser que tant els nens com els adults ens continuaven perseguint i exigint caramels a cada cantonada. Sorprenentment, però, a Lesoto tots els pidolaires eren mascles. Les nenes i les dones semblaven tenir un tarannà completament diferent: se’ns apropaven amb un posat afable i encuriosit, ens demanar d’on veníem i on anàvem, per què viatjàvem amb bici, ens preguntaven si necessitàvem alguna cosa… Les seves indicacions sempre eren bones i, a més a més, les enteníem a la primera perquè parlaven molt bon anglès. Segons una botiguera que ens va oferir refugi durant una tempesta, tot plegat tenia una explicació: a Lesoto, quan els nens tenen uns deu anys, els pares els envien a les muntanyes a pasturar el bestiar; mentrestant, les nenes segueixen anant a l’escola i aprenent llengua i matemàtiques, la qual cosa no només les prepara per fer feines més sofisticades sinó també per poder sortir del seu poble i relacionar-se amb gent d’altres contrades. No sé fins a quin punt això és cert, però cada cop que se’ns aprovava una dona era per mantenir una conversa amable o oferir-nos alguna cosa, mentre que quan ho feia un home gairebé sempre era per parar la mà i grunyir l’únic que sabia dir en anglès: “sweet, sweet”, “money, money” o “give me your bike” (sempre amb un somriure, això sí).

Amb tot, el tracte amb la gent durant els deus dies que hem estat a Lesoto ha estat generalment bo; no només no ens hem hagut de preocupar per la seguretat i el crim (com en algunes zones de Sud-àfrica) sinó que, pidolaires a banda, les atmosferes disteses i les bones vibracions sempre han estat la norma. A més, comque el país és exageradament rural, tothom ens ha deixat acampar allà on volíem i hem pogut gaudir lliurement d’un entorn pur i  tranquil que potser algun dia torno a visitar amb una bici menys carregada.

Heus aquí algunes fotos de la travessa:

Inici del Sani Pass, a uns 1.900 msnm.

 

Abans de començar l’escens hi ha un control policial on només deixen passar 4×4. Aviat vam entendre per què…

 

Pedalant per Lesoto.

 

Pedalant per Lesoto.

Descans al quilòmetre 10, més o menys a la meitat de l’ascens al Sani Pass.

 

Com que se’n va fer tard i volia ploure (literalment), vam plantar la tenda dos quilòmetres abans del coll.

 

Pedalant per Lesoto.

Primer pipí.

 

Pedalant per Lesoto.

Coronat el Sani Pass, vam creuar l’aduana i ens van estampar el segon segell africà al passaport.

 

Un metre més amunt hi ha el suposat pub més alt de l’Àfrica…

 

… on tot i que encara no era migdia no vaig poder evitar tastar la primera Maluti…

 

Pedalant per Lesoto.

… que vaig pagar ab un bitllet de 20 Maloti…

 

Pedalant per Lesoto.

… abans de seguir i endinsar-nos a les muntanyes de Maluti (el nom que rep el tram de serralada del Drakensberg de Lesoto).

 

Pedalant per Lesoto.

En la primera etapa vam coronar el port més elevat, prop de la mutnanya més alta del país, la Thabana Ntlenyana (3.482 metres).

 

Pedalant per Lesoto.

Hora punta de camí a Mokhotlong.

 

Dos nens basotho que van abandonar un moment les seves vaques per provar la meva bici.

 

Pedalant per Lesoto.

Dos adolescents engalanats amb la manta i el passa-muntanyes típics del país.

 

Pedalant per Lesoto.

Fent amics.

 

Pedalant per Lesoto.

A punt d’iniciar la travessa de mountain bike que ens va troncar la pluja…

 

Pedalant per Lesoto.

Baixant a la conca del riu Senqu, on ens va enganxar una tempesta que va multiplicar el cabal del riu en el pitjor moment…

 

Pedalant per Lesoto.

 

Pedalant per Lesoto.

Camp a través, ajudats per un jove pastor basotho, a la recerca de l’asfalt.

 

Pedalant per Lesoto.

Dos pastors que es treien un sobre-sou buscant diamants a la gran mina de Letseng (que produeix les pedres més grans del món)…

 

Pedalant per Lesoto.

… Com que es passaven el dia muntant a cavall, les seves mantes feien una ferum que tombava d’esquena.

 

Pedalant per Lesoto.

Escola bressol.

 

Pedalant per Lesoto.

Un altre tres mil.

 

Pedalant per Lesoto.

L’estació d’esquí de Lesoto…

 

Pedalant per Lesoto.

… El seu únic remuntador (el del cartell) també serveix, a l’estiu, per als bikers (llàstima que no lloguessin bicis de descens).

 

Pedalant per Lesoto.

Tot i ser una estació molt modesta, els seus referents són de primer nivell.

 

Pedalant per Lesoto.

Com que el remuntador no estava en funcionament (oh, sorpresa), ens va tocar pujar al cim d’Afriski pedalant…

 

Pedalant per Lesoto.

Pedalant per Lesoto.

Un altre tres mil.

 

Pedalant per Lesoto.

Dos pastors simpàtics (diria que la seva manta, amb el temps, s’havia tornat del tot impermeable).

 

Pedalant per Lesoto.

El país és tan muntanyós que en la majoria d’etapes la velocitat màxima superava els 80 km/h.

 

Pedalant per Lesoto.

Pedalant sota la pluja en direcció Oxbow.

 

Pedalant per Lesoto.

 

Pedalant per Lesoto.

 

Pedalant per Lesoto.

Dos obrers basotho arreglant la carretera sota les tutela d’un xinès que portava l’excavadora.

 

Pedalant per Lesoto.

Inici de l’espectacular descens en direcció Butha-Buthe…

 

Pedalant per Lesoto.

Alguns revolts eren tan recargolats que em recordaven a la carretera de Sa Calobra.

 

Pedalant per Lesoto.

No ens va deixar de ploure durant tot el descens…

 

Pedalant per Lesoto.

… De vegades la tromba d’aigua era tal que havíem de vigilar de no fer un “aquaplaning”.

 

Pedalant per Lesoto.

Refugiats de l’enèsima tempesta a l’enèssima botiga de queviures.

 

Pedalant per Lesoto.

Spital aloe, un típus d’àloe vera endèmica de la seralada del Drakensberg.

 

Pedalant per Lesoto.

Cova de Liphofung.

 

Pedalant per Lesoto.

Pastor i dos burros a Semonkong.

 

Pedalant per Lesoto.

Pagès i bous llauradors a Semonkong, de camí a les cascades de Maletsunyane.

 

Pedalant per Lesoto.

Després d’una petita caminada des de Semonkong, vam arribar les cascades Maletsunyane (a dalt a l’esquerra es pot veure el núvol d’aigua que aixeca el salt).

 

Pedalant per Lesoto.

192 metres d’altura.

 

Pedalant per Lesoto.

Posant a l’estil romàntic de David Friedrich.

 

Pedalant per Lesoto.

Passejant per Maseru, una ciutat sense cap encant però prou petita i agradable comparada amb altres capitals africanes.

 

Pedalant per Lesoto.

Lesotho Diamond Academy.

 

Pedalant per Lesoto.

Lesoto compta mab el trist rècord de ser el segon país del món amb un major percentatge de portadors del VIH (el 25 % dels adults).

 

Aquest és un dels correus que els subscriptors del meu blog reben cada cop que creuo una frontera. Si tu també els vols rebre, subscriu-t’hi.

,

One Response to Mail from Lesotho

  1. Gerardo de Lucas Cabañas 11/05/2019 at 23:59 #

    Increible, muy relevante todas las fotos, què gran caminada por esa realidad ya tan lejana…

Leave a Reply