De tots els somiadors que alguna vegada s’han plantejat fer un llarg viatge amb bicicleta, quants són els que finalment s’han atrevit a fer la primera pedalada? Segurament, més aviat pocs, però d’aquests cada vegada són més els que decideixen explicar la seva aventura per mitjà d’un blog o de les xarxes socials.
Aquest fet, més enllà de satisfer la vanitat de cadascun d’ells –sovint notòria, tot sigui dit–, s’acaba convertint en el revulsiu que més d’un somiatruites necessita per a transformar el seu somni en realitat: “Si un espanyol (o un francès, o un britànic, o un danès, o un xinès…) ha tingut els pebrots per fer-ho, per què no jo?”, sol repetir-se el somiatruites abans d’atrevir-se a fotre el camp.
Però a la fi, quan molts d’aquests somiadors decideixen llançar-se a la carretera, no ho fan sols, sinó que solen acompanyar-se d’alguna causa “justa” que empari el seu viatge, tal i com han fet molts dels seus bloggers de capçalera. D’aquesta manera, en la majoria dels seus discursos i declaracions d’intencions s’hi poden llegir conceptes com “pedalades per la pau”, “rutes solidàries” o “quilòmetres contra el canvi climàtic”, els quals, suposadament, justifiquen el que seran les vacances més llargues de les seves vides.
En la mateixa tònica, hi ha personatges que quan decideixen fer un viatge llarg s’autoproclamen portaveus “sense fronteres” d’alguna ONG, a veure si a més de pedalar acompanyats per alguna causa “justa” també els plou algun caleró.
D’altres, menys subtils, farceixen les seves webs amb bàners de marques i botigues de tota mena per, encabat, anar-hi a pidolar tot el que poden –bicicleta inclosa– de cara a la seva gran aventura. Però lluny de les seves expectatives, la gran majoria només s’endú un mallot passat de temporada que, malgrat això, lluiran ben cofois en totes les seves fotografies d’aventurer, contents de saber que ells també pedalen sota algun pretext que transcendeix el propi viatge –en aquest cas, fer d’anunci ambulant.
Per altre cantó –i encara que sembli mentida–, a dia d’avui encara és possible topar amb algun d’aquells cicloturistes “de tota la vida”. Sí, d’aquells que porten una bici atrotinada; d’aquells que vesteixen samarretes de cotó; d’aquells que no porten telèfon mòbil i que, a tot estirar, t’enviaran un correu electrònic quan trobin un cibercafè; d’aquells que no tenen patrocinadors; d’aquells que passen de les calamitats del planeta i que van amb bici perquè són uns viatgers empedreïts; d’aquells que no baten rècords, sinó que pedalen pel naïf plaer de veure què hi ha més enllà de l’hortizó. Sí, parlo d’aquells que viatgen amb una sabata i una espardenya i que, per no tenir, no tenen ni un blog. Són aquells que, en definitiva, arriben més lluny que ningú i no fan escarafalls.
Si t’ha agradat, deixa el teu comentari o comparteix l’entrada a les xarxes socials. Gràcies!
No comments yet.