Durant les primeres etapes per Hondures ja vaig haver d’empènyer força la bici, però el que m’esperava després d’Iriona era molt pitjor…
Estava entrant a la Mosquitia, una àrea selvàtica molt aïllada que s’estén entre Hondures i Nicaragua on només es pot arribar en avioneta o per riu. La meva intenció era navegar fins a la població d’Ahuàs i després pedalar (o arrossegar la bici) fins la pista que va des de Puerto Lempira, al Carib, fins a Leimus, Nicaragua.
Avançant per la jungla…
El govern d’Hondures destina molt pocs recursos a la Mosquitia. L’accés a l’educació i a la sanitat són complicats, i la majoria de famílies viuen de l’autosubsitència (planten “frijoles” i potser tenen alguna vaca).
Si volen guanyar diners sense haver de marxar de la seva terra, una de les poques opcions és involucrar-se en el tràfic de cocaïna –que viatja des de Colòmbia cap als Estats Units.
No tots es canals de la Mosquitia són sempre transitables (això depèn de les pluges), amb la qual cosa la regió es converteix en un laberint d’atzucacs en què només els locals més experimentats saben desplaçar-se. Per sort, el capità del meu “pipante” era un d’aquests i vam poder navegar fins i tot de nit…
A les nou del vespre vam arribar a Brus Laguna i vaig haver de buscar un hotel on passar la nit abans no reprendre la ruta pel riu al matí següent.
Aquells canals eren molt estrets i calia vigilar amb els colzes…
De camí a Ahuàs vam haver de fer unes quantes maniobres,
fins arribar al riu Patuca, on les aigües s’eixamplen i vam poder posar la directa fins arribar a port.
Aquella nit ja ho tenia tot llest per posar-me a pedalar l’endemà al matí, però a la “pulpería” on vaig anar a comprar plàtans vaig conèixer el Moisés i la seva família, que em van convidar a sopar i em van convèncer perquè em quedés un parell de dies més a Ahuàs…
Al matí següent vaig acompanyar el Moisés amb el seu camió a buscar unes mercaderies per la seva “pulpería”
Pel camí vaig anar parant l’orella a veure si entenia alguna cosa en llengua miskita, molt influenciada per l’anglès (gràcies és “tinki, y cullera és “ispún”) arran de la forta influència que els birtànics van tenir en aquesta zona del Carib.
Després de dos dies a Ahuàs i de moltes històries increïbles sobre narcotraficants (com la d’un mossèn que amagava quaranta quilos de cocaïna a l’església), finalment em vaig acomidar del Moisés i em vaig posar a pedalar.
Desitjant que no hi hagués gaires cocodrils…
Abans d’arribar a Warunta em vaig fer un embolic i vaig acabar ficat en un “suampo” infinit d’on em va costar molt sortir…
Per sort vaig divisar un nen en la distància, i després de fer-li senyals de desesperació em va venir a rescatar amb el seu “cayuco”.
La bici, però, la vaig haver d’abandonar enmig del “suampo”…
Afortunadament, aquests vailets es van oferir a anar-la a recollir enlloc meu (a canvi d’un “fresco”, això sí).
Mentre buscava un lloc on plantar la tenda em vaig trobar les restes d’una avioneta. Em van explicar que no era un fet aïllat: tot sovint volen des de Colòmbia, aterren, les cremen i després s’emporten la mercaderia (que és molt més valuosa que l’avioneta).
El “reverendo” Alejandro i la seva família em van veure buscant deambulant a prop de casa seva…
…i em van deixar plantar la tenda a la seva propietat (cosa que va fascinar molt els nens, que mai no n’havie vist cap).
Al final, però, no van entendre que hagués de passar la nit a dins d’aquella cosa i em van convidar a passar en una de les habitacions.
L’endemà al matí en Carlos (cosí de l’Alejandro) va insistir en acompanyar-me fins al poble de Coco, ja que, segons ell, el recorregut era molt més complicat del que jo em pensava…
Fent-la petar tot pedalant…
Al riu Coco, que segons el Carlos estava sec…
Segons m’havien dit, un cop a Coco havia de prosseguir el meu camí cap a un poble anomenat Wouplaya. Com que no apareixia al mapa –i la ruta era camp a través–, vaig parar en una casa per demanar indicacions. Sortosament era l’hora de dinar…
Després d’una becaina en una hamaca vaig reprendre la ruta descansat i amb el dipòsit ben ple de proteïna…
Amb tanta aigua el meu mòbil (que faig servir com a GPS) es va acabar ofegant, i a mesura que passaven les hores jo estava cada cop més desorientat, cansat i desesperat… Sorprenentent encara vaig tenir esma de gravar un altre vídeo…
Al final, tot aquell esforç va valer la pena i vaig aconseguir arribar a Wouplaya,
on em van rebre amb un somriure
i em van oferir menjar sense ni demanar-lo –la meva cara de fet pols parlava per ella mateixa.
El fang i l’aigua es van acabar allà, i finalment vaig poder tornar a pujar a la bici.
Després d’un caminet molt agradable vaig arribar a la pista principal,
la qual em va menar fins a Sirsirtara,
el poble on vaig fer nit
abans no continuar avançant en direcció Nicaragua.
Vols col·laborar amb aquest blog? Deixa el teu comentari, comparteix l’entrada a les xarxes socials o implica-t’hi d’una manera més directa. Gràcies per la teva ajuda!
No comments yet.