Entre les onades i les dunes: el Sàhara Occidental

Aquestes són les fotos que vaig fer des de Tan-Tan fins al sud de Dakhla. Després de travessar la platja Blanca i arribar a la desembocadura del riu Draa,

uns pescadors em van acollir durant una tempesta de sorra que no em permetia pedalar.

Vivien en una barraca feta a base de palets i plàstics de tota mena, on passaven les hores de calor com podien;

o bé seleccionant les millor branques de kief,

o bé trinxant-les damunt d’aquest llistó de fusta,

o bé fumant-se-les amb una pipa marroquina anomenada sebsi,

o bé barrejant el kief  amb una pasta feta a base de blat i sucre que ofereix uns efectes més prolongats que els de la pipa.

Dins d’una barraca perduda enming del no-res, les hores de vent i de calor es fan molt llargues, i el ritual del te –servit sempre amb molta escuma per, diuen alguns, aïllar la beguda de la sorra– ajuda a passar les hores conversant.

En molts casos, la població més propera a aquests enclaus de pescadors és a més de cent quilòmetres, per la qual és obligat ser el més autònom possible abans no poder-se anar a abastir de més aigua i aliments.

Amb tot, les bombones de butà i, de vegades, les plaques solars amb què escolten la ràdio són els únics luxes de què disposen.

Al llarg de la costa sahrauí hi ha centenars de pescadors que viuen en aquestes barraques, agrupades en petites colònies de vint o trenta persones, que depenen únicament del 4×4 del seu cap per poder marxar-ne.

La calor i les fortes ràfagues de vent són el màxim inconvenient a l’hora de dur a terme la seva feina, per això s’han de passar el matí tancats a la barraca procurant no gastar energia per sortir a pescar a la tarda. Alguns tenen petites barques, mentre que d’altres, més humils,  grimpen penya-segat avall en busca de percebes i cargols de mar.

Quan acaben la jornada se’n tornen amb el 4×4 que comparteixen a guardar el peix,

que emmagatzemen en grans caixes de porexpan que cobreixen amb mantes per així combatre la calor sufocant del desert.

Molts pescadors marroquins viuen al marge de l’espoli pesquer que el govern marroquí exerceix sobre el Sàhara Occidental, i amb el vist-i-plau de tots els governs espanyols que hi ha hagut des de la Marxa Verda –i d’una comunitat internacinal que també treu partit de l’espoli– ells es guanyen la vida allà on el govern marroquí té més interessos.

I així, diverses generacions de marroquins d’arreu de país acaben coincidint al llindar que separa el desert de l’oceà, on es guanyen la vida per mitjà de la pesca –de vegades sense saber nedar– perquè no tenen cap altre lloc on fer-ho.

Malgrat la duresa d’aquesta feina i del lloc on la duen a terme, l’aire fresc de la nit sembla fer reviscolar les energies.

I amb una mica d’enginy,

i de música

acaba passant una setmana sencera i se n’han de tornar, anar altra vegada, a buscar més gel

i a vendre el peix al mercat més proper.

Gràcies a aquests pescadors, que em van fer el regal d’aniversari més original que m’han fet mai –una vèrtebra de tauró signada per tots ells–, vaig poder sortir del mar de dunes on m’havia ficat i reprendre el trajecte per l’única carretera que travessa el Sàhara Occidental verticalment. La següent parada va ser a Tarfaya,

l’antic protectorat espanyol de Villa Bens, on, durant la marea baixa, es pot visitar la Casa del Mar, construïda pels britànics a finals del segle XIX amb finalitats comercials i reconvertida en presó pels espanyols més endavant.

Però Tarfaya també és molt coneguda perquè és la ciutat on el pilot i escriptor Antoine de Saint-Exupéry feia escala durant els seus viatges per una companyia aeropostal a Sant Lluís de Senegal, l’antiga capital de l’Àfrica Occidental francesa.

A banda d’un museu obert el 2004 per a commemorar la seva figura i la feina del servei aeropostal francès, a Tarfaya també hi ha un monument que, diuen, marca el lloc on Saint-Exupéry passejava mentre buscava la inspiració que el va portar a escriure El petit príncep.

Visitats el museu i l’avioneta, vaig tornar a agafar la bici per continuar el recorregut fins a l’Aiun, cent quilòmetres de calor i vent que van culminar amb l’hospitalitat d’una família d’activistes sahrauís. Després d’acollir-me uns dies a casa seva i de portar-me a veure la Presó Negra –on tenen tancats amics i familiars, sobretot després dels fets de 2010 a Gdeim Izik–, vam agafar un Land Rover per fer una visita als vuitanta caps de bestiar que tenen pasturant desert endins.

En un parell d’hores conduint per les dunes, vam arribar a la seva haima, on em van explicar els avantatges de comerciar amb aquests animals, dels quals es pot aprofitar la carn, la llet, el pèl i la força que tenen per transportar mercaderies.

Després d’unes setmanes de no veure’ls, es van alegrar que els petits continuessin creixent sans i forts;

i que les mares no tinguessin cap problema amb la lactància.

Pel que fa al mascle més fort, com sempre, volia lliurar-se de córrer la cursa de camells que té lloc cada any a l’Aiun,

però finalment el van poder atrapar i lligar-lo pel lloc on menys li agrada:

el forat del nas.

Quan es va haver calmat, el van deixar fermat al costat de la haima fins l’endemà.

Mentre això passava, el sol s’anava ponent

i la resta de camells començaven a jeure al voltant de la haima;

nosaltres, els humans, entràvem a la tenda per sopar i, al cap d’una estona, sortíem a munyir una mare camella per fer les postres.

Jo, abans d’anar a dormir, em vaig quedar una estona a fora intentant descobrir la cara mística del desert, tot i que els roncs dels dromedaris em van dificultar força la tasca.

L’endemà al matí, després d’haver estat tota la nit maleïnt aquells animalots tan sorollosos, una camella es va fer perdonar deixant que la munyís, i vam poder esmorzar un bon plat d’arròs amb llet gràcies a ella.

Al cap d’unes hores de vagar pel desert, vam tornar a l’Aiun, on els meus companys van començar l’entrenament de cara a la cursa de camells mentre jo me n’anava a un supermercat per proveir-me de queviures i continuar la travessa del desert.

La següent ciutat era Boujdour (l’antiga Cabo Bojador espanyola), a cent vuitanta quilòmetres de distància.

I la següent, Dakhla, a tres-cents quilòmetres de l’anterior. Pel que fa a la resta, poca cosa: fòssils,

alguna àrea de servei,

rectes infinites,

soledat,

algun pastor,

pobles per a colons marroquins que encara no hi viuen,

el tròpic de Càncer,

alguna platja bonica

amb pocs banyistes,

dreceres impossibles de fer amb bicicleta,

i mines sense esclatar,

concentrades, sobretot, en els quatre quilòmetres de terra de ningú que separen l’estat marroquí de Mauritània.


Pots llegir més sobre el desert aquí. Merci per llegir!

,

Encara no hi ha comentaris.

Deixa un comentari