Els francesos tenen fama de ser esquerps i no seré jo qui els desmunti aquest gran tòpic. El relat sobre aquest indret del viatge passa per les llacunes del Rosselló, el bressol de Jaume I i els túnels de Montecarlo.
En el quart dia de trajecte des de Sabadell vam desfer els Pirineus i vam arribar a Perpinyà, on em vaig acomiadar d’un gran gregari i millor persona que seguia obrint-me camí des de l’inici d’aquesta volta al món. Quan vaig començar a pedalar tot sol, les etapes es van tornar un pèl més dures, sobretot per les rectes inacabables del sud de França i per les bregues ferotges contra uns mosquits que com més avançava més afloraven.
Afortunadament, dos-cents quilòmetres més amunt vaig arribar a Montpeller i a partir d’aleshores el país començà a mostrar-me els seus encants cicloturistes. A la Provença, tot de carreteres entortolligades s’enfilaven per turons verds i envoltats de vinyes a punt per la verema. Per fi deixava enrere totes aquelles planures i llacunes que comencen a la Costa Vermella i no acaben fins Narbona.
El paisatge m’acompanyava de nou. I ho va fer durant molts quilòmetres, però quan em vaig tornar a apropar a la costa -ara Blava- els carrers empedrats i els avis amb bicicleta de la Provença van sucumbir al nou-riquisme i a la monstruositat de Montecarlo, Canes i Sant Tropetz, d’on vaig procurar fugir el més aviat possible tot posant la directa cap a Itàlia, des d’on escric aquestes línies molt més assossegat.
ENTRADES RELACIONADES
Encara no hi ha comentaris.