He perdut el passaport (me’n vaig al Carib)

pasaporte

Ahir a la nit, després de dues setmanes atrapat pel dengue a la ciutat de Guatemala, estava inflant les rodes i escoltant aquesta cançó per, a la fi, posar-me a pedalar de nou. Abans d’anar a dormir vaig engegar el portàtil per perfilar les últimes etapes a Guatemala i preparar les que vindrien per El Salvador, Hondures i Nicaragua. En total, deu: 1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8, 9 i 10.

Estava tan excitat que fins i tot em vaig fer aquesta selfie amb cara d’imbècil per documentar el canvi d’humor que he experimentat en els darrers dies.

Però al cap d’una estona, quan ja estava més tranquil i tancava el llum de l’habitació tot pensant que ho tenia tot llest per sortir l’endemà a primera hora –avui– , tres neurones atrofiades van unir les seves forces per enviar-me aquest missatge:

– ‘El passaport, imbècil!’

Fase 1: ‘¡Púchica!’

Després de saltar del llit i regirar l’habitació de dalt a baix sense èxit, em vaig posar el frontal i vaig sortir a furgar entre la merda dels contenidors del davant de la pensió.

L’endemà al matí –aquest– m’he despertat desitjant que tot hagués estat un malson, però quan he mirat de nou dins de la ronyonera he hagut d’acceptar que la situació era real i me n’he anat a preguntar a ‘objectes perduts’ de l’hospital i a la resta de llocs per on he passat últimament.

Mentre reconstruïa físicament, fil per randa, la ruta entre el mercat central i la pensió, m’he adonat que la batalla ja era perduda i he fet cap al Ministerio Público per posar una denúncia i intentar esquivar, així, qualsevol possibilitat de sortir a la llista dels lladres i assassins més buscats de Guatemala City –una de les ciutats més violentes d’Amèrica.

Fase 2: Burocràcia

Amb la denúncia impresa i unes quantes fotos de carnet (amb força cara d’amargat) a sota el braç, he pedalat fins l’ambaixada espanyola, on els dos guàrdies civils de l’entrada m’han rebut amb cordialitat i la treballadora chapina del darrere el taulell m’ha atès amb diligència. Fins aquí, la meva ingenuïtat encara em feia pensar que no hauria de fer cap canvi al meu calendari de viatge…

Però al cap d’una espera llarga i tediosa m’he adonat que l’anquilosant burocràtic de l’estat no em perdonaria el descuit (la primera cosa que perdo en dos anys!), així que les meves il·lusions s’han començat a esvair entre la paperassa fins que, finalment, la bona dona del mostrador m’ha donat l’estocada final: ‘Joven, lo siento muchísimo pero tendrá que esperar un mes en Guatemala hasta que llegue su nuevo pasaporte.’

Fase 3: Optimisme

Ni l’eficiència de la senyora ni la bona voluntat dels dos guàrdies civils no han servit de res. Tampoc la meva millor versió de simpatia i de paciència per fer trucades i enviar e-mails.

De tornada a la pensió (on ja fa tres setmanes que estic atrapat) m’he sentit molt impotent i desesperat, però repetir-me unes quantes coses positives m’ha ajudat a no sentir-me tan desgraciat:

‘Pijtor hauria estat tornar-me a quedar atrapat a Teheran o al desert del Gobi; o que m’hagués tornat a picar el mosquit del dengue; o que no em rodegessin tot de llacs preciosos i ruïnes maies; o que el volcà més alt de l’Amèrica central no es trobés a Guatemala; o que els guatemaltecos no fossin ni la meitat de buena-onda del que en realitat són; o que…’

‘A més a més ja gairebé no em quedaven pàgines al passaport per estampar-hi més segells, o sigui que aviat hauria hagut de parar en alguna capital llatinoamericana per renovar-lo.’

Fase 4: Realisme

Quan finalment he arribat a la meva habitació he procedit a fer l’últim pas d’aquest dia tan atrafegat: trucar a l’aerolínia amb què d’aquí uns dies volo –o més ben volava– a Nord-amèrica per treballar durant un parell de mesos a l’empresa d’un conegut i així recuperar-me de la mala situació econòmica en què em trobo com a viatger. Però, com era d’esperar, la teleoperadora d’Air Canada m’ha dit això: ‘Recorda la icona de l’assegurança de viatge que no va contractar mentre feia la seva reserva online? Doncs em sap greu recordar-li que no li és permès de modificar les dates del vol i tampoc té dret a cap reemborsaent.’

Fase 5: Acceptació

En el moment d’escriure aquesta entrada les ferides encara són molt obertes. L’encadenament del dengue i la pèrdua del passaport –amb el subsegüent inconvenient laboral que això em suposa– són un molt bon placatge. Encara no em sento preparat per prendre decisions importants, així que per ara me’n vaig a dormir i demà al matí pujo a la bici i poso rumb al Carib.

D’aquí un mes en parlem. Mentrestant, el cap viu i ull a les butxaques.


I tu, has perdut alguna cosa important estant de viatge? Comparteix-ho als comentaris i fes-me sentir una mica menys desgraciat. Gràcies!

, ,

One Response to He perdut el passaport (me’n vaig al Carib)

  1. Marc Duran 03/09/2015 at 22:23 #

    Valga’m Déu senyor… :O

Respon a Marc Duran Feu clic aquí per cancel·lar la resposta.