Després de Washington vam entrar Oregon, un estat tant o més progressista que l’anterior i on a molta gent li encanten les bicis i els esports a l’aire lliure, la qual cosa, amb les nostres pintes, ens va portar a conèixer força gent…
La pluja i el fred ens van seguir acompanyant sempre, però afortunadament vam continuar gaudint de la mateixa hospitalitat que a Washington i vam poder aixoplugar-nos de la pluja més nits del que ens esperàvem; només a través de Warmshowers, sinó també gràcies a la simpatia i la naturalitat amb què els americans s’apropen a parlar amb els estrangers, ja sigui en un bar, en una botiga, al carrer…
Alguns americans fan mofa sobre el caràcter progressista i ecologista d’Oregon i de Portland en particular. En aquest sentit hi ha una sèrie de televisió, Portlandia, que ironitza sobre això amb un retrat força ingenu dels seus habitants… Aquí, alguns esquetxos:
Un cop visitat Portland vam torna a pujar a les bicis i vam posar rumb a Eugene, una ciutat també molt porgressita on l’atletisme té una gran tradició. Allà ens esperava la Melissa, una mestra sobre rodes americana que després de viure deu anys a Catalunya va decidir tornar-se’n a Oregon amb bici. Abans d’arribar a casa seva vam passar per uns quants bars amb la idea de tastar totes les cerveses artesanals que es produeixien a la zona, cosa que va resultar completament impossible…
I, mentrestant, l’Obama, feia la cerimònia tradicional de “Thanksgiving Day”, en què tradicionalment el president dels EUA ha de perdonar la vida d’un gall d’indi just una estoneta abans d’entaular-se i fotre-se’n un altre que no ha tingut tanta sort (una mica estrany, oi?).
Des d’allà, vam desviar-nos cap a l’Oest per anar a trobar el Pacífic i fer algun tram de platja tot aprofitant les hores de marea baixa. Vam anar resseguint la costa en direcció sud, passant per Coos Bay, Port Orford, Gold Beach i Bookings. La majoria d’etapes van ser passades per aigua i no vam poder fer gaire fotos; les que vénen a continuació pertanyen als pocs moments en què la pluja ens va donar una treva, que aprofitàvem per pedalar fort i trobar un bri d’esperança al ritme d’aquella cançó que diu: “It never rains in Southern California“.
Si t’agraden els relats de Bicicleta i Manta i hi vols col·laborar, pots compartir-los a les xarxes socials, deixar-hi el teu comentari o implicar-t’hi d’una manera més directa. Gràcies!
Encara no hi ha comentaris.