Les primeres setmanes pedalant per la costa nord del Perú van ser força relaxades. Entre Tumbes i Trujillo vam recórrer 900 quilòmetres tot passant per uns quants pobles de pescadors ben agradables i, sempre que en teníem ocasió, parant a provar la gran varietat de ceviches que trobàvem en comedores i mercats.
Al llarg d’aquestes primeres setmanes no vam haver d’afrontar desnivells gaire pronunciats ni heure-nos-les amb el fang de l’Equador. Els únics obstacles que vam trobar van ser la monotonia del desert, la sorra i, de tant en tant, el vent en contra.
A Máncora, Pacasmayo, Chiclayo i Trujillo ens esperaven mercats, ruïnes i altres distraccions que ens motivaven a seguir pedalant cap al sud…
Máncora vista des del far.
El primer de tants “cevhicles”…
Verats: bons, econòmics i disponibles a qualsevol mercat per fer-nos el “ceviche” nosaltres mateixos amb una mica de llimona, ceba i quatre espècies.
La beguda nacional.
El gos nacional…
A falta de pèl i d’una bones dents, el ca peruà (que gairebé s’extingeix arran de la Connquesta) està protegit per la llei.
Pedalant a prop de Máncora.
Direcció a Ñuro.
Bucejant amb les tortugues de Ñuro.
Camí secundari entre mines de petroli i de gas.
Aprofitant la marea baixa.
Camí a Lobitos.
A l’hostal surfer de Lobitos.
Casa surfera…
A l’hostal, escrivint al dietari.
Afores de Talara, una ciutat que deu la seva existència a la mineria.
Direcció a Piura.
Un nom curiós (sobretot per un poblat enmig del desert).
Cedint el pas…
Entre Piura i Chiclayo hi ha més de doscents quilòmetres sense cap poble; només un restaurant on amablent ens van deixar plantar la tenda per a poder-nos refugiar del vent.
Parada d’emergència després d’haver menjat un menú en aquell restaurant…
La costa nord del Perú no deixa de ser una extensió del desert d’Atacama, a Xile.
Cacturs de San Pedro al mercat de Chiclayo. Després del peyote, és la planta amb més concentració de mescalina que existeix, per tant, el viatge psicodèlic deu ser fort… S’usa com a medicina des del temps de la cultura Chavín, dos mil anys enrere.
Peixater simpàtic del mercat de Chiclayo.
El museu precolombí Tumbas Reales de Sipán, a Lambayeque.
Don Ricardo, una home de 94 anys amb qui vaig compartir una Cristal de litre a l’hora del vermut.
Ens havien dit que a Pacasmayo és típic el ceviche de llangardaix, però fins que no vam veure l’última opció d’aquest menú no ens ho acabàvem de creure.
Era ben veritat (i tenia gust com de pollastre, però amb moltes espines…)
Es veu que les mares no condueixien…
“¡Ole y ole!”
Beneint la taula.
A costat de Trujillo hi ha les ruïnes de Chan Chan,
capital del regne Chimor fins al segle XV,
quan l’imperi inca va acabar amb gairebé tota la seva població (estimada en cent mil habitants).
Tocant a Trujillo hi ha Huanchaco, que té una platja molt bonica plena de “caballitos de tótora”, una embarcació tradicional per a “surfejar” les onades.
Pedalant entre Trujillo i Chimbote, on vam abandonar la costa per endinsar-nos al Cañón del Pato…
Vols llegir més sobre el Perú? Aquí tens més entrades. Salut, una baraçada i fins la propera!
Encara no hi ha comentaris.