Menú secundari

L’esprint final: la Xina

mapa-xina

Després d’una setmana pel Kazakhstan, el Vali i jo vam entrar a la Xina pel nord-oest, per la regió de Xinjiang, una àrea composta per muntanyes i desert que és habitada majoritàriament pels uigurs, un poble turc amb arrels a l’Àsia central.

Xina

Les iurtes

Xina

l’alfabet àrab,

Xina

les mesquites

mesquita

i les cares de la gent

Xina

ens recordaven

Xina

molt

Xina

als països

Xina

de l’Àsia central,

Xina

però

Xina

l’activitat als carrers era molt més frenètica que a totes aquelles ex repúbliques soviètiques i això em recordava que, després de nou mesos de viatge, finalment havia arribat a l’últim tram de la primera gran etapa de la volta al món: la Xina –per bé que molts uigurs no ho considerin així.

ili

Després de passar per un parell de ciutats “petites”, vam seguir avançant cap a l’est

Xina

per uns quants ports de 3.000 metres,

Xina

la majoria dels quals coronats amb la simbologia budista

, Xina

pròpia dels

Xina

mongols que també habiten la zona.

Xina

La següent parada va ser Turfan,

Xina

on vam poder arribar després de memoritzar quatre dels centenars de caràcters que té l’alfabet xinès.

Xina

En aquesta ciutat, que s’alça enmig del desert gràcies a l’oasi que la rodeja,

es registren les temperatures més altes de la Xina,

cosa que a ple mes de juliol vam poder comprovar perfectament,

korgos

amb el mercuri fregant els 50ºC.

turfanroad

Aquella petita part del desert del Gobi va resultar ser més dura del que crèiem. L’únic refugi que teníem eren els túnels de sota la calçada, on ens refugiàvem a fer bullir aigua per beure i a dormir, arrecerats del vent, a les nits.

Xina

Ni el Vali ni jo ens atrevíem a dir-ho en veu alta, però cada dos per tres pensàvem: “Què collons fem al mig del desert en ple estiu?”

Xina

I el pensament es repetia una vegada i una altra en els moments més durs,

sobretot quan arrossegàvem la bici entre ratxes de vent

Xina

que amb prou feines ens permetien caminar.

Després d’uns quants dies d’avançar poc i de patir força, la temperatura era tan alta que ens vam acabar posant malalts. La febre ens va pujar fins a 40ºC i vam haver d’abandonar els túnels on dormíem per un hotel amb aire condicionat que vam trobar en un altre poble-oasi.

shanshan

Al cap d’una setmana, quan ja no teníem febre, vam decidir continuar la ruta de nit per tal d’evitar més mals tràngols.

Xina

També vam procurar dormir en llocs una mica més acollidors,

Xina

però no sempre era possible refugiar-nos del sol i ens vam tornar a posar malalts.

gobi

Com que el nostre visat no parava de córrer i el temps que teníem per travessar el país era molt limitat, després de rumiar-hi molt vam decidir que agafaríem un tren fins a Jiuquan,

una decisió que em va costar molt de prendre perquè fins llavors ho havia fet to amb bicicleta. Aquest cop, però, les circumstàncies ens havien superat i vaig haver de llençar per la borda tota la meva puresa ciclot-turístico-espiritual i recórrer 500 quilòmetres del viatge amb tren, fins a Jiuquan, a la província de Gansu, una zona encara desèrtica però molt menys extrema que l’infern d’on veníem.

Quan vam tornar a pujar la bici, al cap de poc van començar a aparèixer arbres i també altres cicloturistes, cosa que demostrava que ja no estàvem bojos i que vam començar a celebrar amb un àpat darrere un altre.

Xina

Al principi no ens en sortíem gaire amb els bastonets,

Xina

però aviat vam aprendre a xarrupar com a bons xinesos,

Xina

a pronunciar correctament 冰镇啤酒 (cervesa freda)

Xina

i a demanar alguna cosa que no fossin només fideus.

Xina

Xina

Xina

Xina

Xina

Xina

Xina

Xina

Xina

Xina

Xina

Xina

Xina

Xina

Xina

La veritat és que al llarg de tota la Xina vam poder gaudir de plats boníssims, immensos i molts variats (cosa que somiàvem contínuament durant els mesos a la monotemàtica i musulmana Àsia central).

Xina

I a més a més no havíem de patir gens pel pressupost, ja que per dos o tres euros ens fotíem uns tiberis que ens deixaven KO a la meitat de cada etapa.

Xina

Però després d’una bona becaina a qualsevol lloc

Xina

tornàvem a agafar la bici

Xina

per seguir avançant a ritme de moto elèctrica cap a la següent província,

Xina

la de Shaanxi.

Xina

De camí cap a la capital, Xi’an, ens vam adonar que ens costava moltíssim relacionar-nos amb els xinesos, així que vam començar a esforçar-nos tant com vam poder.

Xina

Xina

Xina

Xina

Xina

Xina

Xina
Xina

Xina

Xina

Xina

Xina

Ara bé, no va ser fins que vam retrobar una vella amiga taiwanesa que, amb els seus coneixements d’anglès i mandarí, vam començar a entendre millor la Xina i els xinesos…

Xina

Gràcies a la Min, amb qui ja havíem pedalat a l’Uzbekistan, vam poder negociar el preu de les síndries i els melons;

Xina

passar a comprar ampolles d’aigua de més de 25 centilitres;

Xina

deixar de menjar com uns porcs

Xina

i començr a agafar els bastonets amb propietat;

Xina

donar-nos un aire una mica més xinès,

Xina

i fins i tot ser introduïts al que els xinesos fan als parcs enlloc de jugar a petanca.

Els tres vam seguir pedalant per les carreteres de Shaanxi,

Xina

 aquest cop sent capaços de demanar permís per acampar

Xina

Xina

i de conversar una mica més amb la gent que trobàvem pel camí.

Xina

Xina

Xina

Realment, el fet que un de nosaltres parlés xinès ens va obrir moltes portes, fins i tot les d’algunes cases,

Xina

on de vegades ens convidaven a dormir

Xina

i també a esmorzar.

Xina

I si no, sempre hi havia algun simpàtic que ens pagava el dinar o una cervesa,

Xina

mentre algun personatge estrambòtic

Xina

ens observava

Xina

sense treure’ns l’ull de sobre.

XinaA mesura que arribàvem al pic de l’estiu, el sol i la platja eren cada cop més presents en el meu imaginari,

Xina

ja que a aquella zona de la Xina era temporada de pluges i

Xina

es va passar una setmana sencera diluviant,

Xina

fins que vam arribar a Xi’an

Xina

i vam tenir una treva

que ens va permetre descansar de la bici i

Xina

fer una mica el guiri.

Xina

Xina

Xina

Xina

Xina

Xina

Xina

Xina

Xina

Xina

Xina

Xina

Al cap d’uns dies de repòs vam tornar a la carretera i vam visitar uns quants temples budistes,

Xina

i taoistes,

Xina

en què figures

Xina

esfereïdores

Xina

es barrejaven amb símbols que ens resultaven familiars

Xina

però que a l’Àsia

Xina

tenen un significat

Xina

completament diferent.

Xina

De temple
Xina

en temple

Xina

vam anar aprenent una mica més sobre el budisme,

Xina

sempre conscients de les nostres limitacions occidentals,

Xina

que intentàvem vèncer amb les explicacions

Xina

de la Min

Xina

i les d’un personal no sempre gaire diligent.

Xina

Xina

Xina

Xina

Xina

Xina

Xina

Xina

Xina

Xina

Quan ja estàvem una mica més instruïts sobre l’espiritualitat asiàtica vam arribar al famós temple de Shaolin,

Xina

on no vam tenir problemes per esquivar el porter de l’entrada i plantar-hi la tenda a dintre

Xina

per, l’endemà al matí, anar a visitar el jardí de pagodes

Xina

i pujar fins a la cova del Bodhidharma,

Xina

de què la llegenda diu que

Xina

quan hi va arribar

Xina

després de pujar uns quants centenars de mentres i suar la cansalada,

Xina

va decidir quedar-hi meditant durant ni més ni menys que nou anys.

Xina

I d’aquesta història, segons s’explica, va néixer el Zen i la meditació com a element indestriable del budisme.

Xina

Quan vam tornar al temple, ja de nit, uns crits estridents em van cridar l’atenció.

Xina

Eren els petits deixebles de Shaolin, el temple de referència del kung fuuna de les arts marcials que requereix més concentració,

Xina

sobretot per a poder fer aquests forats a l’escorça d’un arbre sense deixar-s’hi els dits.

Després d’uns dies practicant arts marcials amb tot de nanos amb una forta retirada al Crilín de Bola de Drac, el Vali, la Min i jo vam acomiadar-nos després de molts quilòmetres i moltes experiències junts. Ells van tirar cap al nord per anar a Beijing i jo em vaig quedar pel centre de la Xina per arribar a Xangai.

Xina

Per carreteres brutes i humides vaig anar deixant enrere la província de Henan

Xina

i vaig arribar a la d’Anhui,

Xina

des d’on vaig seguir pedalant

Xina

durant deu hores al dia

Xina

per poder arribar a temps a Xangai,

Xina

ja que m’acabava de comprar un vol cap a Amèrica pel dia 1 de setembre i encara em quedaven mil quilòmetres per cobrir en només una setmana.

Xina

N’havia de fer, doncs, 150 al dia per poder arribar a Xangai sense haver d’agafar un altre tren.

L’únic turisme que vaig poder fer al llarg d’aquells dies va ser a les moltes de les ciutats fantasma que hi ha a la Xina,

que em van fer recordar tant el documental que vaig veure abans de visitar aquest país.

Tampoc no vaig tenir gaire temps per dutxar-me,

Xina

i aquella humitat i aquell fum de camió delataven perfectament la meva condició de rodamon llefiscós.

Xina
Però bé, els xinesos són més simpàtics del que m’imaginava abans de visitar el seu país

Xina

i van seguir convidant-me a soparXina

o fer algun ganyip

Xina

a peu de carretra

Xina

a canvi d’una foto.

Xina

De totes maneres, el meu xinès encara no era prou bo per demanar de plantar la tenda en algun lloc,

Xina

o sigui que cada matí a les sis en punt venia un pagès a fer-me fora del seu hort, tot i que aquest era força simpaticot i em va convidar a esmorzar un meló amb ell.

Xina

150 quilòmetres al dia durant una setmana sencera eren molts i no sabia si ho aconseguiria, però quan vaig veure el riu Yangtsé per primera vegada

vaig pensar que potser sí que era possible,

Xina

i vaig continuar pedalant com un condemnat entre ponts,

Xina

pontsXina

i més ponts,

Xina

fins que, amb la bici ja a les últimes,

Xina

vaig aconseguir arribar a Xangai,

on, després d’una cervesa per celebrar-ho,

Xina

vaig fer-me amb una caixa de cartró per facturar la bici a l’avió

Xina

i me’n vaig anar ràpidament a fer realitat els dos desitjos que m’havien mantingut amb vida durant l’última setmana a la Xina,

Xina

un massatge

Xina

i un ànec lacat.

Xina


 

Si t’agraden els relats de Bicicleta i Manta i hi vols col·laborar, pots compartir-los a les xarxes socials, deixar-hi el teu comentari o implicar-t’hi d’una manera més directa. Gràcies!

, ,

2 Responses to L’esprint final: la Xina

  1. Min 08/12/2014 at 12:33 #

    I love your post!!!!! You choose good pics of me!! hahahah!!!!!

    • Raimon 17/05/2015 at 22:14 #

      Thanks Min! I missed your comment. How it it going in Beijing? Hugs from Mexico!

Deixa un comentari