L’Steve s’hi va quedar

Ja fa un temps que estic parat a la població de Loreto, a l’estat de la Baixa Califòrnia Sud, a Mèxic. Hi vaig parar per només un parell de dies però per una cosa o per una altra l’estada s’ha anat allargant i ja fa un mes i mig que hi sóc.

Avui al matí, quan els ocells i i els rajos de sol de Palmas Altas m’han despertat, m’he dit el mateix que ja m’he dit unes quantes vegades: “Demà marxo.” I m’he posat el banyador i les ulleres de sol i me n’he anat descalç fins al mar de Cortez, a dues cantonades, per gaudir de les últimes hores en aquesta bonica població, la capital històrica de les Califòrnies.

La meva parcel·la, no gaire a prop dels lavabos però situada estratègicament al costat de la piscina.

Un cop a la platja he repetit el ritual de sempre: escoltar-me una tertúlia política –riu-te dels culebrons mexicans– mentre vaig fent voltes com un pollastre a l’ast per no socarrimar-me.

Quan ja no he resistit més la calor i m’he aixecat per fer la primera remullada, he vist que a l’aigua hi havia tres noies rosses que segurament acabaven d’aterrar a provinents de l’aeroport de Los Àngeles. Corrien i saltaven tan despreocupadament que he pensat que encara ningú no les havia advertit sobre perill que corrien; així que els anat a dir que la patja de Loreto és plena de rajades i que cal anar amb molt de compte perquè si les trepitges et claven un arpó que fa molt de mal.

De l’aigua estant, les tres noies rosses m’han demanat com ho havien de fer per tornar a la tovallola sense que els piqués una manta.  “Arrossegueu els peus lentament per dins l’arena, així no n’esclafareu cap i els donareu temps perquè marxin sense molestar-les.”

Quan les noies han arribat a la seva tovallola sanes i estàlvies, m’han donat les gràcies i se n’han tornat cap al seu hotel. Jo m’he tornat a estirar i he continuat fent la morsa durant una estona més, fins que el Jordi Basté ha donat la paraula al Nacho Martín Blanco i he decidit que era millor anar a fer una capbussada.

Mentre m’endinsava al mar bo i arrossegant els peus tal i com dicta la norma, he vist com dues rajades es desenterraven de l’arena i fugien ràpidament de les meves potades. “Tot correcte”, he pensat tot procurant no variar el ritme… Però de sobte n’ha aparegut una tercera que no s’ha cenyit tant al guió, i quan ha vist que una gran ombra se li acostava ha decidit fuetejar-me el peu amb la seva cua serpentina i clavar-me el temut arpó verinós la part interior del taló.

Després de notar la fiblada, m’he mirat el peu, he vist el trosset d’arpó que m’havia quedat dins, he recordat aquelles noies saltant tant panxacontentes, he processat el que m’acabava de passar i he pensat: “Però com pot ser que siguis tan gafe, Raimon?” I he sortit de l’aigua dirigint-me a les úniques persones que he vist, els de la brigada de la neteja, que s’han mirat entre ells, han pensant “órale, otro gringo que ha pisado una pinche mantarraya” i han continuat escombrant com si res. Així que me n’he hagut de tornar a peu coix fins al càmping a buscar ajuda allà.

Quan hi he arribat tots estaven dormint, així que he hagut de recórrer a l’amic Google i llegir les seves instruccions sense reaccionar exageradament:

Després de llegir uns quants remeis una mica fastigosos m’he decantat per l’aigua calenta, que m’ha ajudat molt a calmar el dolor, ja que neutralitza els efectes del verí a base de proteïnes de la rajada. Però quan he anat a fer bullir més aigua perquè la del cubell on tenia el peu ficat ja era freda, resulta que s’ha acabat el gas de les dues bombones de butà del càmping –la de la cuina i la del lavabo– i, en conseqüència, el verí ha tornat al seu efecte inicial i se m’ha continuat escampant pel peu i per la cama (de vegades penso que hi ha coses que només em poden passar a mi…).

Finalment, quan el primer campista s’ha aixecat per anar al lavabo i m’ha trobat estès al terra retorçant-me de dolor –la picada d’una rajada és de les coses més doloroses que et poden passar– ha fet el que a mi encara no se m’havia acudit fer: agafar un telèfon i trucar un taxi perquè em portés a l’hospital. “Good point, man.”

Un cop allà m’han extret les restes de l’arpó i m’han punxat anestèsia un parell de vegades per apaivagar-me el dolor. He donat les gràcies a la infermera –que m’ha felicitat per no haver arribat plorant ni cridant, com es veu que és costum–, he passat per caixa –uns 5 euros– i me n’he tornat a la meva tenda de campany per descansar d’aquest matí tan atrafegat que he tingut.

Al taxi, a punt d’anar a l’hospital i amb una cafetera a la mà (l’única manera que se’m va acudir d’escalfar aigua després que s’acabés el gas).

“I demà, què?”, m’he preguntat després d’haver estat jaient a la tenda durant una hora tot acabant de sentir la tertúlia del Basté.

Doncs demà, tot i que ja tenia la bossa feta i la bici a punt per partir, em temo que també me l’hauré de passar Loreto, esperant que el turmell es desinflami i la ferida cicatritzi. Així que probablement continuaré en aquesta quotidianitat estàtica en la qual estic submergit des de fa sis setmanes, tot saludant els mateixos veïns, comprant a la mateixa verduleria, sentint les mateixes expressions, intentant imitar el mateix accent i anant a visitar la mateixa metgessa (en sis setmanes, a banda de la rajada, també he tingut algun altre petit accident).

Si diumenge encara no estic recuperat i segueixo aquí, provaré de pedalar fins a San Javier, una sortida que em recorda a la pujada a Sant Llorenç Savall (tot i que una mica més dura) i que ja he fet uns quants cops d’ençà que sóc a Loreto. Això sí, un cop a dalt m’hauré de fotre uns tacos con frijoles enlloc d’un entrepà de pernil; i a la tornada, una hamburguesa amb patates fregides enlloc d’una botifarra amb mongetes del ganxet…

Però a banda d’aquests petites pegues he de confessar que aquí a Loreto hi estic força bé. I com que a més a més l’estada em surt prou rendible –intercanvio les meves habilitats per allotjament i per sortides amb paddle surf a les illes de Santa Catalana i de Montserrat– no penso començar cap batalla perduda contra els elements.

Tan aviat com tingui el peu curat reemprendré el meu rumb cap a La Paz, des d’on agafaré un ferri per creuar cap a l’estat de Sinaloa i deixaré enrere el paradís terranal que és la Baixa Califòrnia (malgrat les rajades). Mentrestant, aprofitaré per pujar algunes fotos que tenia endarrerides –com aquestes, aquestes o aquestestes altres– i acabaré d’enllestir la meva nova botiga online.

Fins la propera entrada al blog o fins el proper correu, doncs, espero que estiguis bé i que vigilis on poses els peus si mai et banyes en una platja mexicana. Recorda que l’Steve s’hi va quedar.