Una de les coses que m’han ensenyat el africans és a tenir més respecte cap a les persones que m’envolten. Des que vaig trepitjar aquest continent que ningú no ha deixat de preguntar-me per la meva salut o la dels meus familiars.

L’actitud

He de confessar que això al principi em posava negre. Tant si era per comprar un plàtan com per demanar una adreça, abans havia de passar per tot el procés de preguntar i repreguntar sobre la salut de la persona qui em dirigia i també la de la seva família. Si no ho feia, corria el risc que s’enfadessin seriosament amb mi (com em va passar el dia en què vaig entrar a una carnisseria per preguntar què feia el Barça a uns que miraven el partit).

Comment allez-vous? Je vais bien, merci. Et la famille? Ils van aussi bien, merci. Et la journee, va bien la journee? Etc, etc, etc. Passejant per qualsevol poble o ciutat, fins i tot m’havien parat i seguit fins allà on fos mentre insistien perquè els expliqués els meus problemes familiars, cosa que jo veia com una intromissió flagrant a la meva intimitat que em feia desconfiar de tothom.

Amb el temps, però, vaig anar entenent que tot allò formava part de la seva normalitat i que el que no era normal era que no es preocupessin pels seus veïns o per les persones que, com jo, Déu (o l’atzar) havia interposat en el seu camí.

Els gestos

D’entre totes les actituds i gestos africans que anava descobrint n’hi va haver un que em va cridar l’atenció des del principi. Era una cosa molt subtil que feien sempre al saludar-se. Ho havia vist al Marroc, ho vaig anar veient al llarg de tot el Sàhara Occidental i Mauritània i també ho vaig veure a l’Àfrica negra. Tots els homes feien el mateix: després de donar-se la mà, se l’emportaven al cor i l’aguanten un parell de segons mentre feien una petita reverència; un simple gest de cordialitat que, tanmateix, trobo que desprèn tanta sinceritat i humilitat que l’observo detingudament cada cop que veig dues persones saludant-se.

A banda d’això, a l’Àfrica negra també acostumen a acompanyar la salutació amb una frase que crec que defineix molt bé el caràcter dels africans: on est ensemble, estem junts. I és que tinc la sensació que les activitats individuals que faig al llarg del meu viatge (com llegir, desplaçar-me amb bicicleta o simplement anar a fer un volt tot sol per una ciutat) són vistes amb una mica d’estranyesa o fins i tot incredulitat per part d’alguns. La gran majoria d’africans pertanyien a famílies extensibles i viuen en cases de vint o trenta persones. Cada un d’ells té molt clar que depèn de l’altre i que formava part d’una estructura en què tothom té un rol propi i necessari per al que tot funcioni. Per això, quan em pregunten com s’ho fa la meva família per sobreviure sense mi em quedo sense paraules…

“Ensemble”

A banda dels rols familiars als africans també els encanta fer moltíssimes altres coses junts. O potser hauria de dir, directament, que els africans ho fan absolutament tot junts (almenys aquesta és la impressió d’algú que valora la intimitat i els moments de soledat). Des de passejar fins a dormir, passant per anar amb bicicleta o fins i tot tallar-se els cabells, la vida quotidiana d’un africà té molts pocs moments d’intimitat –de fet, aquest deu ser un concepte força occidental…

Aquest poc espai per la intimitat m’ha sorprès en algunes ocasions (llegint un llibre, assegut a la platja, prenent un te, plantant la tenda…), però gairebé sempre he trobat petits racons de soledat on he pogut fer la meva quan ho he necessitat. No és el cas d’ara mateix, precisament, ja que sóc en un cibercafè ple com un ou on, com passa sovint a l’Àfrica, la gent té la mania de pujar els altaveus més que el paio del costat, cosa que converteix la situació en un guirigall força insuportable (i més tenint en compte que des que he començat a escriure aquesta entrada tinc un grup de deu adolescents mirant una pel·lícula del Jacki Chan i emocionant-se a cada una de les seves puntades de peu que dóna).

Abans de quedar-me sord o que em sepulti la multitud, doncs, posaré punt i final a tot aquest rotllo i me n’aniré a comprar alguna cosa per sopar. No sense abans, esclar, preocupar-me per la tieta del paio que em despatxarà.