A Rabat vaig conèixer un marroquí aficionat al surf que em va dir que a prop d’Agadir hi ha un poblet amb les millors onades del Marroc. Després de l’experiència de pujar al Toubkal em vaig haver de passar quatre dies atrapat en una casa freda, humida i desolada al mig de l’Atles per culpa d’una gastronteritis i d’un temporal de neu que no s’acabava mai. Uns dies de sol, surf i platja van ser l’incentiu que em calia per aguantar en aquell forat ple de goteres…
Després de deixar la serralada de l’Atles enrere per l’imponent port del Tizi-n-Test (40 km de pujada i 40 de baixada) vaig passar per Taroudant i aviat vaig arribar a un antic poblet de pescadors convertit que des de fa uns anys d’ha convertit en una atracció per a surfistes de tot el món. Pedalant per l’avinguda principipal m’estava preparant les meves quatre paraules de francès i bereber, però al final no les vaig haver de fer servir perquè tothom parlava anglès. Des del principi, Taghazout em va semblar molt diferent de la resta de llocs del Marroc per on havia passat.
Fent un te al centre del poble vaig conèixer el que seria el meu hoste, l’Abdu, que em va oferir estar-me al terrat del seu hostal perquè totes les habitacions estaven plenes. Vaig tenir la sort que la lluna era plena i que no feia gens ni mica de fred.
Quan vaig haver recuperat tota la vitamina D que m’havia robat l’Atles vaig agafar una taula de surf per comprovar si la fama que s’havia guanyat aquell poble. I què em vaig trobar? Doncs que no hi havia onades! Així que amb un turista anglès del mateix hostal vam llogar una moto i ens vam posar-nos a cremar gasolina pels revolts de la costa atlàntica.
Trenta quilòmetres al nord hi havia la platja de Tamri, on les onades eren immenses i em van fer recordar que sóc més aviat home de terra ferma…
De tornada a Taghazout, quan vam anar a tornar les taules de surf, el granger retirat d’Irlanda que ens les havia llogat ens va convidar a sopar. Ens va explicar que arribats als seixanta anys va decidir vendre’s les 250 vaques que tenia al comtat de Cork per venir a muntar aquest negoci a l’Àfrica.
La bona companyia, la platja i el sol d’aquells dies em van permetre recuperar totes les forces i reprendre la ruta. Em vaig acomiadar de tothom i vaig fer l’equipatge, però a l’hora d’enganxar el remolc a la bicicleta em vaig adonar que havia perdut una peça.
Per sort, en aquell moment passava per allà el paio que m’havia llogat la moto amb el porta-taules-de-surf, i en cinc minuts em va fer una peça igual que no em va voler cobrar. Li vaig donar les gràcies i em vaig acomiadar amb un “see you next time, amigo.” I ell, com és costum, va preferir deixar-ho en mans de Déu: Inxal.la.
Encara no hi ha comentaris.