Sóc politeista

soc-politeista

Molts joves tenim una animadversió cap a la religió i, sovint, cap a tot allò que estigui relacionat amb la fe.

Jo també la tenia, però un bon dia me’n vaig anar de viatge a l’Àfrica i, gràcies a la distància, vaig apropar-me a un seguit d’aspectes positius de la religió que, per culpa dels prejudicis, no havia descobert.

A llarg dels països per on vaig pedalar –la majoria, musulmans– la religió no era ni un fanatisme ni una llosa per a cap persona racional. Des del Magrib fins a l’Àfrica negra, l’educació i la disciplina –en molts casos, de gent que no havia pogut anar a escola– no van deixar de sorprendre’m ara i adés.

En la majoria de converses que els africans entaulaven amb mi, la religió acabava sortint per una banda o per una altra, però el meu pensament lògic i racional era incapaç d’assimilar o d’entendre cap de les explicacions amb què justificaven la seva fe. Això sí, a còpia de preguntar i de parlar amb gent molt diversa, una cosa em va quedar clara: la parafernàlia espiritual els feia molt feliços.

Després de la meva experiència africana n’he tingut d’altres que m’han servit, entre altres coses, per apropar-me a creences diferents; però cap d’elles no m’ha convençut. Això sí, la conclusió a la qual m’han fet arribar totes és que aquells africans que seguien dejunis inhumans i que practicaven ritus animistes no eren pas bojos; simplement eren feliços.

Els déus de casa

La meva àvia creia en Déu; la meva mare no hi creu. Tot i així, les dues han tingut fe en alguna cosa i això els ha permès estimar i ser estimades.

L’àvia ensenyava als néts quins eren els pecats capitals, les obres de misericòrdia i els manaments de la llei de déu –no havíem estat batejats, però ella estava conveçuda que aquestes regles ens ajudarien.

La mare instruïa els fills en ser bons ciutadans, en escoltar i respectar els altres i en ser valents i alçar la veu quan fos necessari –havíem nascut en una democràcia i no sabíem els valors d’aquesta, però ella confiava que de més grans els sabríem apreciar.

El desamor

Passades la infantesa i l’adolescència, quan l’àvia i la mare ja ens havien ensenyat què és l’amor, era hora de sortir de casa per anar-ne a buscar més i oferir el nostre.

Però, i si el que ens esperava era diferent del que elles ens havien transmès? I si en lloc d’empatia ens trobàvem egoisme? I si en comptes de generositat topàvem amb la cobdícia?

Nosaltres estàvem disposats a donar més que no pas a rebre, però érem joves i necessitàvem que algú ens estengués la mà. Si les àvies i les mares del món no ens veien també com els seus néts i com els seus fills, ens acabaríem convertint en uns estranys i en uns descreguts. Si deixàvem de rebre amor, només confiaríem en el que es pot veure i en el que es pot tocar; i ja no tindríem el desig d’un món millor.

Els meus déus

Com deia al principi, l’Àfrica em va ensenyar que la fe és especialment poderosa. I després d’haver creuat l’Àsia i mitja Amèrica, encara ho veig més clar: els déus són la felicitat de les persones.

Tot i que m’interesso pel discurs de Jesús, ell no és el meu déu; tot i que m’inspira l’honestedat musulmana, el meu profeta no és Mahoma; tot i procuro acceptar el dolor com fan els budistes, la meva ànima és plena de desig… Tot i que sóc del Barça i he vibrat amb la consecució del triplet, tampoc no m’identifico amb el hooliganisme ni amb cap altra expressió de fe relacionada amb la cultura de masses.

Que jo sàpiga, doncs, no estic relligat a cap grup ni a cap creença en particular, o sigui que no puc considerar-me una persona religiosa. El que sí que em considero, però, és un individu de fe i de conviccions profundes.

Com a tal, sóc conscient que el meu destí no depèn de mi sinó de la voluntat dels déus –els meus, pel cap baix una dotzena–, la qual cosa no m’inquieta ni m’exaspera, ja que, com que a les meves divinitats els agrada treballar en equip, confio que el dia que vagin mal dades sabran cooperar enlloc de competir. A més a més, com que no sols coneixen les seves fortaleses sinó també les seves febleses, entenen que el respecte i la convivència són regles bàsiques perquè la pau i l’harmonia regnin al seu món.

Tots i cadascun d’ells són importants, i així els ho repeteixo sovint perquè no m’abandonin mai. Malgrat que tenen defectes i no sempre es comporten com jo voldria, són els meus déus i per tant els he d’estar agraït. Ells vetllen pel meu benestar i per la meva felicitat, de la mateixa manera que en el seu dia ho van fer els africans, els asiàtics i els americans que em van explicar què significa per a ells tenir fe.

Afortunadament ara sé que si les coses no rutllen sempre hi seguirà havent àvies i mares preparades per estimar.


Tu què creus? Deixo de passar-me tantes hores sol o continuo amb el meu viatge? Si t’ha agradat l’entrada, comparteix-la o deixa-m’hi un comentari. Moltes gràcies!

7 Responses to Sóc politeista

  1. Bernat 14/06/2015 at 16:18 #

    Collons nano, que profund. Des de quan practiques aquest culte politeista? M’has deixat amb ganes de saber més detalls d’aquesta dotzena de Déus que dius que et mostren el camí davant els dubtes existencials…

    Cuida’t molt i que els Déus t’acompanyin ;)

    • Raimon 17/06/2015 at 1:20 #

      Ho faré ;)

  2. Antonia 14/06/2015 at 21:10 #

    Hola Raimon, quin escrit tan maco , m’ha emocionat, m,ha agradat molt llegir-lo. Fins ara t,admirava perque trobo que ets molt valent , però a partir d,ara tembé et seguire com a bon escriptor.
    Veig que el viatge t,està fent crèixer com a persona. Endavant .

    • Raimon 17/06/2015 at 1:21 #

      Hola, Antònia! Em costa més escriure que pedalar, així que merci per l’ensabonada :)

  3. pat 15/06/2015 at 7:28 #

    Que bé escrius Raimon
    Emocionant que valoris l’amor de les mares i de les àvies.
    Amb totes aquestes experiències és com si estiguessis visquen 4 o 5 vides en una.
    Que els bons moments t’acompanyin tot el camí

  4. Raimon 17/06/2015 at 1:22 #

    Gràcies, Pat! Una abraçada des de Mèxic!

  5. Josepa 15/07/2015 at 18:57 #

    Hola Raimón, he hagut de llegir aquest escrit 2 vegades. Està molt ben escrit, veig que no soc la primera que t’ho diu. De totes maneres ens ha emocionat molt, pel que veig a les mames i avies. Ara entenc que la bici et sigui tan fàcil, si dius que et costa mes escriure i això ho fas molt bé, doncs, ves pedalant que et surt de conya!! jeje. Sigues bonet i que els deus t’acompanyin. Una abraçada

Deixa un comentari