Menú secundari

L’Uturuncu: pedalant a 5.770 metres

Pel sudoest de Bolívia.

Després de l’intent frustrat del Huayna Potosí, el sud-oest de Bolívia m’oferia la darrera oportunitat per coronar el meu primer sis mil. El volcà Uturuncu, de 6.008 metres d’alçada, es trobava a no gaires quilòmetres. A més a més, banda de ser, també, un dels sis mils més assequibles del món, té la particularitat que es pot fer gairebé tot amb… bicicleta! Segons havia llegit, fins i tot els vehicles motoritzats poden pujar fins ben amunt si no hi ha hagut esllavissades. El coll on s’acaba el camí és a 5.770 metres, la qual cosa el converteix la via motoritzable més elevada del món. Un cop allà, l’aproximació al cim s’ha de fer a peu i, segons havia llegit, no és gaire complicada…

Dit i fet, des del poble de Quetena Chico vaig començar l’ascenció a l’Uturuncu. A l’hostal on m’havia allotjat vaig deixar gairebé tot l’equipatge. Només em vaig endur la bossa estanca que porto al manillar –amb la tenda, la màrfega i el sac–, la framebag –amb menjar per a dos dies– i la motxilla –amb gairebé tota la roba que tinc–. A dos quarts de set del matí, després d’acomiadar-me del senyor de l’hostal, el Casimiro, vaig posar-me a pedalar. Fotia tanta rasca de ca l’ample i de cop i volta vaig passar a no tenir-les totes…  Així que vaig fer mitja volta per demanar a l’home si em podia deixar una de les mantes de llama de l’habitació on havia dormit. Pesava més de tres quilos, però possiblement em faria servei… “Claro, hermano querido, llévate una flazadita porque allá arriba por lva a refrescar.

Amb uns quilos de més, doncs, finalment em vaig posar a pedalar cap al volcà. Quetena Chico es troba a 4.200 metres i volia pujar, com a mínim, fins als 5.300, on plantaria la tenda per l’endemà continuar fins al cim. Arran del meu mal historial per les altures vaig optar per no tenir més expectatives del compte i prendre’m el recorregut amb molta calma. Si arribava, collonut; si havia de fer marxa enrere, no seria pas cap trauma… A banda del soroche, però, m’amoïnava forá la rasca que fotria a la nit… Portava una estona pedalant i el sol ja escalfava, però els bassals i els rierols que m’anava trobant continuaven completament congelats.

Al cap de tretze quilòmetres força plans però de sorra molt punyetera vaig arribar al peu del volcà. A partir de llavors el camí s’empinava de veritat i l’arena cedia terreny a unes pedres ben emprenyadores. Amb la falta d’oxigen, els trams més inclinats m’obligaven a baixar de la bici i empènyer-la.

A 4.700 metres vaig parar a esmorzar. Havia anat a bon ritme, però sabia que a partir d’aquell moment cada cop aniria més lent. En unes hores vaig arribar als 5.000 metres, on ja gairebé no podia pedalar durant més de cent metres seguits. Tenia la boca absolutament seca i el cor em bategava tan fort que semblava m’hagués de sortir disparat. Havia passat per allò i sabia que era del tot normal, així que vaig procurar conservar la calma i adoptar una una estratègia per anar avançant a poc a poc però progressivament: cada 500 passes o pedalades, parava a fer un descans de dos minuts i continuava.

Cap a la una del migdia ja gairebé havia arribat als 5.300 metres. Com que no hi havia cap núvol i el sol encara escalfaria durant unes hores, vaig decidir seguir pujant metres. Continuava amb la boca seca, el pols accelerat i començava a tenir força mal de cap, però em trobava més ben aclimatat que mai i això em va ajudar a mantenir una actitud positiva.

A 5.500 metres vaig decidir parar. Vaig trobar un zona bastant plana amb un parell de roques per arrecerar-me del vent. Vaig plantar-hi la tenda entremig tan ràpid com vaig poder i, després de fer quatre fotos, em vaig ficar a dins del sac amb tota la roba posada –anorac de plomes inclòs–. Cap a les cinc de la tarda tancava la cremallera de la tenda tot desitjant que la meva bufeta no m’obligués a obrir-la fins l’endemà.

Embotit sota entre totes aquelles capes de roba, el sac i la manta del senyor Casimiro, vaig rebuscar una estona fins que vaig troar la bossa del menjar. Tot i que l’altura m’havia regirat l’estómac –durant l’ascenció vaig haver de fer tres parades d’emergència– em vaig posar a endrapar tant com vaig poder. Necessitava recuperar forces i fer entrar el cos en calor per no passar fred durant la nit. De primer em vaig fotre un parell d’ous durs ja congelats; de segon, unes llesques de pa sec maridades amb una llauna de sardines; i de postres, el plat estrella de la nit: un paquet de pernil de Ca l’Andreu que els meus pares m’havien enviat de Sabadell feia uns dies –i que jo reservava per a una ocasió especial.

A les set de la tarda ja gairebé era fosc. El fred es començava a sentir amb intensitat dins la tenda. Segons m’havia informat, les temperatures baixarien fins a uns -20ºC, uns extrems que jo encara no havia experimentat mai. Comptant que el meu sac està dissenyat per dormir a un mínim de 0ºC, normal que estigués una mica cagat… Abans de tancar els ulls vaig agafar el mòbil i l’ampolla d’aigua i me’ls vaig ficar dins del sac per no evitar quedar-me sense líquid ni bateria. Vaig pujar la cremallera fins dalt, em vaig posar el buff  i, afortunadament, em vaig adormir al cap d’uns minuts.

L’endemà a les cinc em vaig despertar perquè se m’estaven començant a refredar les cames, però vaig aguantar fins les sis dins del sac. Quan em vaig incorporar per sortir de la tenda, em van caure tot de cristallets de gel al damunt. Era el meu propi baf, que, de la rasca que fotia, havia quedat congelat al sostre de la tenda. Al sortir-ne encara era completament fosc, però afortunadament s’intuïa que el dia seria assolellat.

Enmig de la foscor, vaig deixar el campament tal qual i em vaig posar a pedalar. Els meus músculs es negaven a despertar-se, i el meu moc, que havia estat regalimant durant tota la nit, va quedar convertit en una estalactita al cap de pocs minuts. Per sort, m’havia llevat animat i de bon humor, així que vaig poder vèncer duresa de les circumstàncies amb el cap, que em va mantenir les cames en moviment fins a la sortida del sol.

Seguint la mateixa tècnica que el dia anterior –500 passes i descans– vaig seguir pujant mentres fins arribar als 5.650. Com que el sol ja escalfava vaig parar a esmorzar. Després d’un parell de paquets d’Oreo i un ou dur congelat vaig reprendre l’ascenció. A partir d’aquella alçada el terra era ple de fumaroles que desprenien olor de sofre molt forta i una calor que suposo que era la responsable de la manca de més neu.

Després d’empènyer la bici durant una hora, a partir dels 5.700 vaig poder tornar a pedalar. El camí va passar a ser força pla i la sorra i les pedres van desaparèixer. Rodant a una velocitat d’entre 5 i 10 km/h vaig anar guanyant metres progressivament fins que, després d’un parell de trams de neu en què vaig haver de tornar a caminar, per fi vaig arribar al coll.

A 5.760 metres encara hi havia més fumaroles. Em trobava enmig dels dos pics que té el volcà, i caminant amb molt de compte per no cremar-me els peus, vaig deixar la bici aparcada contra una roca. Després de canviar-me de calçat –anava amb pedals automàtics–, vaig fer quatre estiraments per desgarrativar el cos i em vaig dir a mi matix que tant si feia el cim com si no l’experiència ja havia estat un èxit. Al cap i a la fi, “mai ningú podrà pedalar per un lloc més elevat”, vaig pensar mentre em preparava per grimpar cap al més elevat dels dos pics.

Tot i que per internet havia llegit que aquells darrers dos-cents mentres eren fàcils, no m’ho van semblar gens ni mica. La sorra i les pedres soltes em feien relliscar i es desprenien muntanya avall. Feia poc, a més, havia nevat, i tot i que al poble m’havien dit que la capa de neu era molt fina, vaig haver de fer unes quantes ziga-zagues per tal d’esquivar uns quants trams obags per m’era impossible de pujar.

Cada cop hi havia més neu, i quan l’altímetre marcava 5.930 metres, em vaig adonar que no em quedava cap via alternativa. El pendent era molt pronunciat i estava completament cobert de neu que el vent havia endurit i convertit en gel. Aquell tram final demanava com a mínim uns grampons. Vist el panorama, semblava que el més sensat era deixar-ho estar… Però en les bones condicions amb què em trobava la idea de fer mitja era com una punyalada a l’ànima, així que em vaig posar mirar a dreta i esquerra procurant trobar una via alternativa.

Passada una estona, vaig trobar una antigues petjades de grampons que em van donar esperança. Gairebé estaven esborrades pel vent, però semblava que anaven per una zona en què la neu era una mica més tova. Potser per allà, clavant la punta de les bambes amb molt de compte, podria pujar sense relliscar… Per si de cas, vaig agafar un parell de pedres ben punxegudes que vaig fer servir com a piolets.

Aquella tècnica d’escalada vintage em va funcionar sorprenentment bé fins gairebé a dalt de tot Els últims vint metres de desnivell, però, els vaig haver de fer de manera encara més rudimentària: ajupit d’esquena a la muntanya i anar clavant els talons al gel mentre m’anava arrossegant com una euruga cap amunt. Segurament no va ser la tècnica més èpica de coronar el meu primer sis mil, però ei, quan vaig arribar a dalt i vaig veure el món sota els meus peus em vaig sentir com si hagués arribat a Ítaca!

Contemplar la perspectiva des de dalt de l’Uturuncu després de tot aquell esforç va ser un premi difícil d’igualar. Tots els contorns ocres i vermells que m’havien fet suar en els últims dies jeien ara sota meu. El vent bufava amb molt força i no deixava que cap núvol taqués el cel. Tampoc no hi havia cap senyal de civilització a la vista. Em vaig sentir un privilegiat, tot i que encara hagués estat millor poder compartir aquell moment amb algú…

El vent apretava cada cop més i em feia por que esborrés la traça per on havia pujart, així que vaig preparar pel descens. En trenta minuts vaig desfer les dues hores d’ascenció i vaig arribar a la bici. Abans de llençar-me camí avall em vaig estirar al terra i em vaig menjar un parell d’Oreos. “Passaran molts anys abans no torni a moure’m per aquestes alçades,” vaig pensar. I això, després d’aconseguir aquella fita, em va animar a tirar cap a Xile més motivat que mai.

Pel sudoest de Bolívia.

Camí a Quetena Chico.

 

Pel sudoest de Bolívia.

Quetena Chico (4.200 metres).

 

Pel sudoest de Bolívia.

L’Uturuncu i dos germans de Quetena Chico.

 

Pel sudoest de Bolívia.

En els primers quilòmetres després de Quetena Chico hi ha molta sorra.

 

Pel sudoest de Bolívia.

També hi ha força pedra, però fins al quilòmetre 13 el pendent no és gaire pronunciat.

 

Pel sudoest de Bolívia.

Descans a 4.900 metres.

 

Uturuncu

5.200 metres.

 

Pel sudoest de Bolívia.

Acampada en una esplanada a 5.550 metres.

 

Pel sudoest de Bolívia.

A la tenda…

 

 

Pel sudoest de Bolívia.

L’endemà al matí, a 5.600 metres.

 

Pel sudoest de Bolívia.

5.650 metres.

 

Pel sudoest de Bolívia.

5.700 metres.

 

Pel sudoest de Bolívia.

Intentant desfer aigua en va.

 

Pel sudoest de Bolívia.

5.740 metres.

 

Pel sudoest de Bolívia.

Pedalant entre els dos pics, a 5.770 metres.

 

Pel sudoest de Bolívia.

Segons l’altímetre del meu mòbil vaig deixar la bici aparcada a 5.812 metres, però segons tot el que llegit n’eren 5.770.

 

 

Pel sudoest de Bolívia.

Al cim: 6.008 metres.

 

Pel sudoest de Bolívia.

A punt de baixar amb les meves Assolo semirígides –gran cagada!

 

Pel sudoest de Bolívia.

Després de recollir la tenda, de tornada a Quetena Chico.



Pel sudoest de Bolívia.

A punt de desfer els 30 quilòmetre que separen el poble del coll.

 

Pel sudoest de Bolívia.

El meus llavis als final de l’aventura (no, no són trossos d’Oreo!).

 


Si tens ganes d’aventura i t’animes a pujar a l’Uturuncu, a continuació et deixo uns quants d’enllaços perquè et continuïs documentant. Jo, després del meu relat, només afegiré que no és cap broma: cal estar en plena forma, molt ben aclimatat i haver fet abans algun cim de 5.000 metres com a mínim. Ah, i portar tot el material necessari –grampons inclosos!

  • Because it’s there: Cycling Uturuncu –> Bona ressenya amb fotos i dades fiables, tot i que cal dubtar de la facilitat amb què diuen que s’hi puja  (especial l’últim tram, que ells van tenir la sort de fer sense neu).

Pit i amunt!

, , ,

Encara no hi ha comentaris.

Deixa un comentari