Costa Rica és el país més desenvolupat de Centreamèrica i va ser una aleanda d’aire fresc que em va ajudar a recuperar-me de les trifulgues viuscudes a Hondures i a Nicaragua.
A més a més, després de mesos pedalant tot sol, vaig trobar-me amb el Gerard, un empordanès molt trempat que sempre viatja a cop de pedal. Junts vam recórrer la península de Nicoya, lluny de l’asfalt i acampant en platges molt boniques…
La península de Nicoya està enfoncada al turisme de luxe. Hi tenen casa moltes estrelles de Hollywood i diversos multimilionaris. Mentre pedalàvem per uns camins ben bonics i tranquils, ens preguntàvem si tota aquella naturalesa i totes aquelles platges verges es conservaven tan bé gràcies, precisament, a l’entorn tan exclusiu que ens rodejava (del qual, en qualsevol cas, crèiem estar gaudint més que ningú amb la nostra bici i la nostra tenda).
De Montezuma vam anar fins a Paquera, on vam dir adéu a la península de Nicoya des del ferri que ens va dur fins a Puntarenas. Allà, jo vaig haver d’agafar un autobús perquè se m’havia trencat la puntera del canvi de marxes…
A San José em vaig acomiadar del Gerard, i després d’uns dies passejant-hi, vaig continuar tot sol en direcció al nord del país. Travessada la “cordillera volcánica central” aviat vaig arribar a la costa caribenya, on vaig passar uns dies molt bonis bucejant i caminant per un parell de reserves naturals…
Abans de sortir del país em vaig veure obligat a parar en una platja de palmeres i passar-hi tot un dia; em volia assegurar que havia entès bé el significat d’una expressió que els costarriquenys no paren de repetir: “Pura vida”.
Em vols donar un cop de mà mentre pedalo? Deixa el teu comentari al blog, comparteix l’entrada a les xarxes socials o col·labora amb Bicicleta i Manta d’una manera més directa. Moltes gràcies pel teu suport!
Encara no hi ha comentaris.