Costa Rica és el país més desenvolupat de Centreamèrica i va ser una aleanda d’aire fresc que em va ajudar a recuperar-me de les trifulgues viuscudes a Hondures i a Nicaragua.
A més a més, després de mesos pedalant tot sol, vaig trobar-me amb el Gerard, un empordanès molt trempat que sempre viatja a cop de pedal. Junts vam recórrer la península de Nicoya, lluny de l’asfalt i acampant en platges molt boniques…
El bo d’en Gerard, sempre amb un somriure d’orella a orella i el seu barret de palla inseparable.
Arrossegant les bicis per la platja de Junquillal en busca d’un lloc on acampar.
De bon matí.
De camí a Nosara.
Batallant contra la sorra…
Una de les tantes iguanes que travessaven el camí.
A la platja de Marbella…
Acampats a sota d’un arbre de mango.
Bany matutí.
Costa Rica, paradís surfista…
La península de Nicoya està enfoncada al turisme de luxe. Hi tenen casa moltes estrelles de Hollywood i diversos multimilionaris. Mentre pedalàvem per uns camins ben bonics i tranquils, ens preguntàvem si tota aquella naturalesa i totes aquelles platges verges es conservaven tan bé gràcies, precisament, a l’entorn tan exclusiu que ens rodejava (del qual, en qualsevol cas, crèiem estar gaudint més que ningú amb la nostra bici i la nostra tenda).
Traient en nas a un jacuzzi d’uns apartaments.
Traient el nas a la “infinity pool” d’un hotel.
Travessant un riu.
Travessant-ne un altre.
Tot el que Nicoya té de bonic també ho té de dur…
Acampant sota un porxo qualsevol de Sàmara (després que en Mel Gibson no ens deixés plantar la tenda a la gespa de la seva mansió).
Els monos aduladors que ens van fer passar la nit del lloro.
Pedalant prop del poble de Bejuco.
La cara que em va quedar (el Gerard encara es veu prou fresc) després d’una etapa molt dura entre Camaronal i Montezuma.
Montezuma…
…tota una recompensa després d’uns dies molt humits i calorosos.
De camí a un salt d’aigua.
El Gerard.
De Montezuma vam anar fins a Paquera, on vam dir adéu a la península de Nicoya des del ferri que ens va dur fins a Puntarenas. Allà, jo vaig haver d’agafar un autobús perquè se m’havia trencat la puntera del canvi de marxes…
Al bus, amb la bici avariada i una queixalada de pitbull a la cuixa (sóc un “gafe”).
A punt d’entrar a quiròfan.
Arreglada.
Pels carrers de San José, la capital de Costa Rica.
A San José em vaig acomiadar del Gerard, i després d’uns dies passejant-hi, vaig continuar tot sol en direcció al nord del país. Travessada la “cordillera volcánica central” aviat vaig arribar a la costa caribenya, on vaig passar uns dies molt bonis bucejant i caminant per un parell de reserves naturals…
Acampant en un hostal de Turrialba, a la província de Cartago.
Parada tècnica a prop de Siquirres.
Un “casado”.
Entre Puerto Limón i Puerto Viejo, una àrea de clima completament tropical.
Platja de Cahuita.
Al Refugi Nacional Gandoca – Manzanillo, buscant el famós ós peresós, insígnia animal de Costa Rica.
Fins al moment només l’havia vist als bitllets…
Una iguana, camuflada.
L’ós peresós, per fi.
És un animal curiós…
…tot i que molt avorrit d’observar (només el vaig veure rascar-se una orella).
Abans de sortir del país em vaig veure obligat a parar en una platja de palmeres i passar-hi tot un dia; em volia assegurar que havia entès bé el significat d’una expressió que els costarriquenys no paren de repetir: “Pura vida”.
Platja a prop de Manzanillo.
Últims quilòmetres abans d’arribar a la carretera principal i creuar la frontera cap al Panamà.
Em vols donar un cop de mà mentre pedalo? Deixa el teu comentari al blog, comparteix l’entrada a les xarxes socials o col·labora amb Bicicleta i Manta d’una manera més directa. Moltes gràcies pel teu suport!
Encara no hi ha comentaris.