Després d’un any sencer en què el meu únic vehicle havia estat la bicicleta, el vol des de Xangai fins a Anchorage va ser infernal. De fet en van ser tres: Xangai – Seül, Seül – Seattle i Seattle – Anchorage. En total, 24 hores d’un viatge que, malgrat tot, em fer arribar a Amèrica abans del que preveia, ja que mentre sobrevolava el Pacífic vaig recuperar totes les hores –i més– que havia anat perdent mentre pedalava ca a la Xina.

Per sort, el meu hoste de Warmshowers em va venir a recollir a l’aeroport amb la seva pick-up i em va arrrecerar a la seva casa d’Anchorage durant un parell de dies que vaig aprofitar per descansar i posar la bici a punt.

Tot i que el paio era solter tenia una nevera com la de Family Matters,

però passejant pels carrers d’Anchorage aviat vaig entendre que era normal,

ja que a Amèrica tot és sempre una mica més gran: els grafitis,

els esmorzars,

les cobertes de bicicleta,

els cotxes del Batman,

les jardineres,

els quads,

els 4×4,

(o les llevaneus?)

les caravanes,

les autocaravanes

(de la mida d’un autobús),

els llops,

els búfals,

els salmons,

els cérvols,

els óssos…

 –

‘Into the wild’

Vist el panorama –i donat que les meves dues úniques referències sobre Alaska eren Into the Wild i Grizzlie Man– vaig decidir anar al que vindria a ser el Decathon americà perquè m’equipessin amb el que em fes falta.

Mentre m’hi passejava embadalit, un personal atent i ben informat em va assessorar perfectament sobre tot el que em calia per sobreviure a l’Alaska salvatge i prehivernal.

Amb el meu picarol antiossos

i amb el meu esprai antiossos ja estava preparat per arrencar (o això em pensava).

Durant tot el primer dia de pedals una frase ressonava dins del meu cervell: I’d better carry my gun, la resposta que em va donar el noi de la botiga quan li vaig preguntar si aquells dos invents realment funcionaven…

Vaig procurar no pensar-hi més i deixar de recordar algunes de les històries que m’havien explicat i dels

vídeos que havia per motivar-me.

Com a europeu, se’m va fer estrany –i fins i tot còmic– haver d’aprendre’m tot de mesures per no convertir-me en el sopar d’una bèstia salvatge: pixar i cagar lluny de la tenda, penjar el menjar d’un arbre, cantar mentre camino pel bosc, posar música amb l’altaveu del mòbil, quedar-me quiet si em trobo un grizzly als morros, lluitar-hi amb un bastó si es tracta d’un ós negre…

Però quan el dia 4 de setembre vaig arribar al primer càmping i em vaig trobar aquest cartell al lavabo

les vaig recordar totes fil per randa.

Encara que no ho digués enlloc, també vaig fer una foguera per si de cas… Però tot i així he de confessar que aquella primera nit no vaig aclucar ull: el càmping estava completament buit i no vaig parar de sentir sorolls estranys que alimentaven una paranoia que només havia fet que començar.

Per sort, l’endemà al matí vaig poder tornar a una carretera ampla i sota un cel ben clar.

Durant els primers dies em va fer tan bon temps que vaig poder veure el mont McKinley amb molta nitidesa, cosa no gaire freqüent,

ja que tot i ser la muntanya més alta d’Amèrica del Nord (6.194 metres) sovint la cobreixen boires molt espesses.

Al llarg d’aquella primera quinzena de setembre, els dies encara eren molt llargs.

Em trobava a una latitud molt septentrional on a l’agost mai no s’acaba de fer fosc, o sigui que afortunadament no havia de córrer per plantar la tenda.

Tot i que procurava no endinsar-me gaire en els boscos pel que pogués arribar a trobar-m’hi, sovint havia de fer-ho per tal d’abastir-me d’aigua o de llenya.

En ocasions com aquesta, treia la meva nova arma i,

empunyat-la ben fort,

el meu cos activava l’estat d’emergència.

Malgrat que aquí estava fent el gilipolles perquè

la carretera era al costat,

qualsevol excusa m’alimentava de nou la fòbia als óssos.

I em torturava de nou pensant que aquella nit hauria de tornar a dormir a la tenda i en un càmping desert,

sense cap rastre d’activitat humana i amb uns quants indicis de vida animal.

Sort del meu esprai.

I sort que, malgrat la temporada turística ja s’havia acabat, alguns càmpings mantenien els lavabo oberts tot i estar tancats i barrats.

Això em va estalviar unes quantes nits d’insomni.

–

Cap a la Denali Highway

Des que vaig sortir d’Anchorage vaig estar pedalant en direcció nord tota l’estona.

El meu objectiu era arribar a Cantwell, 200 quilòmetres al sud de Fairbanks, on comença una pista anomenada Denali Highway, que només és oberta durant l’estiu.

Els colors de tardor i la neu als cims m’advertien que em podia caure la primera nevada en qualsevol moment,

però vaig tenir sort i vaig poder anar tirant milles i

i

apropar-me al meu objectiu sense cap ensurt.

Un cop al trencall,

quan vaig anar a buscar gasolina per cuinar amb el fogonet,

vaig anar a parar a un lloc força curiós.

Era la casa i el negoci d’aquest paio,

que feia poques hores s’havia trobat un ant atropellat

i justament buscava algú perquè l’ajudés a rematar la feina que ja havia començat.

Després d’una dutxa i d’uns hot dogs

també em va convidar a instal·lar-me a la seva autocaravana atrotinada.

I llavors ja sí que ens vam posar a la feina.

D’aquelles costelles en podria menjar tot el poble.

Què dic, tot poble, el comtat sencer!

(tot i que a Alaska se’n diuen boroughs)

Allà hi havia molta carn.

I encara en quedava molta de penjada. 

Una sola costella pesava una barbaritat.

Imagina’t tota la col·lecció…

Quan vam haver acabat la feina, vam reposar una estona

i vam encendre la barbacoa.

El resultat, tot i que una mica adulterat per tot de salses estranyes, va ser espectacular: similar a la carn de vedella, res a veure amb la de xai, i una textura suau, tendra i melosa.

El que no ens vam poder acabar ho vam ficar dins del cotxe

i ens en vam anar a repartir-ho entre els 200 habitants del poble.

Després del darrer veí,

que estava decorant el jardí amb uns troncs d’avet infectats per un virus molt comú a Alaska encarregats de fer aquests bonys,

també vam passar a alimentar –amb pinso– la mascota de l’escola.

Encabat, vam anar a fer unes cerveses

a l’únic bar de Cantwell,

on un paio amb un ukelele em recordava els perills de de la vida salvatge a Alaska mentre un soldat veterà m’explicava tot de batalletes sobre l’Afganista, el Vietnam i l’Iraq. I’ve been to many wars, man, but when I moved to Alaska and found the first grizzly bear in my backyard… That was fucking scary, buddy,  just be careful when you go out there with your bike.

Diria que la cançó parlava precisament d’un encontre amb un ós, però com que el soldat no parava de xerrar només vaig entendre una cosa: because you’re dead:

–

A la Denali Highway

L’endemà d’aquella vetllada vaig fer l’últim tram d’asfalt i em vaig endinsar a la famosa Denali Highway,

220 quilòmetres de pista que a l’hivern només es poden fer amb moto de neu, esquís o trineu.

A l’estiu la fan molts ciclistes, però en aquella època de l’any només hi vaig trobar caçadors que aprofitaven els últims dies abans que els óssos no es posessin a hivernar –just quan necessiten més font de proteïna, es veu.

La major part del temps no passava ningú

i em trobava sol

enmig d’un paisatge rogenc i groguenc que era bonic però no deixava de tenir un toc una mica sinistre.

De tant en tant topava amb alguns signes de vida humana;

gent solitària

amb ganes d’aventura,

calma,

pau

i tranquil·litat.

Justament el mateix que vaig trobar jo.

Entre tota aquella naturalesa, de tant en tant un cartell em recordava per què els EUA van comprar Alaska als russos i per què tants pioners (i pioneres) van venir fins aquí dalt.

Alguna cabina plantada enmig del no-res també feia referència a aquell passat.

I és que la tradició dels antics miners de deixar el seu últim dòlar per si havien de tornar al bar amb les mans buides no havia mort. L’única diferència és que ara s’ha convertit en costum turístic que jo també vaig voler seguir deixant un dels meus bitllet iranians (que vaig col·locar al costat d’un d’israelià).

Mentre feia un cafè i parlava amb l’amo, vaig descobrir un altre costum molt americà, el de les enganxines polítiques,

que tornen bojos tant a conservadors

com a liberals,

per bé que diria que, pel que havia anat veient des d’Anchorage,

Alaska és un estat

més aviat republicà,

per no dir dels que més.

De fet,

algunes de les enganxines

eren tan conservadores i anti Obama

que vaig recordar que,

precisament,

la cara visible del Tea Party,

la Sarah Palin,

és d’Alaska i en va ser la governadora del 2006 fins al 2009;

i que, malgrat les seves posicions polítiques ultraconservadores,

realment té una manera molt moderna de ficar-se els americans a la butxaca.

–

Alaska: vedat de caça

Entre la pluja que va caure i el fang que es va generar, enlloc dels tres dies que havia programat me n’hi vaig estar cinc, pedalant per la Denali Highway.

Per sort, a mesura que avançava, trobava cada cop més caçadors, la majoria, molt encuriosits i amables amb mi.

Uns paraven a donar-me una cervesa,

d’altres em convidaven a fer un cafè asseguts al capó de la seva pick up,

i alguns fins i tot em convidaven a passar a l’interior del seu RV (recreational vehicle)

–molt acollidors, per cert.

N’hi va haver uns que em van deixar fer-me una foto amb la seva escopeta,

tot i que el que realment els agradava era que jo els fes fotos a ells

amb els seus

trofeus de caça

(o els del seu pare)

–

Pit stop al Denali River Lodge

Passat l’equador de la Denali Highway vaig creuar el Maclaren River.

Allà vaig trobar el Maclaren River Lodge,

on un aquest boig de l’heliski

em va convidar a plantar-hi la tenda i, a faltar de neu,

a pujar a la seva altra joguina.

Al cap de mitja hora navegant

vam arribar als peus del Maclaren Glacier,

una àrea de tundra

on només creixen arbustos petits

i un dels menjars favorits del óssos.

De tornada al lodge vam veure una mare i un fill que fugien d’alguna cosa.

I és que, malgrat que no en tenien pinta, la zona també era plena de caçadors.

Aquest, però, en comptes de quads i 4×4

arrossegaven canoes

on carregaven queviures,

material de càmping

i, si es donava el cas, els seus trofeus de caça.

–

Cap a l’Alcan Highway

Carregat, jo també, amb tots els meus queviures (i, al portabidó del remolc, una botzina que em van regalar a falta de pistola),

vaig fer els últims quilòmetres de pista fins que

vaig tornar a l’asfalt.

Em dirigia a Delta Junction,

un des punts més septentrionals on he estat mai

i on comença l’Alcan Highway, una carretera que es va construir durant la Segona Guerra Mundial per connectar el Canadà amb Alaska.

En aquell punt vaig fer un canvi de rumb i em vaig posar pedalar direcció sud, resseguint l’Alcan Highway i passant per llacs d’aigua impol·luta

i pobles de només de 20 habitants on, a falta d’un bar, me n’anava a carregar la càmera a l’església

i a passar l’estona a la vora del llac.

Fins que es ponia el sol.

La possibilitat de contemplar una aurora boreal no la vaig ni contemplar, ja que uns anys abans, també per aquestes dates, havia estat a les mateixes latituds i no en vaig veure ni rastre –és massa d’hora, diuen els que hi entenen.

Però aquella mateixa nit, mentre buscava un lloc per fer pipí tot vigilant que cap ós no se’m mengés en l’escomesa, el picarol, l’esprai i la botzina em van caure de les mans quan, en mirar al cel, vaig veure que l’espectacle ja havia començat.

Malgrat no ser la millor època de l’any,

vaig poder veure les llums del nord durant quatre hores.

En el llenguatge dels que hi entenen, les partícules de vent solar

anaven xocant contra el camp magnètic de la Terra sense parar,

generant llums llampants de color verd i,

quan la cosa es posava més violenta,

unes tonalitas vermelloses una mica horripilants.

–

Les primeres nevades

L’endemà de la funció vaig seguir pedalant plàcidament –tot i que una mica endormiscat–  per l’Alcan Highway en direcció sud-est.

A la frontera amb al territori canadenc del Yukon em va caure la primera nevada.

La carretera, però, continuava en perfecte estat.

El temps va anar millorant progressivament.

Vaig arribar a Haines Junction en un dia esplèndid en què no em feia res plantar la tenda,

però una família de canadencs de classe mitjana em van convidar a anar a casa seva

i em van recomanar que m’estés a la caravana del jardí fins que passés el temporal que es veuque era a punt d’arribar.

Durant els tres dies que m’hi vaig estar, els vaig ajudar amb algunes de les coses que han de repetir cada any abans el mercuri no baixi fins a -40ºC i quedi tot colgat per la neu:

Posar les joguines a cobert de l’altra caravana,

reblar els quatre claus que quedaven per acabar la casa de fusta,

guardar les bicis a la caseta de les bicis,

netejar la casa-arbre,

buidar el remolc de la llenya

i posar-la al seu lloc,

deixar a punt una moto de neu

i guardar l’altra al costat del John Deere…

Gràcies a aquella família vaig passar uns dies molt agradables i vaig poder conèixer com com cal preparar-se per passar l’hivern en un dels llocs més durs del planeta.

Com que amb el temporal que havia enfarinat les muntanyes del voltant jo ja n’havia tingut prou, vaig tornar a pujar a la bici i vaig continuar pedalant en direcció sud abans no m’enganxessin més nevades.

Però l’endemà de passar la nit en una gazebo (així n’hi diuen)

em vaig llevar amb un fred que pelava

i quatre dits ben bons de neu nova.

Després de comprovar que pedalar en aquelles condicions seria difícil,

vaig començar a recollir la paradeta amb molta calma,

esperant que passés algun 4×4 salvador

que em permetés resseguir-li les roderes.

Com que sabia que tard o d’hora passaria la màquina llevaneus i s’enduria, també, qualsevol rastre de la meva heroïcitat,

vaig buscar un bon enquadrament per

deixar constància de la meva proesa.

I, per assegurar-me que jo i el meu ego quedàvem satisfets del tot,

vaig tornar posar el trípode a la càmera

per immortalitzar la neu,

les muntanyes,

i el meu posat de naturalitat absoluta.

Després del book personal que m’acabava de fer, vaig retrobar l’asfalt.

Amb tanta beneiteria se m’havia fet molt tard i

començava a fer frescota.

A sobre, se’m va girar un vent en contra que em va fer tornar a pensar en els óssos –si bufa de cara, t’ensumen i vénen pel darrere, diuen el que hi entenen.

Quan ja tenia massa fred, quan mentalment ja estava força tocat i quan mecànicament les coses ja no em podien anar pitjor (del fred, se m’acabaven de trencar les dues manetes de canvi i només podia pedalar amb el plat petit i el pinyó gran), una cabina de fusta va caure del cel per oferir-me la seva misericòrdia.

La porta era oberta i a dins hi havia tot el que necessitava i encara una mica més:

menjar, cafè, espelmes, llenya, un parell de llaunes de cervesa i, fins i tot, un paquetet amb unes herbes similars a l’orenga però que fan una olor diferent.

Em vaig posar content com feia dies que no m’hi posava.

Vaig encendre el foc per fer-me el sopar

i em vaig posar còmode.

L’endemà al matí, com que s’hi estava molt bé, em vaig dir:

‘Per què no t’hi quedes un parell de nits més?’

I, dit i fet, vaig agafar la destral, 

vaig (intentar) tallar una mica més de llenya 

i vaig seure relaxadament –sempre amb l’esprai i la botzina ben a mà– a escriure les meves memòries.

–

Per la Haines Highway

Passades aquelles minivacances vaig tornar a la feina.

La meva destinació era Haines, al sud-est d’Alaska.

Com que em dirigia a la costa, aviat vaig anar perdent metres i el paisatge es va tornar molt més amable.

Les acampades tornaven a ser agradables

i hi tornava a haver caçadors trempats que em llençaven cerveses des de la seva pick up.

Un vespre, mentre uns turistes pescaven a la vora de la meva tenda,

va aparèixer un ant amb la seva cria tot caminant pel riu.

Són realment grans, aquestes bèsties,

sobretot els mascles.

Però són les femelles les que no vols trobar-te quan si hi ha les seves cries pel mig (diuen que moren més humans per atacs d’ant que no pas d’óssos).

Mentre pedava per la Haines Highway, una de les més superpoblades d’óssos de tot Alaska, creuava els dits per no trobar-me’n cap.

Però vaig topar amb un, de negre, que, per sort, aquell dia ja devia haver dinat.

Finalment vaig arribar a Haines,

un poblet famós per l’esquí, els salmons i les àguiles marines de cap blanc (bald eagles o àguiles calbes per als amics).

–

A Haines

Allà em van acollir una parella de Warmshowers.

No eren hippies, simplement els agradava viure al mig del bosc

en una cabina sense aigua corrent ni electricitat.

Jo em vaig estar a la del costat, la dels veïns, que com que no hi eren no van tenir cap problema en deixar-m’hi estar uns dies.

Així que, altre cop, em vaig posar còmode

i vaig gaudir de

les vistes

i de les coses simples que,

a Alaska,

es converteixen

en un luxe.

L’endemà vaig baixar a la platja

per saludar les balenes,

però com que no era el millor dia per veure’n els meus hostes se’m van endur a fer un volt amb bici

per veure les esglésies ortodoxes que els russos els van deixar en herència

quan van vendre el territori als americans.

També vam anar a un bosc

on hi ha tot de reproduccions de tòtems indígenes,

que tenen signifcats diferents

en funció dels animals que el cap de la tribu

hi va voler representar.

I finalment, per acomiadar-me d’Alaska, me’n vaig anar a veure com pescaven salmons a la desembocadura del Chilkoot River.

Hi havia gent de tota mena gaudint tranquil·lament del seu esport preferit.

Uns tenien més sort que els altres,

però tothom semblava gaudir

de la naturalesa

tot llençant l’esquer una vegada i una l’altra.

Però compte, perquè de cop i volta…

Watch out, dude!

Un grizzly apareixia a l’altra llera del riu

i tots els pescadors havien de recular uns quants metres per no convertir-se en el seu dinar.

Ell nedava amunt i avall panxacontent,

bucejant ara per aquí i ara per allà,

rumiant-se cap on tirar i

gaudint del seu tiberi

sense parar gaire atenció en els pescadors.

Quan aquell ós es va haver menjat l’últim salmó,

va fer un rotet i es va girar per veure què més tenia a l’abast.

Afortunadament,

va preferir seguir buscant salmons i jo vaig respirar tranquil.

–

4 dies de vaixell

Després d’uns dies a haines vaig agafar un ferri en direcció a Vancouver,

a la British Columbia, el Canadà.

Van ser 4 dies navegant

per paisatges espectaculars

minats d’illes

que fotografiava

des de la coberta del vaixell,

on vaig poder acampar plàcidament sense haver de patir per si se’m menjava una bèstia salvatge.

Si t’ha agradat, m’ajudaràs molt compartint l’entrada a les xarxes socials o deixant-me un comentari. Gràcies!