Vaig arribar a la població de Loreto, a la Baixa Califòrnia Sud, amb la intenció de quedar-m’hi només tres nits, però al final, per les situacions diverses que es van anar produint cada cop que em plantejava marxar, m’hi vaig acabar quedant gairebé tres mesos.
Durant tot aquest temps vaig estar-me al càmping Palmas Altas, on vaig estar col·laborant en diverses tasques a canvi de l’allotjament. A partir d’aquí em van sortir altres feinetes relacionades amb la comunicació, així que vaig aprofitar per fer uns quants calerons i per gaudir d’un entorn i d’una companyia molt agradables…
La Mariana, la impulsora del projecte de Palmas Altas, i dues col·laboradores.
L’Alex, un austríac que pedala des de la Patagònia fins Alaska.
El Toto…
una de les mascotes del càmping.
El Gareth, “aka El Pedalero”: www.elpedalero.com
El Cameron i la Maud, dos cicloturistes més; ell dels EUA i ella de França.
L’Ahziyelli, una artista mexicana que estava pintant un gran mural al càmping.
La meva tenda durant la primera setmana.
La meva parcela, a la segona setmana.
Jo, a la tercera setmana.
Quarta setmana.
A mesura que passaven les setmanes anaven arribant diversos viatgers que també s’acababen quedant a Loreto més del previst. Jo estava enfeinat amb les meves coses, però com que la majoria eren uns bon vivants de campionat vaig procurar compartir algunes experiències amb ells…
L’autocaravana d’una parella d’americans que viatgen fins a l’Argentina.
Un canadenc picant uns quants ganyips a la piscina (i la meva tenda, al fons).
L’Alex i el Gareth jugant a bàdminton mentre s’omple la piscina.
Carregant les taules de “paddle board” a la “pickup”…
La Mariana, a la taula de l’Steve.
L’Ahzi i Loreto, al fons.
L’Ahzi i l’illa del Carmen, al fons.
Tres…
Dos…
U…
L’Art, un californià que fa classes de “paddle board.”
Ensenyant-me’n.
La Baixa Califòrnia és un paradís per als amants dels esports al mar, però alguna gent obvia que aquesta península amaga uns munt de muntanyes, camins i carreteretes interessantíssims per recórrer amb bicicleta; com la ruta que uneix Loreto i San Javier, on els jesuïtes van construir la segona missió de les Califòrnies (després de la de Loreto), cosa que servir per connectar el mar de Cortez i el Pacífic i per promoure el comerç.
Pedalant sense el remolc, tot un luxe.
Petita capella que hi ha a mig camí entre Loreto i San Javier.
A San Javier de Viggé Biaundó.
Passejant pels voltants del poble.
Olivera milenària de San Javier.
Baixant de San Javier cap a Loreto, amb l’illa Carmen al fons.
Avituallament.
Beguda energètica.
Al carrer “de casa.”
Després d’un mes i mig a Loreto vaig decidir que ja havia arribat l’hora de marxar, però cada cop que ho probava em sorgia algun imprevist que m’ho feia repensar o que directament m’ho impedia…
Una empresa turística on vaig treballar.
El Manu, un gosset que vaig cuidar.
Un mussol que va caure d’un arbre del càmping i es va trencar una ala…
Alimentant-lo…
La bèstia semblava portar-se bé amb tothom…
Menys amb mi.
A banda de la picada d’una rajada, vaig patir algun altre contratemps (a temporades, tendeixo a la desgràcia).
Forat que em va deixar la rajada.
La cara que em va quedar després de no mirar per on camino….
Un campista inconscient acampant entre les mateixes palmeres en què jo, en un matí fatídic, em vaig aixecar i gairebé perdo un ull.
Les palmeres del càmping Palmas Altas, infern o paradís?
Consulta de la doctora de Loreto, que vaig haver de visitar en diverses ocasions (també per un “lavado ótico”).
Tants infortunis em van portar a visitar “Nuestra Señora de Loreto Conchó, la primera missió que els conqueridors espanyols van establir a les Califòrnies.
Mapa de les missions de la Baixa Califòrnia.
Després de resar uns quants Paranostres perquè no em tornés a passar cap desgràcia, vaig decidir deixar de força la meva partida i reprendre la marxa només quan la Mare de Déu de Loreto ho volgués. Al cap i a la fi, no estava gens malament: no pagava allotjament i em sortien algunes feinetes que podia combinar amb els plaers que m’oferia el lloc i l’entorn…
Un esmorzar típic mexicà: “huevos divorciados”
“Huevos con jamón.”
Un nen fent el vermut als “tianguis” (el mercat).
Comprant “chicharrones” als “tianguis”.
“Tacos de pescado”.
Nopal.
Amanida de nopal.
Asadero Super Burro, on fan els millors burritos de Loreto.
La Mariana i el Gareth, cuinant un “mole”.
“Mole con pollo.”
El tambor d’una rentadora, transformat en barbacoa.
Restes d’un “ceviche.”
Capirotada, unes postres típiques de la Baixa Califòrnia.
“Abarrotes Teresita.”
En una platja a prop de Loreto.
Pinyata per celebrar els aniversaris de l’abril.
El Toto…
Com que portava uns quants dies sense que em passés cap desgràcia vaig decidir unir-me a un grup de gent que anaven a passar uns dies a l’illa Coronado, que forma part del petit arxipèlag del Parc Nacional de la Badia de Loreto. Després de 45 minuts de llanxa vam aixecar un campament a la platja, on ens vam quedar durant quatre nits racionant el millor possible les provisions d’aigua i menjar que ens havíem endut (a l’illa no hi ha cap tipus d’infraestructura).
La Mariana.
El campament base (cuina, nevera i la tenda pel menjar).
L’Art va arribar una mica més tard, remant.
Amb una de les canyes va pescar un “cochito.”
Amb l’altra, una bèstia amb què sí que no comptava…
La nit trancorria amb normalitat i a mi encara no m’havia pasat res…
Però alerta!
A la sorra hi havia algun escorpí intentant intentant que el trepitgés…
Per sort, l’endemà em vaig aixecar sense cap picada (i això que em vaig oblidar la tenda i vaig haver de dormir al ras).
Esmorzant.
Passant l’estona en una illa deserta.
El Dave, un cicloturista neozelandès.
Les aigües cristal·lines de la badia de Loreto (i Loreto al fons).
Una rajada com la que m’havia picat dies enrere (aquesta estava morta).
Pujant al turó més alt de l’illa.
Pel camí, taràntules…
Al capvespre.
Al quart dia se’ns van acabar les provisions.
Jo em vaig desesperar…
Però per sort aviat va arribar una llanxa…
…i ens en vam tornar a terra ferma a dutxar-nos i a menjar un Súper Burro.
Després de sortir il·lès d’una expeirència en què van intervenir taurons, taràntules i escorpins, vaig assumir que la meva mala ratxa s’havia acabat.
L’endemà, no sense consultar-ho abans a la Mare de Déu de Loreto, vaig plegar la tenda i em vaig acomiadar de Loreto i de tota la bona gent que hi havia conegut.
Havia estat la parada més llarga del meu viatge i m’ho havia passat tan bé que estava temptat d’allargar-ho encara una mica més; però no, ara sí que m’havia arribat l’hora de continuar pedalant i d’arribar fins al final de la península de la Baixa Califòrnia.
Si t’agraden els relats de Bicicleta i Manta i hi vols col·laborar, pots compartir-los a les xarxes socials, deixar-hi el teu comentari o implicar-t’hi d’una manera encara més directa. Merci!
Wow, these are beautiful photos Raimon! I’ve never seen them. Why have I never been to your website before???!!! Well, here I am. Now I understand why you had to return to Loreto. xoxox