Després d’una setmana a Marràqueix (vaig estar malalt de l’estómac de tant menjar cap d’ovella), vaig tornar a agafar la bici i em vaig posar a pedalar en direcció al sud de Marràqueix, cap al parc nacional del Djebel Toubkal, la muntanya més alta del nord d’Àfrica. Em va saber greu no visitar Ouarzazate (punt de partida de la Marathon des Sables), Zagora, Mergouza i Erfoud, pobles que estan en ple desert de dunes i des d’on, diuen, és espectacular veure sortir el sol després d’una excursió amb camell i haver passat la nit a una tenda nòmada. Després de veure aquest Afers Exteriors, la possibilitat d’agafar un bus i plantar-m’hi encara em va temptar més, però vaig intentar ser pacient i esperar-me al Sàhara Occidental i a Mauritània, on ja m’inflaria de desert.
Després d’un parell d’etapes des de Marràqueix, quan vaig arribar a Imlil, el punt de partida cap al Djebel Toubkal, una estelada catalana em va rebre a l’entrada del poble. Un cop instal·lat a cal Mohammed (no sé com m’ho faig però tots els meus hostes es diuen Mohammed), vaig anar a comprar un mapa del cim i un guia de muntanya que hi havia a la botiga em va dir que era amic del pare del Kilian Jornet, i vaig suposar que l’estelada amb el número 1 devia venir d’ell.
Com que jo també era català, em va dir el guia, estava disposat a fer-me un “precio amigo“, però les seves ofertes no em van acabar de convèncer i vaig decidir començar a pujar tot sol. Segur que em trobaria gent amable i experta pel camí…
El primer grupet anaven carregats amb una mula (o la mula anava carregada amb tots els seus trastos: botes, grampons, piolets, esquis…) i acompanyats per dos guies berebers (bé, un només els feia de cuiner perquè els havien entabanat dient-los que al refugi es menjava molt malament). Feien cara de catalans i quan vaig desitjar-los un bon dia… De Tamarit de Llitera, la Franja.
Vaig anar pujant amb ells fins que la neu ja no deixava avançar més la mula. Rrrrrrrrrrrrrrra, Rrrrrrrrrrrrrrrrrra, li etzibava el guia, però, carregat amb menjar, tres parells d’esquís, les botes i els cascos, l’animal ja no donava més de si i el van haver de deixar allà, sol i lligat a una roca mentre la neu li anava cobrint el llom i les orelles.
Cap als 2.600 metres la neu ja m’arribava gairebé als genolls. Els de la Franja anaven amb esquís de travessia, però jo no portava ni pals ni raquetes que m’ajudessin a no enfonsar-me. Sort que un d’ells feia el mateix número de peu que jo i, en calçar-se els esquís, em va deixar les seves Assolo de canya alta i sola dura per substituir les meves Salomon de córrer, que, per molt Gore-Tex que fossin, no m’haguessin servit per fer cim ni de broma. Malgrat aquesta millora en el calçat, la bossa del remolc de la bici a l’esquena i l’anorac que havia llogat a un nen de dotze anys d’Imlil em revelaven com el que era: un alpinista de pa sucat amb oli.
Quan vaig arribar al refugi (3.200 metres) el guarda va esclafir a riure i em va preguntar, assenyalant-me la bossa del remolc, si estava buscant un hammam –un bany àrab– o què. Pero m’ho vaig prendre bé i em vaig recordar del grup de portejadors berebers que venien al darrere meu, carregats amb sacs d’espart, motxilles d’anar a escola i bosses de plàstic plenes del menjar les cerveses del grup d’alemanys que venien encara una mica més enrere.
Aquells xerpes berebers anaven vestits amb impermeables de propaganda de Repsol i guants i jerseis de llana. I traginaven el doble de pes que jo! Així que de cop i volta vaig començar a sentir-me una mica més pijo que no pas dominguero.
L’endemà d’haver passat la nit al refugi em vaig llevar a a dos quarts de sis del matí. En obrir la porta gairebé ens fotem de lloros. Hi havia més de mig metre de neu nova! Encara a les fosques, l’Smail, un noi de Marràqueix, i la Leticia, una noia de Còrsega, em van ajudar a calçar-me els grampons (que només m’havia posat un cop a la vida en una ascenció frustrada a la Pica d’Estats) i vam començar a pujar junts.
Ens va fer molt bon dia, però el tou de neu que havia caigut era important i dificultava l’ascens. Finalment, després de beure molta aigua i de fer grans esforços a cada passa que fèiem, vam coronar el cim. Era el meu primer quatre mil, i comptant que el més alt que havia pujat fins llavors era el Puigmal (i a l’estiu) em vaig sentir molt satisfet.
La baixada, però, va ser una altra història. L’èpica de l’ascenció es va convertir en una tortura que es va allargar fins a l’arribada al refugi. Una barreja de mareig per l’alçada i de mal de panxa per tot el que havia endrapat a Marràqueix em van impedir arribar a Imlil en un dia. Sort que al refugi hi havia un grup de catalans amables que em van cuidar fins que vaig recuperar les forces per tornar fins a casa el Mohammed (on havia deixat la bici) sense haver de baixar-me els pantalons cada dos per tres.
Encara no hi ha comentaris.