A l’entrar al Panamà vaig anar resseguint la costa caribenya per la província de Bocas del Toro fins arribar Chiriquí Grande. D’allà vaig haver de pujar quaranta quilòmetres molt durs per travessar la serralada central, però el descens fins al Pacífic va valer molt la pena i el vaig assaborir com una recompensa…
Carretera tropical a la costa caribenya.
Carretera de muntanya a la “cordillera central”.
L’etapa que em va dur des del Carib fins al Pacífic en un sol dia (Panamà és el país més estret de l’Amèrica Central):
El llarg descens on vaig agafar la velocitat màxim del viatge…
(i de tota la meva vida).
Després d’aquell descens vaig arribar a la província de Veraguas, on em va tocar menjar-me amb patates un bon tros de carretera Panamericana. Per sort, a la tarda vaig trobar una carretera secundària que em dur arran de costa durant dos dies en què vaig passar per tot de pobles molt agradables i vaig topar amb persones molt amables…
La Panamericana, un avorriment.
Carretera secundària que em va dur fins ben arran de costa.
La cervesa nacional.
La moneda nacional.
Una dona pedalant sense matrícula…
…i al Panamà és obligatori que les bicis en portin!
Els propietaris d’una fonda que em van convidar a esmorzar (els panamenys són molt generosos, em van convidar tantes vegades que ni me’n recordo!)
“Iglesia Internacional del Evangelio Cuadrangular de Loma Bonita”.
“Miscelanios Jehová es mi Guerrero”.
Un nom ben suggerent…
Acampant al parc de bombers de Penonomé.
Restaurante Viajero Frecuente.
“Arroz, lentejas y conchas negras [molt típiques dels manglars del Pacífic]”.
Al poble de Natá, acampant a la terrassa d’un bon home.
Quan vaig arribar a la província de Coclé les cames em pesaven molt. Portava tota una setmana pedalant sense ni un sol dia de descans i molts metres de desnivell acumulats… De totes maneres, vaig fer un últim esforç per tal d’atrapar el Gerard (que se m’havia escapat a San José, Costa Rica) i així poder arribar junts a la Ciutat de Panamà.
Arribant a la platja de Santa Clara (on hi ha una espècie de doble Hotel Vela).
El Gerard, arreglant una punxada.
Platja de Santa Clara.
Tres…
Dos…
Un…
El sopar…
…és a punt.
L’endemà d’aquella sobredosi de proteïna vam pedalar com uns posseïts fins a la Ciutat de Panamà, on vam quedar-nos uns quants dies…
Travessant el Canal de Panamà pel “Puente de las Américas”.
Al centre de la ciutat el trànsit és horrorós…
No és Miami, sinó Panama City.
El Gerard, fent-se el xulo…
Pedalant per la “Cinta Costera”.
Dones kuna-yala en un mercat.
El casc antic.
Monument a Simón Bolívar.
Escola Simón Bolívar.
Després d’aquells dies a la capital, el Gerard se’n va tornar cap a l’Empordà i jo vaig continuar pedalant cap a la província del Darién, on vaig haver de fer mans i mànigues per aconseguir creuar el “Tapón”…
El meu casc vell.
El meu casc nou (que fa conjunt amb les meves ulleres Roy-Boy).
Província del Darién.
Venedors de fruita.
La carretera del Darién està molt bruta i tot sovint et trobes amb petits incendis per cremar fusta i deixalles…
Acampant en un bar de carretera…
Cartell del SENAFRONT (la policia fronterera).
La carretera principal estava en molt mal estat…
Sort de l’amabilitat panamenya…
Arribant a Yaviza, el poble on acaba la Panamericana i comença el “Tapón del Darién”.
Carretera secundària cap al riu Tupisa, per on volia provar d’arribar a Puerto Obaldía i agafar una llanxa fins a Colòmbia.
Riu Tupisa.
Carregant la bici en una furgoneta per retornar a la capital (el meu pla va fracassar…).
La meva bici, en una caixa de cartró i sent carregada en una avioneta.
Com que no cabia a la bodega, va haver d’anar a la cabina.
De camí a Puerto Obaldía.
A la llanxa que em va dur des de Puerto Obaldía fins a Capurganà, Colòmbia.
Al Correu des de Panamà pots llegir els detalls sobre el meu intent de creuar el Tapón del Darién i la subsegüent filigrana per terra, mar i aire que em va dur fins a Colòmbia.
Hola Raimon. Ja fa més d’un any que segueixo les teves pedalades mitjançant subscripció, i la veritat és que em fan viatjar per moments i riure una bona estona. Que no pari! ;)
Moltes felicitats pels 29 anys!
Hola, Iris! Moltes gràcies, m’alegro que t’agradin els correus. Una abraçada cap a Sabadell!