A Ibagué vaig acomiadar-me del Bernardo, del Dean i la Dang, que van posar la directa cap a Neiva. Jo, abans de continuar cap al sud, vaig desviar-me cap a Bogotà, on vaig anar a visitar una Mare de Déu que em va resultar força familiar…
De la capital de Colòmbia vaig baixar cap al departament del Huila per camins no gaire concorreguts…
Al poble de la Victoria, quan una una dona em va veure plantant la tenda, no em va deixar continuar insistint que tenia una habitació buida a casa seva (em va recordar a l’Iran!).
El desert de la Tatacoa és una zon molt àrida que contrasta amb els climes humits i freds que l’envolten.
En tres dies vaig passar de la pluja i el fred de Bogotà a pedalar a 40ºC!
Tècnicament, pèro, la Tatacoa no és un desert –ni per extensió ni per precipitació–, així que aviat vaig tornar a pedalar per zones més humides i frondoses. Al bonic poble de San Agustín vaig aparcar la bici durant uns dies per descansar i fer altres activitats…
Em vaig allotjar a la Casa de Nelly, plena de gent molt simpàtica.
Al jardi de la Casa de Nelly.
El riu Magdalena és el més llarg de Colòmbia i passa per san Agustín. Això és El Estrecho, el seu pas més estret, on l’aigua baixa amb una força que fa feredat.
El riu té una grans condicions per a la pràctica del ràfting. (Endevines qui va ser el primer en caure per la borda?)
Cavalcant el Satanás, la gran i indomable bèstia que em va llogar un veí de San Agustín.
De San Agustín vaig continuar cap al Sud en direcció al departament selvàtic de Putumayo.
Les pluges me les van fer passar una mica magres…
Per sort, a diferència d’intimidar-me, la gran quantitat de militars que em vaig trobar a la zona em convidaven a refugiar-me sota el seu sostre.
La majoria de cops fins i tot em servien un “tintico” (cafè sol).
Mocoa és la ciutat on molts viatgers van a provar l’ayahuasca o yagé. Jo, en comptes d’això, me’n vaig anar a fer una caminada…
… fins al Fin del Mundo,
una cascada
de 75 metres d’alçada no apta per a gent amb vertigen.
A Mocoa vaig conèixer l’Scott, un estatunidenc que també pedala des d’Alaska fins a la Patagònia. Tot i que em va costar molt seguir-li el ritme –té una resistència impressionant!–, va ser un plaer poder pedalar amb ell.
Durant els darrers dos anys havíem seguit itineraris molt similars i teníem coneguts en comú. A més, els dos som uns freaks de les bicis i ens ho vam passar la mar de bé analitzant al més mínim detall la configuració de les nostres respectives màquines i de l’equipatge…
L’Scott, la seva Surly Ogre i el seu “bikepacking setup”.
Junts vam fer el Trampolín de la Muerte, una carretera sense asfaltar que deu el seu nom a la quantiatat d’accidents que s’hi produeixien. Anant amb bici, però, no calia patir –acostumen a ser els autobusos i els camions els que s’estimben–; nosaltres només ens havíem de preocupar del fort desnivell dels següents dos dies entre Mocoa (selva) i Pasto (Andes). I de la pluja…
Una de les moltes capelles on els passatgers dels autobusos que transiten pel Trampolín de la Muerte paren a posar espelmes.
Tot el transport terrestre entre Pasto i Mocoa s’ha de fer per aquesta via. Això fa que el departament del Putumayo sigui un dels més aïllats de Colòmbia.
Arran de la humitat que caracteritza la regió, la carretera pateix esllavissades contínuament.
Jo, amb el meu nou ponxo…
Vaig perdre el meu impermeable Gore-Tex fent el cowboy a San Agustín…
… i ara em tocava “apechugar”.
Després de fer nit al poble de San Francisco, vam arribar a Pasto exhaustos però sans i estalvis.
Va ser gràcies a la Virgen del Camino…
… que va fer que la meva coberta del darrere aguantés miraculosament sense punxar.
L’hostal on vam caure morts a Pasto.
Recuperats del Trampolín de la Muerte vam deixar la capital de Nariño enrere per posar rumb a l’Equador.
Parada tècnica per dinar: “trucha, fríjoles y un tintico”.
Abans de creuar la frontera vam alliberar les bicis de tot l’equipatge i, des del poble de Túquerres, vam començar l’ascens al volcà Azufral (4.000 msnm), que amaga una llacuna dins del seu cràter que no ens volíem perdre: la Laguna Verde.
El camí a l’Azufral.
L’Scott pedalant a 3.500 msnm.
Al punt més alt: 4.000 metres.
Contemplant el cràter i la Laguna Verde.
Baixant al cràter.
La Laguna Verde.
L’aigua del llac era freda, però després de buscar una estona vam trobar un racó on, si enfonsàvem massa el cul dins la sorra, ens el cremàvem.
Un cop recollits els trastos a Túquerres vam pedalar fins a la ciutat fronterera d’Ipiales, on vaig acomiadar-me de l’Scott a l’espera de rebre una llanta nova des de Bogotà –baixat del volcà vaig topar amb una pedra…
Durant els tres dies d’espera almenys vaig poder gaudir d’una delicatessen andina que té molt més bon gust que no pas aparença…
Baixant del volcà Azufral.
La meva llanta després del volcà Azufral, amb coberta nova però a punt d’anar al contenidor.
Tot i que semblin rates immundes, no ho són…
Són “cuyes”,
el que nosaltres coneixem com a conillets d’índies (i possiblement vam tenir com a mascota de petits!)
Si vols seguir el viatge de l’Scott ho pots fer a través del seu blog, Spoke and Words. I si vols llegir més sobre Colòmbia, aquí tens una entrada i aquí una altra. Un abraçada i fins la propera!
Encara no hi ha comentaris.