Suleimaniyah, 3 de març de 2014
Uep!
Per on pareu? Jo porto uns quants dies recorrent el Kurdistan iraquià i demà, després de 600 quilòmetres i unes quantes experiències surrealistes, travessaré una altra frontera i arribaré a l’Iran, on encara pedalaré per terres kurdes un parell de dies més.
La regió de l’Iraq on em trobo és on els kurds, repartits també per Síria, Turquia i l’Iran, han assolit un major grau d’autonomia. De fet, arran de la invasió ameriana de 2003, fins i tot tenen un cos policial i unes forces armades pròpies amb què les autoritats kurdes han aconseguit donar una gran estabiltat a la zona. D’aquí, l’amor que molts ciutadans professen cap als americans, ja sigui en la manera de vestir, els grans cotxes que condueixen o comentaris del tipus “We love George Bush“…
En els nou dies que fa que sóc aquí m’han parat una quarentena de vegades per interrogar-me. Els controls policials i la parafernàlia militar que hi ha per tot arreu impressionen una mica, però si hi són perquè no se’ls coli cap membre d’Al Qaida, benvinguts siguin… Per sort, quan arribo pedalant als check points, tothom té clar que tinc pinta de qualsevol cosa menys de terrorista, i policies i soldats es barallen per fer-se una foto amb mi.
Malgrat les torres de vigilància a les carreteres, els vehicles militars a les ciutats i els policies amb metralleta a cada cantonada, la gent porta una vida tranquil·la i ningú sembla viure sota cap mena de por ni d’amenaça. De fet, en comparació amb la resta de l’Iraq, el percentatge d’atemptats terroristes que hi ha al Kurdistan és minúscul.
El que sí que m’ha fet por d’aquest país no han estat ni tancs ni terroristes, sinó el trànsit boig que hi regna. I és que en un país que està en ple desenvolupament immobiliari, on la gasolina va a trenta cèntims el litre i on tots els vehicles són camions gegantins i 4×4 immensos, no hi ha lloc per als ciclistes… Quan a Turquia tothom em tocava el clàxon contínuament em desesperava, però en el fons sabia que era un llenguatge d’advertiment ; ara bé, aquí, a l’imperi del petroli, em piten agressivament i sense parar perquè em retiri de la calçada. Si no, em passen per sobre, encara que tinguin tres o quatre carrils per desplaçar-se.
El primer avançament acompanyat de carícia al braç va ser el d’un tràiler de divuit rodes. Després de cridar-li el nom del porc, el paio va frenar i em va deixar passar, però en comptes de demanar-me perdó va continuar tocant-me el clàxon i fent veure que em volia atropellar. El mateix dia, un Hummer que em venia de cara va començar un avançament quan jo baixava a seixanta per una carretera sense voral. Mentre procurava no estimbar-me, ell seguia parlant pel mòbil i m’aixecava el braç, indignat, preguntant-se què collons hi feia, jo, per la calçada. I coses per l’estil m’han anat passant tots els dies que he pedalat per aquest país…
Vistos els perills de la carretera –i havent conclòs que el boig era jo i no pas ells– he recorregut totes les etapes el més ràpidament que he pogut i, un cop arribat a port, he intentat aparcar la bici i, també, la mala llet. Llavors, passejant a peu pels carrers de Zakho, Duhok o Suleimaniyah, els mateixos conductors que eren els meus assassins en potència es convertien en els meus millors amfitrions, convidant-me a pujar al cotxe, duent-me a menjar a restaurants, oferint-me passar la nit a casa seva i demanant-me, amb una amabilitat exquisida, si necessitava alguna cosa més. I jo, incrèdul, anava dient que sí a tot perquè, d’alguna manera, pensava que m’ho devien.
Després dels deu dies de visat que em van donar a la frontera, demà me n’aniré del Kurdistan iraquià amb un sentiment força ambivalent. Si no hi hagués vingut amb bici, segurament només tindria bones paraules per descriure’l, ja que tota la gent amb qui m’he creuat –kurds, àrabs, siris, caldeus…–, han intentat fer-me sentir com a casa malgrat les barreres lingüístiques i culturals que al principi em preocupaven.
De totes maneres, em sento afortunat d’haver pogut desmuntar els prejudicis d’un lloc del qual només rebem notícies negatives. Veurem si a l’Iran, malgrat la seva mala premsa, la gent continua sent igual d’hospitalària i, a poder ser, els conductors tenen una mica més respecte cap als ciclistes. In-sha-Al·lah.
Una abraçada i fins la propera!
Raimon
—————————————————————————————————————
Escriu el teu nom i el teu correu aquí sota i rebràs un correu personalitzat de cada país per on passo.
Encara no hi ha comentaris.