Correu des de Turquia

Gaziantep, 9 de febrer de 2014
Correu des de Turquia

Hola,Quants dies, eh! Com han anat aquests dos mesos i mig? Jo me’ls he passat amunt i avall per Turquia –no us penseu que m’he saltat cap correu!–, ja que abans d’enfilar cap a l’Àsia Central havia de fer temps en alguna banda per no arribar al Pamir massa aviat i congelar-me l’ànima…

Després d’un breu parèntesi sedentari, ja fa dues setmanes que he reprès la ruta cap a l’est i us escric des de Gaziantep, a pocs dies de sortir de Turquia i entrar al Kurdistan iraquià. El recorregut que tenia previst m’havia de dur directament a l’Iran per la vora del mític mont Ararat, al nord-est del país, però un cop a Istanbul, aconsellat per un guia turístic català i motivat per la cerca de climes menys hostils, vaig decidir desviar la traça cap al sud i afegir aquest nou país al meu recorregut.

Però tornant a Turquia, des que hi vaig arribar he resseguint l’últim tram de la riba mediterrània que em quedava al llarg de 2.000 quilòmtres, els quals ja me’n fan sumar un total de 6.000. La primera parada llarga en aquest país va ser a Istanbul, on un gironí que fa classes a la Universitat del Bòsfor em va acollir durant uns dies al seu pis de la vora de la plaça Taksim mentre aprofitava per fer una mica el guiri.

Com que ja hi havia estat, però, vaig decidir saltar-me les icones més turístiques i intentar descobrir l’altre vessant d’aquesta gran metròpoli de disset milions d’habiants. Vaig comprar l’equivalent a una T-10, vaig aparcar la bici i vaig recórrer uns quants barris amb bus i vaixell; ara travessant el Bòsfor, ara el Corn d’Or, ara passejant per la banda asiàtica, ara per l’europea… M’hi vaig estar tota una setmana i vaig descobrir un munt de coses i de llocs nous: els bars de les terrasses del barri de Beyoglu, la visió que tenen molts joves sobre l’actual situació política, la “tranquil·litat” dels barris asiàtics –una mica més calmats que la resta–, la generositat infitnita dels turcs, el plaers dels hammams

També, gràcies a l’obertura de mires que tenen els joves d’aquest país cap als estangers –sobretot a l’est–, vaig ser iniciat en la riquesa i la varietat de la seva gastronomia, que té molt més per oferir que no només dürüms i kebabs en general. Les amanides amb menta, les deu mil salses de iogurt que hi posen, els farcellets d’arròs embolicats amb fulla de parra, els vegetals farcits amb carn i altres verdures, les sopes de tripa o de llenties de bon matí… En definitiva, un infinit de noms complicats i de gustos especiats ben diversos dels quals encara gaudeixo i que tinc apuntats a la llibreta per, algun dia, intentar reproduir-los a casa meva. I és que Turquia és, sense cap mena de dubte, el país on millor he menjat dels que he visitat fins ara.

Després de reposar energies menjant tot el que vaig poder a Istanbul, quan vaig decidir marxar-ne va ser tan complicat com quan hi vaig arribar, ja que el trànsit caòtic que la caracteritza es va allargar durant més de cinquanta quilòmetres. Al cap d’un parell d’hores barallar-me frenèticament amb tots els taxistes de la ciutat, finalment vaig aconseguir deixar-la enrere i tornar a pedalar amb tranquil·litat. Però la placidesa del moment va durar ben poc, ja que el sol agradable que il·luminava la costa del mar de Màrmara es va convertir, de cop i volta, en un fort temporal de vent i de neu prematura que m’esborronaven els plans de futur més immediats.

I és que l’hivern, que encara no havia ni començat, seria molt més dur un cop  deixés la costa i m’endinsés a les regions interiors de l’Àsia Menor, on alguns dels indrets per on volia passar ja registraven mínimes de -15ºC i -20ºC. Això em va desanimar força i vaig procurar buscar consol en les temperatures que trobaria més endavant, però a l’Iran i a l’Àsia Central encara hi fotia més rasca…

Si no volia cansar-me del viatge abans d’hora i plantar-me al Pamir en ple hivern calia que em replantegés el meu pas pel Pròxim Orient. Durant les següents etapes, una borrasca de neu em va enganxar de ple i em va ajudar a decidir què faria: desviaria la ruta cap al sud, continuaria resseguint la costa mediterrània sense cap mena de pressa, i, si se’m presentava l’oportunitat, aparcaria la bici durant un temps, de manera que, quan la tornés a agafar, ja no em quedarien tants mesos de fred i foscor per endavant.

Després de pedalar cinc cents quilòmetres per la vora de costa de mar Egeu amb tot aquell mal temps, arribava a Esmirna, una ciutat coneguda per ser un dels indrets més occidentalitzats de tot Turquia. La majoria de couchsurfers que em van acollir abans d’arribar-hi em van dir que és un lloc distret i amb molt moviment, amb diverses universitats i on, si volia, podria torbar una habitació bé de preu molt fàcilment. Així que, dit i fet, tan bon punt m’hi vaig plantar vaig, vaig fer unes quantes trucades als números que havia anat recopilant i, a la segona nit, ja dormia a la meva nova habitació del centre d’Esmirna.

La primera setmana va ser una mica estranya, ja que després de tres mesos pedalant dia rere dia i coneixent gent nova en cada moment, de cop i volta vaig passar a ser un ciutadà més i ja ningú no em preguntava qui era, on anava, d’on venia o si volia seure una estona a prendre un te.

Què coi hi faria en aquella ciutat durant tant de temps? Un mes sencer em semblava una eternitat, però era una decisió que portava madurant des de feia dies i que havia pres a consciència; i, en qualsevol cas, era una decisió que ja estava presa, perquè l’habitació ja estava pagada i, a més a més, també m’havia compromès a cuidar el gat de l’Ufuk durant els dies que ell i la seva nòvia no fossin al pis. Així que sense poder fer marxa enrere i un pèl atemorit per la soledat i l’avorriment, vaig agafar paper i llapis i em vaig fer un calendari ben atapeït de llocs per visitar i de coses per fer, a veure si així aconseguia ocupar tots i cada un dels moments que m’havia de passar en aquella ciutat. Escriure al blog, passar les fotos de Grècia, comprar regals de Nadal, enviar un paquet a casa, arreglar-me la bici, comprar-me roba d’hivern, anar a la universitat, intentar aprendre turc, visitar el moll d’Eiffel, passejar per les muralles, canviar les cobertes de la bici, arreglar els forats de la tenda, fer-me un fogonet amb una llauna de cervesa, reparar les cambres d’aire punxades, canviar la cinta del manillar, contactar altres viatgers, planificar la nova ruta per Turquia, informar-me dels visats a l’Àsia Central…

Malgrat tot aquest repertori, a la nit de Nadal no vaig poder evitar el tòpic cinematogràfic d’aquestes dates: sentir-me sol, enyorar la família i preguntar-me què coi hi fotia, jo, allà. L’estratègia del calendari m’estava funcionant més o menys bé, però a moments estava més pendent de les coses que passaven a casa meva que no pas de descobrir una nova ciutat o de fer els deures que m’havia imposat. En algun moment, passejant sol per aquella urbs estranya, vaig arribar a sentir empatia pels gossos i gats abandonats del carrer, però abans de caure a baix de tot i començar a donar-los molles de pa, vaig rebre un whatsapp esperançador que em va fer pujar els ànims ràpidament.

Era el Gerland, el francès amb qui havia pedalat per Croàcia i que, després d’acomiadar-nos feia uns mesos, havia anat fent més o menys el mateix recorregut que jo fins arribar a Turquia. De fet, era a només a un parell de dies d’Esmirna i, segons em deia, també s’estava rumiant de parar a refugiar-se del fred una temporada…

Així que un cop es va haver instal·lat a casa un amic de l’Ufuk, vam començar a omplir les hores anant a treure el cap a totes les botigues de bicis de la ciutat. Amb una mica de simpatia, vam aconseguir que ens canviessin el cassette i la cadena –que després de 4.500 quilòmetres ja tocava– sense cobrar-nos la mà d’obra. Amb les bicis arreglades, vam començar a rondar pels bars del barri d’Alsancak, fins que en vam descobrir un de temàtica ciclista on ens vam fer fixes ben aviat. Al cap d’un dies, algú del club ciclista de la universitat es va assabentar dels nostres viatges i ens va convidar a anar a explicar les nostres batalletes en públic… Al final, doncs, gràcies al caràcter obert i afable dels turcs, vam conèixer llocs i gent de tota mena que ens van tenir entretinguts durant tot al mes. Fins i tot vam fer un petit grup d’amics amb qui vam passar el Cap d’Any i vam organitzar uns quants sopars multiculturals en què, diria, més d’un turc va acaba fart de menjarla meva truita de patates…

Entre naps i cols, les quatre setmanes em van passar volant i finalment em vaig acomiadar del Gerland i dels altres per reprendre la ruta. Havia estat molt temps gaudint de les comoditats d’un vàter, d’una cuina i d’un llit, i sabia que arrencar de nou seria dur. Malgrat tot, les molèsties al cul i el mal a les cames van desaparèixer aviat i la motivació pel viatge i per les acampades silvestres van aflorar de nou.

Com més avançava per la costa, més runes mil·lenàries em trobava. Algunes, molt espectaculars, com les de Pèrgam –on algun il·luminat es va inventar el pergamí– o les de Pamukkale –on algun visionari va idear el primer balneari. De fet, tota Turquia és un cúmul de restes gregues, romanes, bizantines i otomanes. En un passat no gaire llunyà, ho tenien tot molt descuidat, però des que van començar a fer punts per entrar a la Unió Europea –encara que ara més aviat sembla que se’n volen allunyar…– la cosa ha millorat força. Ara, xinesos, japonesos i coreans es passegen amb autocar immortalitzant-ho tot tan ràpidament com poden, mentre russos i nòrdics de diverses procedències els observen des de les tumbones dels hotels de cinc estrelles que hi ha arran de costa –que també tenen molt ben cuidats. D’això últim –deixeu-m’ho dir– en tinc constància contrastada, ja que en un dia de tempesta en què no sabia on caure mort vaig acabar dormint, de gorra, en un d’aquests resorts. Sorpreses de viatjar amb bicicleta…

En les últimes etapes pel Mediterrani, si bé els camps de tarongers no disposaven de jacuzzi, les vistes al mar van ser molt més depurades. Cap a l’alçada de Xipre, el paisatge escarpat impedeix fer grans construccions i la carretera romania tranquil·la i silenciosa. Pedalar per allà va ser molt dur: el vent em va bufar molts dies en contra i, a més, els quilos de roba d’hivern que m’havia comprat a Esmirna es feien notar en cada pujada. De totes maneres, m’alegro d’haver fet aquella carretera estreta i costeruda perquè era l’últim tram que em quedava er resseguir del Mediterrani abans no acomiadar-me’n definitivament.

Pedalant dos dies terra endins, avui he arribat a la primera ciutat que molts kurds consideren com l’inici del seu país: Gaziantep. He pujat uns quants metres respecte el nivell del mar i em refugio del fred a casa d’un couchsurfer, mentre aprofito per descansar les cames durant un parell de dies per continuar amb la meva rutina de pedalar-ne cinc i tornar-ne a descansar dos. Pels carrers grisos i sorollosos d’aquesta ciutat m’han preguntat diversos cops si vinc de Síria, ja que la proximitat amb la frontera fa que hi hagin vingut molts refugiats. Això m’ha fet pensar que la carretera per on pedalaré cap a l’Iraq passa just arran de la frontera, però després de consultar diversos fòrums i preguntar a unes quantes persones he vist que no hi ha perill i que puc pedalar sense patir.

Per ara, això sí, les perspectives de fred i de neu continuen sent una mica magres, però la pausa a Esmirna m’ha anat molt bé per tornar a agafar la bici amb forces. Alguns viatgers que he conegut durant aquests mesos han abandonat la ruta i se n’ha tornat cap a casa. Fa un parell de dies, per sorpresa meva, també ho va fer el Gerland, que, sabent que em venia al darrere, em motivava a seguir pedalant fort…

En qualsevol cas, he de reconèixer que jo també passo pels meus moments de dificultat, ja que no m’esperava un hivern tan fred ni comptava que se’m fes tan llarg… Ara bé, també penso que sóc molt afortunat de poder fer el que estic fent i procuro pedalar més que no pas queixar-me. I si malgrat tot encara no aconsegueixo sortir del sac, plegar la tenda i posar-me a pedalar d’hora perquè no se’m faci nit, em dic: vinga va, amunt, que avui ja queda un dia menys per la primavera.

Això sí, cada cop que em fico a la tenda per anar a dormir, ho faig amb els dits creuats perquè no m’agafi la pixera de mitjanit!

Fins al proper país, una abraçada i a pedalar ben fort i ben abrigats!
Raimon

—————————————————————————————————————

Si vols rebre un correu personalitzat des de cada país per on passo en la meva volta al món, només m’has de donar les teves dades.



 

,

Encara no hi ha comentaris.

Deixa un comentari