Correu des del Perú

Aquest és un dels correus que els subscriptors del meu blog reben cada cop que creuo una frontera. Si tu també els vols rebre, subscriu-t’hi.

Correu des del Perú

Hola!

Com va això? Jo sóc a Puno, celebrant les festes de la Candelària, abans no fer la darrera etapa pel Perú i entrar finalment a Bolívia. Han passat quatre mesos des que vaig entrar al país i, juntament amb la meva nova companya de viatge (no t’he presentat la Dominique?) hem pedalat uns 4.500 quilòmetres.

Després dels ruixats que em van caure a l’Equador, vam decidir passar les primeres setmanes al Perú recorrent-ne la costa. Entre Tumbes i Trujillo vam anar fent parades en diversos pobles on el bon temps i la sorra blanca ens obligaven a deixar-hi la tenda plantada una mica més del previst –els ceviches i els pisco sours també van tenir-hi alguna cosa a veure…

La parada més llarga va ser a Máncora, on, de pura casualitat, vaig topar amb una vella coneguda búlgara que viu a Andorra. Mentre pedalava pel passeig, em vaig adonar que un moto-taxi em perseguia. “Raimooooooon!”, va cridar un cap que sortia per la finestra. “Spaska?????” Els dos ens vam quedar flipant: ens havíem conegut feia dos anys en un hostal de Bixkek, al Kirguizistan, i, a banda del poc contacte que havíem tingut a través del Facebook, no havíem tornat a saber res l’un de l’altre.

Ella i el seu nòvio vigatà, l’Albert, estaven allotjats en un hostal familiar molt agradable prop de la platja, així que ens hi vam traslladar i, juntament amb el Mauricio, un surfista retirat que també dormia allà, vam passar uns dies molt agradables tot gaudint d’aquesta particular localitat del nord del Perú. Mentre l’Albert i l’Spaska feien kite, la Dominique i jo escoltàvem amb atenció els consells del Mauricio per cavalcar les onades de Màncora amb una taula tradicional.

Més enllà de la bona vida d’aquells primers dies, el nord del Perú ens tenia reservades algunes jornades força dures. Les distàncies entre poblacions són llarguíssimes –200 quilòmetres entre Piura i Pacasmayo, per exemple– i la calor i el vent de la zona són els propis d’un desert. Sovint, ens tocava arrossegar les bicis per les dunes que es formaven enmig de l’asfalt, la qual cosa, amb raó, em va traslladar als deserts del Karakum i del Gobi –i és que la costa la costa peruana és una extensió deldesert d’Atacama, el més àrid del món.

…..

Set cents quilòmetres més avall vam arribar a Trujillo, on les ruïnes pre-inques de Chan Chan, els carrers colonials del centre i les cafeteries americanes del voltant de la Plaza de Armas ens van acollir durant uns dies per donar-nos una treva abans no fer un cop de timó en direcció als Andes.

El Cañón del Pato, un congost d’uns 150 quilòmetres que separa la Cordillera Blanca de la Cordillera Negra, ens va traslladar de la calor sufocant de la costa a les carreteres gèlides de les muntanyes. Antigament només hi passava un petit ferrocarril, però avui en dia hi passa una carretera prou ben asfaltada que, a mesura que s’enfila entre cims de cinc mil metres, va entortolligant-se i estrenyent-se fins a quedar encaixonada entre dues parets de seixanta mentres separades per només dotze. En aquest tram, quan sembla que les dues serralades se’t tirin al damunt, arriba el primer túnel d’un seguit de trenta-cinc. Cada un d’ells és més fosc i més estret que l’anterior, i abans d’entrar-hi un cartell sempre adverteix: “¡Toque el claxon! Túnel de un sólo sentido.

Alguns webs qualifiquen el Cañón del Pato com una de les carreteres més perilloses del món, però ni la Dominique ni jo vam trobar que n’hi hagués per tant. Alguns ciclistes i motoristes que viatgen es dediquen a fer rànquings d’aquesta mena. N’hi ha que van molt bé per consultar les característiques tècniques de la carretera de torn, però la majoria tenen una capa de maquillatge que només s’explica per les ganes de fer-se el valent que tenen alguns –al llarg del meu viatge ja he fet unes quantes “carreteras de la muerte” i en cap cas he tingut la sensació de posar la meva vida en perill…

Arribats als 3.000 metres per sobre el nivell del mar vam agafar una carretera coneguda com el Callejón de Huaylas que ens va dur fins a Yungay, un poble que l’any 1970 va quedar completament soterrat per un despreniment gegantí provinent del Huascarán, el cim més alt del país. Arran d’un terratrèmol de 7,9 graus a l’escapa de Richter, una allau de roques, gel i fang es va precipitar a més de 200 km/h des de la muntanya sobre el poble, que en menys de cinc minuts va desaparèixer literalment. Només hi va haver 300 supervivents: un grup nens que assistia a un espectacle a les afores i unes quantes persones que, paradoxalment, van córrer a refugiar-se al cementiri, situat al capdamunt d’un turó. A dia d’avui encara sobresurten teulades i trossos de vehicle de la terra, i a dos quilòmetres d’on va tenir lloc el desastre –el més recordat del Perú–, vuit mil persones conformen el poble de Nueva Yungay, que, tot i que no haver de convertir-se en una altra víctima del Huascarán, els geòlegs no descarten que l’història es pugui repetir algun dia…

Amb la pell encara de gallina, vam seguir pedalant fins arribar a la ciutat de Huaraz, punt neuràlgic d’escaladors i alpinistes amb l’ull posat als cims de la Cordillera Blanca. Com que vam trobar un hostal força agradable, vam decidir aparcar les bicis i quedar-nos-hi uns quants dies a la ciutat per tal d’aclimatar-nos. Adaptar-me a l’altura sempre m’ha costat, i per alguna raó que desconec, en comptes de mal de cap, a mi m’agafa mal de panxa. Hi ha nits en què tinc malsons on se m’apareixen tot de pastors malèfics rient-se d’un pobre ciclista que s’ha d’abaixar contínuament els pantalons mentre pedala per un altiplà fred i hostil del Tadjikistan…

Però malsons a banda, la Dominique i jo vam decidir calçar-nos unes bótes i vam anar a fer la Laguna 69 (4.700 msnm) i la glacera del Pastoruri (4.900 msnm). L’Spaska, la noia búlgara que em vaig trobar a Máncora, m’havia parlat del Pico Mateo, un cim de 5.150 metres força fàcil de coronar. Calien piolet, cordes, grampons i una mica d’experiència, però com que Huaraz està minat d’agències, aviat vam trobar-ne una on ens oferien el transport, el guia i tot el material necessari per 300 soles cada un (uns 85 euros).

L’endemà a dos quarts de sis del matí ja caminàvem per la pedrera del massís del Contrahierbas. El guia, que se’ns havia atravessat des del pimer moment perquè va passar-nos a recollir mitja hora tard –i la Dominique és suïssa–, no era la persona més simpàtica del món. D’un guia s’espera que t’ajudi a sentir-te confiat i que provi de fer-te passar una bona estona; doncs bé, a aquest semblava que li haguessin ensenyat tot el contrari… Com que ja teníem algunes nocions d’alpinisme, però, vam limitar-nos a parlar entre nosaltres i a imaginar-nos que el guia era una mula que i que simplmenet ens anava obrint camí.

Al cap d’una hora i escaig ja érem al peu de la glacera posant-nos els grampons. Al fer les primeres passes i notar que el gel no era gaire dur, instantàniament vam recordar-nos de totes les vegades que havíem sentit a parlar del canvi climàtic a Huaraz. Com que feia força calor i les nevades s’estaven fent pregar més que altres anys, alguns alpinistes que es trobaven que no podien fer el cim que havien estat somiant durant tot l’any. Tot i que els diaris no en parlaven, en els darrers mesos ja hi havia hagut diversos morts per culpa d’allaus i despreniments de gel. Pel que fa al Pico Mateo –el nostre– tothom ens havia assegurat que no comportava cap perill, així que vam continuar l’ascenció procurant no donar-hi gaires voltes…

La nostra mula continuava al davant sense dir ni ase ni bèstia. La Dominique i jo la seguíem a bon ritme, clavant un grampó darrere l’altre amb decisió i aferrant-nos amb força al piolet per si de cas… Estàvem contents i animats, les coses semblaven fluir perfectament i no crèiem que trobaríem cap obstacle pel camí. Però de cop i volta el guia es va girar i se’ns va quedar mirant amb una cara molt estranya que no vam entendre… “¿Qué pasa?” “U, u, u… Una persona”, va respondre amb la veu mig tencada. Confosos, vam avançar cap a ell per veure què passava: a uns vint metres més amunt, una silueta jeia impertèrrita al mig del gel.

El guia es va quedar paralitzat i no va dir ni fer res més. Nosaltres, després d’uns quants segons en reaccionar –la situació era completament nova per als dos– vam arrencar a córrer muntanya amunt aixecant els braços i cridant com bojos tot esperant algun senyal de vida. Però en arribar a dalt i prendre-li vam veure que l’home, d’uns seixanta anys, ja feia unes quantes hores que era mort. Tenia els canells freds i tots els músculs garrativats. El cap, sense casc, el portava enrotllat amb una bena tota amarada de sang. Tot ell era dur com una pedra i tenia el tronc doblegat cap endavant. Tremolant de la impressió, vaig treure la navalla i li vaig tallar les corretges de la motxilla per intentar identificar-lo. El més urgent era informar a les autoritats i a la família, vaig pensar. A la bossa, però, només hi havia mapes, barretes energètiques, un mòbil –sense cobertura– i unes claus que devien pertànyer al cotxe que hi havia aparcat al descampat de baix.

Mentre la Dominique i jo ens preguntàvem què més calia fer, el guia es va apropar per, finalment, desencallar la situació. Però la seva aportació no va ser del tot birllant: “Mmmmmm… ¿Ahorita qué hacemos?” Jo vaig suposar que segons el seu criteri –si és que en tenia algun–  el millor seria fer mitja volta i contactar els equips de rescat. Per sorpresa nostra, però, el paio va acabar suggerint de continuar fins al cim: “Sólo queda media hora.

Astorats, la Dominique i jo ens vam mirar i vam decidir seure uns minuts per analitzar-ho fredament. Després de debatre-ho amb calma, tots dos vam estar d’acord en prosseguir, tot i que més tard m’adonés que no havia estat l’opció més encertada –no pel pobre home, que jutjant per l’olor ja devia fer dos o tres dies que era mort, sinó per com de putes les vaig passar a l’hora de baixar…

Un cop al cim vam fer la foto de rigor i ràpidament vam iniciar el descens. Jo anava al davant, el guia al mig i la Dominique al darrere. Els cargols amb què ens intentàvem assegurar al gel no s’aguantaven perquè la capa era massa fina. Anàvem lligats l’un amb l’altre, sí, però si relliscàvem quedàvem penjats d’un guia que, a aquestes alçades de la pel·lícula, ens deixava bastant per desitjar… La Dominique anava fent; jo, en canvi, estava molt nerviós i no em podia treure l’olor de mort de sobre. Intentava no alçar la vista per evitar creuar-me amb el cadàver, que ens esperava uns quants metres més avall. Tot i baixar a pas de tortuga –havent de fer parades per agafar aire i no perdre la concentració–, anàvem avançant en bloc cap al nostre objectiu. En qüestió de minuts, però, el cel es va enfosquir i una brisca inesperada em va fer perdre l’equilibri i vaig relliscar… Per sort, abans que la corda es tensés del tot, vaig ser a temps d’agafar el piolet amb les dues mans i, amb tota la meva força, el vaig clavar contra el gel, que aquesta vegada sí que va aguantar.

Després d’aquell ensurt encara va ser més difícil continuar el descens… A mesura que ens acostàvem al cadàver anaven apareixent tots els objectes que l’home havia perdut pel camí: ara un piolet, ara un grampó, ara un mocador tacat de sang… No calia ser un Sherlock Holmes per deduir que, després de l’accident –qui sap si per un despreniment de gel o què–, l’agonia se li havia allargat durant moltes hores… Després de caure i rodolar muntanya avall, segurament es va estampar contra un roca i, encara amb prou forces per embenar-se el cap, va continuar fent camí cap a baix amb vés a saber amb quants ossos trencats. Devia estar-se arrossegant en direcció al cotxe fins que el fred i les ferides van acabar amb ell…

Com que al Perú els bombers i els cossos de rescat estan formats per voluntaris, vam valorar la possibilitat de carregar-lo fins a baix, però de seguida vam convenir que era massa arriscat i ens vam limitar a agafar-li el mòbil i les claus del cotxe. Un cop a baix de tot, vam provar d’obrir-lo per trobar-hi algun document d’identitat, però misteriosament les claus no coincidien i vam arrencar el nostre cotxe per anar fins a la comissaria més propera. Abans de marxar, el guia va treure el braç per la finestra i, no sé si per cinisme o ben bé per què, obra la boca i diu : “Miren, los cóndores ya están sobrevolando el cadáver.”

Retornats a Huaraz, vam decidir quedar-nos decansar un parell de dies abans no continuar fent camí. La mort d’aquell home em va fer rumiar. Per un cantó m’entristia pensar que en algun racó d’Europa (per la seva roba vam deduir que era alemany) hi havia una família que mai més no veuria tornar el seu familiar; per l’altre, la cruesa del seu cadàver em va fer tocar de peus a terra i, potser per primer cop a la vida, em va fer sentir tan fràgil i poca cosa com qualsevol altre ésser viu.

…..

A la laguna Conococha la Dominique i jo vam decidir prendre rutes diferents. Ella prefereia anar per asfalt en comptes d’embolicar-se pels camins de trocha que a mi tant m’agraden, així que va afagar la carretera i va posar la directa fins Ayacucho.

Mentre ella feia una curs intensiu de castellà de cinc setmanes, jo vaig estar recorrent el tros més dur i espectacular de tot el Perú: mountain bike en estat pur, ports de gairebé cinc mil metres i acampades salvatges al costat de llacunes plenes de truites que, sovint, s’acabaven convertint en el meu sopar. L’única pega va ser la gent, que, per primer cop en tota Llatinoamèrica, em van tractar com una puntada de peu al cul…

Al llarg d’aquests quatre mesos he conegut peruans molt agradables, generosos i divertits, però malauradament han estat una minoria. De la mateixa manera que de vegades parlo de les bones persones que em topo pel camí, també he de dir que el Perú és el país on he estat tractat més malament. Potser em diràs que tu també hi has estat i que sóc un exagerat, però, ei, t’asseguro que no sóc el primer que l’atravessa amb bici i que s’endú aquest mal record…

On més he patit el tracte amb la gent ha estat pels departaments de Huánuco, Lima, Junín i Huancavelica. A banda d’una simpatia més aviat escassa –el canvi es nota just després de travessar la frontera des de l’Equador– hi ha llocs en què sembla que la gent estigui d’un mal humor permanent i que vulgui evitar, sigui com sigui,  tot tipus de contacte amb qualsevol altre persona. “La señora no está”, em responien en alguns restaurants quan m’hi asseia per dinar. “Pero veo que tiene arroz y huevos, ¿podría ser un arroz a la cubana, por favor?”. “La señora no está”, em repetia, com un robot, alguna noia jove amb la mirada fixada al mòbil.

Fins i tot hi ha hagut cambrers que, mentre es fotien una sopa calenta davant dels meus nassos, em deien que se’ls havia acabat el gas. I no servia de res que els ho demanés “por favor”, “por el amor de Dios” o que els expliqués que “ando en bicicleta y todo está cerrado”. Encara que el proper poble fos a trenta quilòmetres feien com si sentissin ploure i em deixaven al carrer sense cap mena de remordiment. En alguns hostals, per mandra d’arreglar-me una habitació –i de passada fer uns calerons, no?– preferien engegar-me a dida o, en el millor dels casos, enviar-me a plantar la tenda al corral perquè molestés els porcs i les gallines enlloc d’ells.

A banda de la manca d’hospitalitat, l’altre maldecap han estat els calés: si no s’equivocaven amb el canvi (que, al Perú, has d’esperar sempre durant mitja hora perquè mai ningú té secillo), m’intentaven cobrar el doble per ser estranger. Si s’adonaven que parlava castellà no m’ho feien tant sovint, però en la majora d’ocasions, pel simple fet de ser blanc, ells ho provaven… “Son diez solsitos, caballero” –sempre amb diminutiu, comper suavitzar-ho– “¿Diez soles?”, responia jo, obertamet estranyat. “¡Pero si todo el mundo está pagando cinco!” Els seus silencis cobdiciosos s’allargaven fins que veien que no anaven enlloc. De vegades es mig disculpaven amb un “Me he confundido” i llestos, però tot sovint m’intentaven justificar l’encariment del 100% amb explicacions tan ridícules com “Con el buen trato que le estamos dando” o “con lo bien que lo estamos acogiendo en Perú…

Estic acostumat a viatjar per països on els preus no estan fixats i, per tant, s’espera que el venedor i el comprador arribin a un acord. De fet, el vell art de la negociació continua present a la majoria de països fora d’Occident. Segons on et trobis, el fet de ser blanc és un desavantage que, mal et pesi, forma part de les regles del joc. Malgrat això, per tot arreu on he passat fins ara, sempre he experimentat uns límits d’humanitat que han possibilitat un acord satisfactori per a les dues parts. I al Perú? Bé, doncs al Perú, no sé per quin set sous, m’ha passat tot al contrari: si ets ets la part feble i no tens on agafar-te, et collaran i et collaran fins que ja no et puguin treure més suc. No només a l’única botiga del poble on necessitis comprar menjar per poder continuar pedalant, sinó també en tot d’ocasions ben quotidianes i diverses. Un exemple? La quantitat de pelacanyes que m’he anat trobant palplantats al mig d’un camí fent veure que arreglaven algun forat. Quan volia passar, em barraven el pas –ampolla d’aiguardent en una mà i pic i pala a l’altra– i m’exigien que pagués un peatge pel manteniment de la ruta. Jo, que ja m’ho coneixia, procurava passar de llarg amb un somriure, però, si no hi havia més remei, parava, els donava les gràcies per la feina i em feia el suec fins que em deixaven passar. La majoria de vegades, però, insistien en parar-me la mà i en demanar-me o bé “un par de solsitos”, o bé “los lentes del sol”, o bé, fins i tot, la pròpia bicicleta. Si no apareixia un cotxe que desviés l’atenció i em permetés escapolir, la situació s’escalfava i desembocava en crits, amenaces i alguna empenta  –en una ocasió em van apedregar i tot.

Tantes males experiències em van fer reflexionar. “I si als peruans no els agrada el meu pentinat? I si desconfien de la meva perilla? I si no poden veure els ciclistes ni amb pintura? I si no suporten el color festuc de la meva jaqueta? I si… I si simplement odien els estrangers?” No sé si tots aquells comportaments podien etiquetar-se de racistes o no; tampoc sé si és racista que t’assenyalin amb el dit i et cridin “¡Gringoooooo!” –paraula que, segons ells, no té cap connotació negativa, tot i que la facin servir amb ràbia per titllar el seu president d’imperialista ianqui–; el que sí que puc qualificar de racista són unes acusacions de lladre i assassí que he anat patint, sobretot en zones rurals, pel simple fet de ser estranger. M’explico:

La figura del pishtaco es remunta en temps de la colonització, quan, arran del terror que generaven les pràctiques sanguinàries de les tropes espanyoles comandades per Francisco Pizarro, va començar a córrer la brama d’un home blanc que matava la població local –sobretot canalla– per robar-los els òrgans i emportar-se’ls al seu país. A més, també es creia que aquesta mena d’Home del Sac en versió gore es guardava el greix de les seves víctimes i l’utilitzava per a polir les campanes de les esglésies –més tard vaig entendre les cares de la gent quan els demanava lubricant per a la cadena de la bici–. Bé, doncs cinc segles més tard, gràcies a, entre altres coses, els rumor publicats a Facebook, uns mitjans de comunicació sense cap codi ètic, i una de les inversions més minses en educació de tota Llatinoamèrica, els fets semblen indicar que la llegenda del pishtaco continua atemorint els peruans tant com abans.

Puc entendre que encara existeixi cert odi cap als espanyols –i, per extensió, cap a l’home blanc–, però no em cap al cap que, pel sol fet de venir de fora, persones que gaudeixen de tele per cable i internet les 24 hores m’acusin d’assassí i de traficant d’òrgans. La majoria d’elles eren adults que es feien el gallet davant del seu grup d’amics, però també hi havia –i això és el que em sabia més greu– pares, mares, avis i àvies a que m’assenyalaven amb el dit acusant-me de pishtaco davant dels seus nens, que a partir de llavors correrien aterroritzats de mi i de qualsevol altre blanc.

Un dia, en un poble de la reserva Yauyos-Cochas, una velleta passejava les seves llargues trenes de manera entranyable per la plaça del poble. En veure’m passar, em va clavar la mirada i em va etzibar: “¡Gringo ladronazo de órganos, fuera de aquí!” Davant la meva estupefacció, la senyora em va tornar a escridassar i em va fer el gest de tallar-me el coll si no fotia el camp aviat. Tothom que ho va veure va fer com si res, la qual cosa em va fer entendre que la cosa anava de veres… A partir d’aquell dia, doncs, vaig decidir començar a prendre’m la llegenda del puto pishtaco seriosament i a identificar-me com a turista cada cop que arribava a un poble.

El dia de Nadal el vaig passar a un poble anomenat Tanta. Només arribar-hi vaig treure el passaport i el vaig ensenyar a tothom que em va preguntar qui era. Cap al migdia, embotit dins tota la meva roba i camuflat sota el meu nou gorro peruà –un chullo– me’n vaig anar a veure un ball nadalenc que aglutinava tot el poble a la Plaza de Armas. Tot i que la meva presència havia despertat moltes curiositats –i també alguna mirada inquisidora– l’ambient era força tranquil i tot semblava anar sobre el guió; fins que, de sobte, les suspicàcies es van multiplicar i tots els caps que cobrien la plaça es van girar cap a un cantó: un altre home blanc acabava d’arribar al poble. Era un francès que buscava un lloc per a dinar i que, pobre, va quedar una mica intimidat per aquella rebuda. El vaig anar a saludar i li vaig proposar d’anar a menjar un bistec d’alpaca en un comedor per celebrar el Noël en un ambient una mica més distès.

La carn era bona, poc greixosa i em va recordar a la de camell –tot i que viuen lluny del Sàhara, les llames i les alpaques pertanyen a la família dels camèlids–. Durant l’àpat, el francès, que viatjava en cotxe, em va explicar com havia enviat el seu 4×4 des de França fins al Quebec a bord d’un vaixell i com, un cop al Canadà, havia començat a conduir en direcció sud amb la intenció d’arribar a la Patagònia. Després d’intercanviar algunes batalletes, li vaig preguntar què li estaven semblant els peruans. “Putain…”, va exclamar tot esbufegant i alçant la vista cap al sostre. “Ja no recordo quantes vegades m’han trencat els vidres del cotxe,” va continuar. “De veritat?” “Sí, a cops de pedra, putain! Alguns cops mentre estava aparcat, d’altres mentre conduïa!”, m’explicava. Davant la meva cara d’incredulitat, em va agafar pel braç i em va fer aixecar de taula per anar a veure el seu seu Toyota. Un cop a fora es va posar a assenyalar tots els les finestres i la resta de despropòstis de la carrosseria tot cridant: “Regarde, regarde, putain la merde!” El pobre havia de conduir amb l’anorac posat perquè, després reparar les llunes quatre vegades, havia arribat a la conclusió que ja no valia la pena fer-hi res. Havia cobert les finestres amb uns cartrons, però com que ens torbàvem en època de pluges no servien de gran cosa… “Putain, putain, putain la merde!”, anava repetint tot intercalant paraules no gaire honorables contra els peruans… Quan es va haver desfogat del tot, me’l vaig mirar, li vaig posar la mà a l’espatlla i me’l vaig endur cap al restaurant per explicar-li una història mentre fèiem el cafè: “Est-ce que tu connais la légende du pishtaco?

…..

Els últims dies de l’any van ser físicament molt durs. Em trobava en plena temporada de pluges i queien xàfecs diàriament. Al principi els vaig poder anar trampejant –sempre començaven a partir de les dues de la tarda–, però, com que aquest any hi ha el fenomen del Niño, les prediccions meteorològiques es converteixen tot sovint en paper mullat.

Al matí de dia de Sant Esteve em va caure una pedregada impressonant que va deixar la meva pobra closca –actualment afaitada al zero– ben abonyegada. A més a més, la pista va quedar tan plena de fang que que vaig trencar la puntera del canvi –un clàssic– i arrossegar la bici durant 15 quilòmetres fins al poble més proper, on, afortunadament, la vaig poder canviar –sempre en porto una de recanvi–. Amb la bici arreglada –i un constipat de ca l’ample– vaig poder anar fent camí cap a la meva destinació final abans d’acabar l’any.

Després de cinc setmanes de fred, altura, molts metres de desnivell i no gaires nous amics, finalment vaig arribar a Ayacucho i em vaig retrobar amb la Dominique. Gràcies al curs intensiu de castellà que havia fet, el seu nivell havia millorat força. Ara ja no només podia mantenir converses informals sinó que, a més a més, estava preparada per plantar cara als peruans que, davant la seva aprença de guiri innocent, li intentaven prendre el pèl cada dos per tres. Això sí, davant d’expressions tan peruanes com “namasito”, “acasito”, “sipé” (sí, pues), “pasepé” (pase, pues) i “chambear en la chacra” (trabajar en el campo) la pobra encara necessitava de l’assistència del profesor Raimundo per a seguir amb la conversa (tot i que jo també em perdia algunes coses…).

Després de Cap d’Any –no van faltar els dotze grans de raïm– vam abandonar Ayacucho i ens vam posar a pedalar plegats cap a la selva. A mesura que avançàvem la febre del pishtaco semblava anar desapareixent. La gent era una mica més simpàtica i la nostra presència no aixecava gires polsegueres. A la població de Kimbiri, però, mentre conversàvem amb un venedor ambulant que ens va voler convidar a un cremolada, una senyora amb bona orella pels accents es va aturar davant meu i em va dir: “¡Con lo bien que lo tratamos a usted en el Perú y lo mal que ustedes tratan a los peruanos en España!” Li podria haver explicat la història del pishtaco i provar d’esbrinar qui discrimina més a qui, però la senyora, que no estava per romanços, va continuar cantant-me les quaranta i va fotre el camp sense deixar-me obrir boca encabat. Afortunadament, quan algú es perd en generalitzacions i vaguetats per l’estil aviat salten a la vista els seus prejudicis, així que després de l’incident vam poder seguir la conversant amb el venedor i  de la resta de curiosos que, educadament, s’acostaven a preguntar-nos pel nostre viatge, les nostres bicis i el nostre país.

Durant una setmana vam estar pedalant per l’Amazones. La regió del VRAEM (Valle de los Ríos Apurímac, Ene y Mantaro) va ser una de les que va patir amb més virulència el conflicte armat entre l’estat peruà i el grup armat Sendero Luminoso. Entre els anys 1980 i 2000 es calcula que 70.000 persones van morir assassinades. Des de la captura, als anys 90, d’Abimael Guzmán –líder màxim de Sendero Luminoso– la violència a la regió ha disminuït moltíssim. De totes maneres no ens va caler preguntar gaire per adonar-nos que les ferides continuen ben obertes… “¿Ve ese río de acá, papi? Pues cuando yo era jovencita arrastraba más de veinte cadáveres al día”, m’explicava la cuinera d’un restaurant a qui li havien matat el marit –el seu fill, que era el cambrer, era a punt d’allistar-se a l’exèrcit perquè volia venjar la mort del seu pare.

Acostumat al poc oxigen dels Andes, al baixar a 500 per sobre el nivell del mar, durant aquell dies per la jungla vaig notar com si m’haguessin injectat EPO o alguna mandanga per l’estil. Tantes setmanes en l’altura m’havien fet augmentat els nivells d’hemoglobina, així que podia esprintar, parar i continuar pedalant amunt i avall com un boig sense cansar-me. Aquesta sensació d’infatigabilitat ja l’havia experimentada al Kirguizistan, quan, després de fer la Pamir Highway, em vaig retrobar amb el meu amic Vali, que tot i que setmanes abans estava més en forma que jo llavors va tenir una feinada per seguir-me el ritme. Com més dies passes en altura, més glòbuls vermells tens a la sang i menys oxigen necessiten els teus músculs. Després de fer ports de 4.950 metres, doncs, a la jungla d’oxigen me’n sobrava!

Tot i que de tant en tant algunes persones encara ens molestaven amb crits de “pishtaco”, la pedalada fins a la ciutat d’Urubamba va ser força agradable. Un cop allà, vam buscar un hostal on ens deixessin guardar les bicis durant un parell de dies i, després de fer-hi nit, vam iniciar el recorregut cap al Machu Picchu. Primer vam agafar un colectivo, llavors un taxi i, finalment, vam caminar per unes vies de tren que ens van menar fins al peu de les ruïnes inques més famoses del món, situades a 2.500 d’altitud –a cavall entre els Andes i l’Amazones, en una temptativa de l’imperi inca per expandir-se cap a la selva.

Entre que està declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO i que, des de 2007, pertany a una de les suposades set meravelles del món modern –votades en un concurs privat molt criticat– el Machu Picchu s’ha convertit en una de les atraccions turístiques més visitades de tot el món. L’enclau geogràfic on està entaforat és impressionant, però si vols que et digui la veritat el màrketing i la publicitat amb què m’han estat ametrallant durant anys van fer que, un cop allà, pensés allò de “me l’imaginava més gran.” Les ruïnes maies del Tikal, a Guatemala, em van frapar molt més. Per la meitat de preu –el Machu Picchu costa quasi 50 euros!– tens molts més edificis i construccions per veure i explorar i, a més a més, no t’entabanen amb monuments premium pels quals et fan pagar una entrada a part –com passa amb el Wayna Picchu.

De tornada a Quillabamba vam descansar un parell de dies abans no fer cap a la capital de l’extinc imperi inca. Un cop a Cusco, després de fer una mica de manteniment a les bicis i de visitar algun museu, la mateixa marabunta que gairebé se’ns cruspeix al Machu Picchu ens va expulsar de la ciutat uns dies abans del que teníem previst. Entre el munt de gent, uns preus que triplicaven al que estàvem acostumats i les ofertes continuades de “masajes”, “ráfting”, “pinturas”, “tirolinas” i  “excursiones”, vam decidir sortir per la porta del darrere de Cusco i, d’una vegada per totes, encarar el tram final del Perú.

…..

Al cap de quatre dies ens trobàvem a bord d’un vaixell al llac Titicaca, que tot i ser espectacular –en algun moment em va recordar alguns racons del Mediterrani– no és pas el llac navegable més elevat del món, com alguna gent creu –el Karakul, al Tadjikistan, el supera–. Després de visitar les illes d’Amantaní i de Taquile vam arribar al port del Puno, on cada any per aquestes dates té lloc la Fiesta de la Candelaria, una de les celebracions més emblemàtiques de tot el Perú.

Ja m’havien advertit que la festa solia alargar-se uns dies més del compte, però, des som aquí que cada cop que surto de l’hostal em quedo encallat entre munions de morenos, chinas, cholitas i diablos. Ahir, entre defilada i desfilada, vaig decidir anar al museu del folklore per entendre-ho tot plegat una mica millor, i vaig llegir que cada any uns 40.000 ballarins i ballarines de tota la regió de Puno es desplacen fins la capital (uns 120.000 habitants) per venerar una verge catòlica acompanyada d’ornaments, motius prehispànics i de l’època de la conquesta.

Aquests dies de festa i xerinola m’estan anant bé per endolcir una mica el mal regust de boca amb què me n’anava d’aquest país. Per ser just amb els peruans he de dir que ja fa dies que que ningú no ens acusa d’”asesinos ladronazos de órganos” ni que ens intenten enganyar més de deu vegades al dia. Per alguna raó que desconec i que va més enllà del turisme –en els últims dies hem passat per llocs  força aillats–, en els departaments de Cusco i de Puno estem tenint una relació molt més cordial amb la gent. No és que de cop i volta els peruans s’hagin convertit en l’alegría de la huerta, però sí que tenen petits detalls com ara un somriure, un “gracias, papi“, o “un buenos días, mami” que ens han fet reconciliar una mica amb aquesta terra. Per a mi, en un viatge amb bici, la relació amb la gent és el més important de tot plegat –més que qualsevol paisatge espectacular o dutxa d’aigua calenta. En aquest sentit, deitjo que quan d’aquí a un parell de dies creuem la frontera boliviana no m’hagi de conformar només amb el Salar de Uyuni… Passi el que passi, prometo explicar-t’ho tot en el proper correu.

Fins llavors, espero que estiguis bé i que puguis fer moltes escapades amb bici!

Un abaraçada des de Puno,
Raimon

Aquest és un dels correus que els subscriptors del meu blog reben cada cop que creuo una frontera. Si tu també els vols rebre, subscriu-t’hi.

,

2 Responses to Correu des del Perú

  1. greta 17/10/2017 at 18:57 #

    ja me subscrit

    • Raimon 11/03/2018 at 18:39 #

      Perfecte! Gràcies.

Deixa un comentari