Després d’unes primeres setmanes a Colòmbia pedalant pel departament d’Antioquia, vaig arribar a Medellín –la seva capital–. Allà vaig aturar-me uns dies a la Casa del Ciclista del Manuel abans no posar-me a pedalar cap a la regió de l’Eje Cafetero.
A dalt del primer port dels Andes.
Arribant a Medellín, la capital “paisa”.
Les “paisas” són les dones que més cirugies estètiques es fan de Colòmbia (i els maniquís van en sintonima amb el seu cànon de bellesa).
A San Antonio de Prado, al costat de Medellín, em vaig allotjar a la Casa del Cilcista del Manuel i vaig conviure amb altres ciclistes durant uns dies.
Una de les moltes coses bones que Colòmbia ofereix als viatgers amb bicicleta és que s’hi menja molta carn i en molta quantiat…
*Una “perra” és una espècie de “hotdog”.
La “bandeja paisa”, un plat-bomba que, menjat per dinar, limitava força el nombre de quilòmetres que pedalaria a la tada…
Per sort, tota aquesta carn la podia fer tirar avall amb la gran varietat de fruites i verdures que es poden trobar al país. Vaig descobrir-ne tantes que em costa molt recordar-ne els noms…
“Tomate de árbol”, ideal per a fer sucs.
La guanàbana, que queda molt bé batuda amb llet.
(No confondre amb la guaiaba, que és completament diferent)
La “pitahaya”…
(que per dintre és així)
Això altre, que no recordo com es diu…
La xirimoia.
La granadilla.
El lulo.
O la carambola (“star fruit” en anglès).
Amb tanta vitamina vaig aconseguir arribar fins als departametns de Caldas, Risaralda i Quindío, que constitueixen la regió de l’Eje Cafetero.
Fent rodar la maneta d’una despulpadora.
Un cop assecat el gra de cafè, cal passar-lo manualment per un sedàs per tal deixar-lo completament net.
El bo d’en Juan Valdez.
A Salento, un poble amb moltes haciendas cafeteres, vaig conèixer tres ciclistes: el Dean i la Dang (una parella filipino-canadenca que ja porten dos anys de ruta) i el Bernardo (un fotògraf brasiler que feia el seu primer viatge amb bici). Junts vam continuar pedalant fins a la ciutat d’Ibagué per una pista de terra que s’enfilava fins a 3.300 metres…
La Dang i el Dean.
El Bernardo.
Jo, a l’inici dels 20 quilòmetres de pujada…
Descans a 2.500 metres.
Una mica més i…
3.300 msnm!
Des d’allà dalt vam començar el descens cap al petit poble de Toche, on vam fer nit per l’endemà arribar a Ibagué.
Passada la boira, el Dean, que va amb pneumàtics 27 plus i bosses de “bikepacking”, de seguida es va posar el primer…
I jo, amb les meves cobertes primes i el meu remolc, darrere seu…
…tot picat.
Fins que en un clot vaig perdre la roda del remolc, que va sortir disparada vés a saber on…
Després d’una hora buscant-la a banda i banda del camí, quan ja era a punt d’abandonar i començar a baixar a peu…
Voilà!
Llavors vaig continuar baixant amb una mica més de cura…
Fins que vam arriba al petit poble de Toche…
…on un bon home ens va obrir, de franc, les portes del seu hostal en construcció.
L’endemà, al cap d’uns quilòmetres més de baixada i d’uns quants túnels que feien por, vam arribar a Ibagué. Després de la trompada que vaig patir en perdre la roda, per fi vaig poder donar al meu remolc i al meu genoll el tractament que es mereixien…
Les fotos d’aquesta entrada on apareixo jo són del Bernardo o del Dean i la Dang. Fes un cop d’ull als seus webs, valen molt la pena!
Encara no hi ha comentaris.