Tot i que de Huaraz a Ayacucho vaig fer poc més de mil quilòmetres, el fort desnivell de la ruta que vaig escollir (inspirada en les d’Andes by Bike) em va fer suar la cansalada durant cinc setmanes.
Mentre la Dominique m’esperava a Ayacucho fent classes de castellà –ella va agafar l’asfalt i s’hi va plantar en un tres i no res–, jo m’embolicava pels camins impossibles de la serralada del Huayhuash i avançava a pas de tortuga per ports de gairebé cinc mil metres plens de fang…
Acampant a 4.000 metres per la serralada del Huayhuash.
Pujant a la laguna Jahuacocha per un camí de mules (l’únic).
Resseguint la canonada d’aigua, que fa de camí entre el poble de Llámac i la laguna Jahuacocha.
Els paisatges de la serra del Huayhuash són espectaculars…
Acampant a la vora de la llacuna Jahuacocha, a 4.100 metres.
Aquesta senyora entranyable era l’única ànima que m’hi vaig trobar.
Em va fer te…
… i sopar (i després em va intentar estafar volent-me cobrar que si una taxa d’acampada, una per haver usat el lavabo, una pel mateniment del camí…)
La llacuna Jahuacocha.
Direcció Huallanca.
Pujant el port del Cúncush…
… de 4.7000 metres.
Baixant cap a Huallanca.
L’habitació on em vaig allotjar…
… amb tele i tot.
Pedalant de nou per una vall. Oxigen!
“Controla tu embarazo” (la maternitat prematura és un greu problema per a moltes noies peruanes i per a les seves famílies)
Un dels poble per on passava a tota pastilla per tal d’evitar que m’acusessin de “pishtaco” (*llegir “Correu des del Perú”).
Laguna Lauricocha.
Pujant al petit poble d’Antacallanca (4.300).
Dos veïns que em van cedir una habitació de franc en veure’m planar la tenda…
La vaig haver de compartir amb un parell de rates, però igualment els vaig estar molt agraït.
Mare i filla, les mestresses de l’únic restaurant d’Antacallanca.
El meu esmorzar (l’única alternativa al “caldo de cabeza”)
Un dels “cuyes” que circulaven per sota la taula.
A l’hora de marxar d’Antacallanca es va posar a nevar…
Així que vaig haver de canviar de plans…
Un dels vint veïns d’Antacallanca provant la meva bici per la neu.
Entre naps i cols, es va fer l’hora de dinar i al final em va tocar menjar un “caldo de cabeza”.
I, de segon, un cau-cau (notin-se els trossets d’estómac).
Antacallanca vist des del dipòsti d’aigua que subministra el poble (d’electricitat no n’hi ha).
Pujant a la mina de Raura.
Hora punta.
A 4.700 metres.
A 4.800 metres, a punt de començar el descens cap a Oyón.
“Adéu, Huayhuash.”
Oyón.
Plat de Patasca.
Veïns de Picoy.
Després de baixar fins a Churín vaig haver de remuntar dos mil metres per tornar als de 4.000, l’alçada mitjana per on vaig estar pedalant durant aquells dies.
A 4.200.
4.500.
4.700.
I avall, que fa baixada…
A San José de… Baños (atenció al fum que surt del riu).
La millor manera d’invertir 2 soles (mig euro) en una tarda freda i plujosa.
Direcció Marcapomacocha.
Banys municipals de Marcapomacocha.
(En aquests sí que no m’hi vaig fotre)
Yántac.
El “comedor” de Yántac.
Tota la família.
Direcció Chicla.
Estratègia de màrketing que mai no falla…
Una pobra vaca estimbada al mig del camí.
Per la reserva de Yauyos-Cochas.
Un port poc escènic però molt alt: 4.850 metres.
Baixant entre la boira…
… la humitat…
… i el fred.
Brrrrrrr!
A la tenda, preparant les truites de riu que em van regalar els guardes de la mina de Yuracmayo.
Tot i que fos temporada de pluges, normalment als matins em feia sol.
Direcció Tanta.
Uns veïns de Tanta que anaven tan torrats que es pensaven que la meva bici era una moto.
“Carne de carnero” (i la roba).
Menú de Nadal: bistec d’alpaca.
Rumb a Vilca.
Fang…
… més fang.
Al petit poble de Vilca, on els veïns encara festejaven el Nadal…
Si vols llegir més sobre el Perú, fes un cop d’ull a aquestes altres entrades. Salut i fins la propera!
Encara no hi ha comentaris.