El Turkmenistan, en línia recta

Arribat a la frontera entre l’Iran i el Turcmenistan em vaig trobar el Valentin, un ciclista alemany que havia conegut a Teheran. Ens esperaven 500 quilòmetres en línia recta pel desert del Karakum i només cinc dies de visat de trànsit per travessar-lo.

La primera etapa, de Saracks fins a Hanhowuz, va ser la més dura: vent en contra i sense asfalt. Però les condicions van millorar al segon dia, en què vam arribar a Mary, la capital de la província.

Just a l’entrada de la ciutat, vam anar a veure què es coïa entre un merder de gent que feien derrapar cotxes i llençaven manats turcmens enlaire.

Era un casament.

I aviat ens van convidar a entrar en un yurt.

De menú hi havia pilaf,

un arròs especiat i amb ceba que mengen a tota l’Àsia central, en aquest cas, acompanyat per pastanaga i carn de xai.

I a la barra, vodka,

sempre acompanyat per alguna verdureta que l’ajudi a fer tirar cap avall.

Cap al tard, després d’uns quants xupitos que ens van deixar fets pols (notis a les nostres cares), vam sortir a passejar amb taxi per la ciutat de Mary amb el nostre amfitrió,

que ens va portar a veure tot el reguitzell de d’edificis governamentals, molt nets i polits però completament buits per dintre.

I l’endemà, després d’haver-nos acomiadat dels nuvis, vam emprendre la tercera etapa pel Turcmenistan (fent una mica de trampa).

I a mesura que avançàvem cap al nord la carretera anava empitjorant.

Però l’hospitalitat nòmada dels turcmens ens recompensava en forma de converses interessantíssimes i esmorzars a base de iogurt, mel i uns pans rodons que, ai de tu, mai no pots deixar del revés (costums locals).

En un dels pobles minúsculs que anàvem trobant (la majoria fets a base del antics vagons del tren que passa per la vora) ens van portar a veure les bèsties que tenien

i no vam poder evitar fer-nos la clàssica foto de guiri

a dalt del camell.

I, més endavant, a la carretera, ho vam tornar a intentar nosaltres sols però no vam tenir èxit.

Altres bèsties que ens vam trobar pel camí van ser serps, escorpins i un varà del desert gegant,

però l’única foto que vam poder fer va ser la d’una tortuga

que vaig salvar de morir

ofegada al mig de l’asfalt.

Després de diversos encontres amb al fauna del desert, vam abandonar l’asfalt per plantar la tenda darrere d’una duna.

I vam encendre un foc per espantar totes les viudes negres i criatures verinoses que havíem llegit a la guia (i també perquè no teníem res millor per fer).

I l’endemà, després d’haver pedalat cinc-cent quilòmetres en línia recta, vam arribar a Turkmenabat, on ens van rebre amb una cursa de cavalls,

moltes càmeres de fotos i

el primer dels lagmans que vindran per tota l’Àsia central.

Havent dinat, vam aprofitar les poques hores que ens quedaven al Turkmenistan (després de tot, havíem pagat 55 dòlars per només cinc dies i calia rendibilitzar-los)

i finalment vam dir adéu a un país tancat i autoritari

però ple de gent amable i acollidora.

Si t’agraden els relats de Bicicleta i Manta i hi vols col·laborar, pots compartir-los a les xarxes socials, deixar-hi el teu comentari o implicar-t’hi d’una manera més directa. Gràcies!