Vaig entrar a Macedònia després d’un port de deu quilòmetres que vaig pujar amb el vent en contra, però l’esforç per travessar aquella frontera va pagar la pena, ja que començava a tenir els pulmons plens de l’aire brut que es respira a Albània. A dalt de tot, després d’ensenyar el passaport, vaig iniciar un descens per la vora del llac Ohrid, que queda dividit entre les fronteres dels dos països.
El paisatge no havia canviat gaire, però el trànsit boig i les persecucions de gossos s’havien acabat.
La tranquil·litat i la sol·litud s’havien apoderat de les meves etapes,
tan sols interrompudes, de tant en tant, per algun cotxe atrotinat i inofensiu,
i amenitzades pels pagesos que recollien i traginaven pomes amunt i avall.
Fins que vaig tornar a retrobar la mexicana amb qui vaig topar a França, Croàcia i Montenegro, amb qui vam pedalar junts uns quants quilòmetres,
tot aprofitant la recollida de pomes per deixar-nos convidar pels pagesos i, de passada, preguntar-los per la relació entre l’onomàstica del país i l’amanida de fruites que porta el seu nom.
I tastar, ara sí, alguna delícia autòctona, com els böreks, unes pastes enrotllades provinents dels otomans i farcides de carn, d’espinacs o de formatge que s’assemblen sospitosament a una ensaïmada.
Fins que, amb la panxa plena i encara amb molt bon temps, vaig continar tirant milles cap a Grècia,
acampant plàcidament i gaudint del cel destapat i estrellant,
sense saber que al cap de poc es taparia i pedalaria sota la pluja durant una setmana sencera…
*Més fotos de Macedònia, aquí.
—————————————————————————————————————
Si vols saber més sobre el meu viatge, dóna’m el teu nom i el teu e-mail i rebràs un correu des de cada país per on passi amb contingut no publicat al blog.
No comments yet.