In Ibagué I said goodbye to Bernardo and Dean and Dang who went straight to Neiva while I decided to make a detour to Bogotá and visit a Virgin that looked quite familiar to me…
From Colombia’s capital I cycled South towards Huila department through very calm and silent roads…
Technically, pèro, la Tatacoa no és un desert –ni per extensió ni per precipitació–, així que aviat vaig tornar a pedalar per zones més humides i frondoses. Al bonic poble de San Agustín vaig aparcar la bici durant uns dies per descansar i fer altres activitats…
From San Agustín I continued South, towards the jungly region of Putumayo…
Mocoa és la ciutat on molts viatgers van a provar l’ayahuasca o yagé. Jo, en comptes d’això, me’n vaig anar a fer una caminada…
… fins al Fin del Mundo,
una cascada
de 75 metres d’alçada no apta per a gent amb vertigen.
A Mocoa vaig conèixer l’Scott, un estatunidenc que també pedala des d’Alaska fins a la Patagònia. Tot i que em va costar molt seguir-li el ritme –té una resistència impressionant!–, va ser un plaer poder pedalar amb ell.
Durant els darrers dos anys havíem seguit itineraris molt similars i teníem coneguts en comú. A més, els dos som uns freaks de les bicis i ens ho vam passar la mar de bé analitzant al més mínim detall la configuració de les nostres respectives màquines i de l’equipatge…
Junts vam fer el Trampolín de la Muerte, una carretera sense asfaltar que deu el seu nom a la quantiatat d’accidents que s’hi produeixien. Anant amb bici, però, no calia patir –acostumen a ser els autobusos i els camions els que s’estimben–; nosaltres només ens havíem de preocupar del fort desnivell dels següents dos dies entre Mocoa (selva) i Pasto (Andes). I de la pluja…
Després de fer nit al poble de San Francisco, vam arribar a Pasto exhaustos però sans i estalvis.
Recuperats del Trampolín de la Muerte vam deixar la capital de Nariño enrere per posar rumb a l’Equador.
Abans de creuar la frontera vam alliberar les bicis de tot l’equipatge i, des del poble de Túquerres, vam començar l’ascens al volcà Azufral (4.000 msnm), que amaga una llacuna dins del seu cràter que no ens volíem perdre: la Laguna Verde.
Un cop recollits els trastos a Túquerres vam pedalar fins a la ciutat fronterera d’Ipiales, on vaig acomiadar-me de l’Scott a l’espera de rebre una llanta nova des de Bogotà –baixat del volcà vaig topar amb una pedra…
Durant els tres dies d’espera almenys vaig poder gaudir d’una delicatessen andina que té molt més bon gust que no pas aparença…
Si vols seguir el viatge de l’Scott ho pots fer a través del seu blog, Spoke and Words. I si vols llegir més sobre Colòmbia, aquí tens una entrada i aquí una altra. Un abraçada i fins la propera!
No comments yet.