Perpinyà, 25 de setembre de 2013
Hola!
Com esteu? Jo porto dos-cents setanta quilòmetres recorreguts i us escric des de Perpinyà, on acabo d’acomiadar l’últim company de viatge i sóc a punt de tirar França endins.
El dissabte passat, la sortida des de la Plaça Sant Roc de Sabadell va anar molt bé. Amics i familiars em van venir a dir adéu i alguns fins i tot es van animar a pedalar uns quants quilòmetres amb mi.
Vam passar per Castellar del Vallès, Sentmenat i Sant Llorenç Savall, on vam parar a fer un bon àpat amb copa de cava i xupito inclosos abans no acomiadar el meu germà Bernat i altres bons amics. A la tarda, amb la panxa ben plena i un Sol encara d’estiu, vam tornar a agafar les bicis. Encara m’acompanyaven el meu amic Oriol (artífex de la campanya de màrketing de samarretes), el meu cosí Arnau (portejador del remolc en els trams més difícils), la meva tieta Maite (la més guerrera de totes), el meu altre amic Masu (gran company de viatges), el seu cosí Mateu (50% ciclista, 50% parapentista) i el meu excompany de pis i amic Cristian (desplaçat expressa-ment des de les Illes).
Passat Sant Llorenç ens vam desviar cap a Granera i Castellterçol i, un cop a Moià, vam fer unes braves i unes cerveses mentre miràvem el partit del Barça en una terrassa. Finalment vam dir adéu als companys que se n’havien de tornar, i el Masu, el Mateu, el Cristian i jo vam pedalar una mica més fins arribar al mirador de la Creu, on vam fer la primera acampada del viatge.
L’endemà al matí vam tornar a pujar a les bicis i vam deixar enrere les vistes al mar i a Montserrat que ens regalava aquell indret. Al cap de pocs quilòmetres paràvem a esmorzar en un bar de l’Estany, on una colla de motoristes ens van preguntar on anàvem. “A Pequín”, vam treure pit nosaltres. I ells, més pendents de les mongetes amb botifarra que de nosaltres, es van mirar incrèduls i van seguir endrapant. El simpàtic del grup, però, ens va fer esclatar a riure quan va dir: ¿A Pequín? Sí, hombre. ¡Vosotros a Pequín y yo a Pocón!”
Vam continuar pedalant pel Lluçanès parafrassejant altres frases de l’APM? i tot passant pels pobles d’Olost, Perafita, Sant Agustí, Alpens i les Llosses. Abans d’arribar a Ripoll, se’ns va tornar a despertar el cuquet i vam decidir fotre’ns un bon plat de carn a la brasa per dinar. Però entre la botifarra, l’allioli i la crema catalana, ens vam passar de frenada i aviat vam haver tornar a parar. Com que érem a prop de la riera de Merlès, vam trobar un gorg molt ben parit per
saltar des d’una roca i treure’ns la nyonya del damunt.
Arribats a Ripoll, portàvem uns cent-quaranta quilòmetres i gairebé tres mil metres positius acumulats des de l’inici. Els cosins Vila van agafar un tren de tornada cap all Vallès i el Cristian i jo vam reprendre el camí fins a Sant Joan de les Abadesses, on vam fer la segona acampada del viatge.
L’endemà, la tercera etapa de la volta al món ens deparava un fals pla de vint quilòmetres fins a Camprodon i una ascenció de quinze més fins al coll d’Ares, a mil cinc-cents metres d’altitud. Un cop a dalt, amb vistes al Pirineu oriental i al Canigó, vam travessar la ratlla que separa les dues Catalunyes i vam emprendre un llarg descens fins a Prats de Molló, ficant-nos de tant en tant per l’històric camí de la Retirada, per on milers de persones van fugir cap a França l’any 39.
Vam continuar baixant fins a Ceret, topant només amb algun repetjó que em feia recordar dels vint quilos d’equipatge que arrossegava dins del remolc. Un cop allà, vam asseure’ns en un bar amb internet i vam comprovar si algú ens havia contestat les sol·licituds de Couchsurfing que havíem enviat el dia anterior, però finalment vam haver de tornar a plantar la tenda…
El dilluns al migdia, després d’una etapa molt planera, vam arribar a Perpinyà. Al cap d’unes hores deambulant pel centre, vam parar a fer una cervesa i a comprovar la safata d’entrada. Aquest cop sí: un noi de Vilobí d’Onyar ens oferia allotjament a casa seva, on vam poder aparcar les bicis, passar per la dutxa –que ja ens convenia– i sortir a sopar tot coneguent la visió del país que té un català del sud fent de mestre a la Bressola.
Aquella nit, tot i que la vaig passar sota cobert, vaig donar bastantes voltes pensant que l’endemà m’havia d’acomiadar de l’últim amic que m’acompanyava i que hauria de continuar tot sol…
Però avui, malgrat tots els mals de panxa que he passat, ja he dit adéu al Cristian i ara sóc a punt de fer, sol, la primera pedalada de la volta al món. M’esperen França, Itàlia, Eslovènia, Croàcia, Bòsnia i Hercegovina, Montenegro, Albània, Macedònia, Grècia, Turquia, l’Iran, el Turkmenistan, l’Uzbekistan, el Tadjikistan, el Kirguizistan, la Xina… En definitiva, molts quilòmetres per endavant que, mentre tingui forces per anar superant, també us aniré explicant en el seguit de correus que avui començo.
Així, doncs, una abraçada i fins al proper país d’aquest viatge!
Raimon
—————————————————————————————————————
Si vols rebre un correu personalitzat des de cada país per on passo en la meva volta al món, només m’has de donar les teves dades:
No comments yet.