Mail from Lesotho

Al principi volíem fer una travessa d’est a oest seguint només camins i corriols (com en aquest track però a la inversa). Tanmateix, com que encara érem en temporada de pluges, una tempesta elèctrica quan ens trobàvem en plena conca del riu Senqu –l’Orange a Sud-àfrica– ens  suggerir que fessim un canvi de plans… Enfangats fins a les celles, no ens va quedar altra que travessar el riu amb l’aigua a la cintura i empènyer la bici muntanya amunt fins que, després d’unes quantes valls, vam aconseguir empalmar amb l’única carretera asfaltada del país. Encara amb l’ai al cor per la trifulga, vam decidir quedar-nos a en aquella obra d’enginyeria gentilesa dels xinesos i resseguir-la, xino-xano, fins arribar a Maseru, la capital.

Si bé vam haver de renunciar a les pistes i els camins remots que teníem en ment, aquella carretera no ens va defraudar gens ni mica: al llarg de gairebé tres-cents quilòmetres amb uns desnivell brutals vam poder coronar diversos colls de tres mil metres i gaudir d’uns paisatges llòbregs i majestuosos que no ens paraven de deixar amb la boca oberta. El tram més escènic va ser pels voltants d’una de les poques estacions d’esquí que hi ha al continent, Afriski, on després de fer nit en tenda i d’esmorzar en un xalet-restaurant d’estil suís, vam remuntar les pistes (la pista, vaja) per empalmar altre cop amb l’asfalt. En arribar a la petita comunitat d’Oxbow, vam fer un cafè amb una noia de Granollers que viatjava amb bus i s’havia quedat encallada allà per culpa d’unes obres a la carretera. La seva desgràcia va ser la nostra fortuna, ja que com que a nosaltres ningú no ens va barrar el pas vam poder escalar el darrer coll de tres mil metres absolutament en solitari. Un cop dalt, un silenci sepulcral que ens va fer adonar de la nostra petitesa era a punt d’absorbir-nos muntanya avall; el tret de sortida el va donar el seguit de llamps i trons que també anunciava la tromba d’aigua que ens acompanyaria fins arribar a la vall. Aquell descens de rectes vertiginoses i revolts recargolats és un dels més espectaculars i esfereïdors que he fet a la vida.

Arribats a la part més planera de Lesoto, vam visitar la cova de Liphofung i les seves pintures rupestres, que revelen l’existència d’enclaus humans en aquesta part del la serralada des de fa més de cinc mil anys. A partir de llavors el terreny era cada cop més pla i la carretera i el paisatge ja no tenien tant d’interès. Després de reposar una mica i comprar quatre queviures a la població de Butha-Buthe, vam posar la directa i en un dia ens vam plantar a Maseru.

Un cop a la capital ens vam instal·lar en càmping d’uns missioners evangèlics força cursiós. Després d’un dia de descans per recuperar les forces i les vitamies que les muntanyes i la pluja ens havien pres, vam deixar les bicis aparcades i vam agafar un mini-bus en direcció a Semonkong: volíem visitar les cascades de Maletsunyane, un salt d’aigua de dos-cents metres d’alçada que, amb el canvi de ruta, havia quedat fora del nostre itinerari amb bicicleta.

A l’igual que a Swazilàndia (l’altre estat envolat per Sud-àfrica), els habitants de Lesoto es va salvar del règim de l’apartheid i de la segregació racial. Tanmaeix, pel que vèiem a cada poble, no semblava que, en perspectiva, això els hagués posat les coses més fàcils que als seus veïns sud-africans… Qualsevol comparació amb Andorra o Suïssa que la seva geografia pugués suggerir quedava completament descartada quan topàvem amb la vestimenta, els mitjans de transport i les eines del camp que la gent feia servir la gent.

Un similitud que vaig tobar amb Sud-àfrica va ser que tant els nens com els adults ens continuaven perseguint i exigint caramels a cada cantonada. Sorprenentment, però, a Lesoto tots els pidolaires eren mascles. Les nenes i les dones semblaven tenir un tarannà completament diferent: se’ns apropaven amb un posat afable i encuriosit, ens demanar d’on veníem i on anàvem, per què viatjàvem amb bici, ens preguntaven si necessitàvem alguna cosa… Les seves indicacions sempre eren bones i, a més a més, les enteníem a la primera perquè parlaven molt bon anglès. Segons una botiguera que ens va oferir refugi durant una tempesta, tot plegat tenia una explicació: a Lesoto, quan els nens tenen uns deu anys, els pares els envien a les muntanyes a pasturar el bestiar; mentrestant, les nenes segueixen anant a l’escola i aprenent llengua i matemàtiques, la qual cosa no només les prepara per fer feines més sofisticades sinó també per poder sortir del seu poble i relacionar-se amb gent d’altres contrades. No sé fins a quin punt això és cert, però cada cop que se’ns aprovava una dona era per mantenir una conversa amable o oferir-nos alguna cosa, mentre que quan ho feia un home gairebé sempre era per parar la mà i grunyir l’únic que sabia dir en anglès: “sweet, sweet”, “money, money” o “give me your bike” (sempre amb un somriure, això sí).

Amb tot, el tracte amb la gent durant els deus dies que hem estat a Lesoto ha estat generalment bo; no només no ens hem hagut de preocupar per la seguretat i el crim (com en algunes zones de Sud-àfrica) sinó que, pidolaires a banda, les atmosferes disteses i les bones vibracions sempre han estat la norma. A més, comque el país és exageradament rural, tothom ens ha deixat acampar allà on volíem i hem pogut gaudir lliurement d’un entorn pur i  tranquil que potser algun dia torno a visitar amb una bici menys carregada.

Heus aquí algunes fotos de la travessa:

Inici del Sani Pass, a uns 1.900 msnm.

Abans de començar l’escens hi ha un control policial on només deixen passar 4×4. Aviat vam entendre per què…