Després de l’estat de Baixa Califòrnia vaig entrar al de Baixa Califòrnia Sud, on encara m’esperaven 300 quilòmetres pel desert de Vizcaíno abans no arribar al mar de Cortez.
Per sort, a mig camí vaig tenir una petita treva: el poble de San Ignacio de Kadakaamán, un oasi de palmeres habitat originàriament per indígines cotximís i, més tard, al segle XVIII, per missioners jesuïtes.
Desert de Vizcaíno.
Pedalant entre cactus i “cirios”.
Arribant a Sant Ignacio de Kadakaamán.
Palmeres de dàtils, a San Ignacio.
Missió de San Ignacio.
Allotjat a “la Casa del Cyclista”, a San Ignacio.
Hora de dinar.
Acampada a prop de Santa Lucía.
Esmorzant amb una família de Santa Lucía.
Obsequi de la família.
Pedalant a la vora de la costa del mar de Cortez, on aquesta mica de verd aflora de nou.
Després dels mil quilòmetres àrids que havia pedalat des de Tijuana. finalment vaig arribar a les platges del mar de Cortez, de les quals tants americans m’havien parlat mesos enrere, quan pedalava per les carreteres fredes i humides del Pacífic.
Passat el poble de Mulegé vaig arribar a la badia de Concepción, flanquejada per un seguit d’illots que converteixen les seves platges en un paradís terranal d’aigües cristal·lines on molts estatunidencs i canadencs van a passar l’hivern…
A la platja Santypak.
Platja Coyote vista des de la carretera.
Caminet cap a platja Coyote.
Platja Coyote.
Aigües cristal·lines de la platja Coyote.
El “boogie” d’en Jimmy, un americà de San Diego que em va convidar a plantar la tenda a la seva parcel·la.
En Jimmy, comprant uns refrescos a Mulegé abans no arribi la nit…
Posta de sol a platja Coyote.
L’autocaravana casolana d’en Jimmy.
En John, el veí de l’autocaravana del costat.
El bo d’en Jimmy, tot un campista professional.
La Jessica, la seva dona, celebrant Saint Patrick’s Day amb un parell de setmanes d’antelació.
Jo, que m’hi vaig afegir…
Els americans, sempre tan orgullosos de les seves arrels…
Hores més tard…
“Munchies”.
I l’endemà al matí…
…el caiac…
…el millor antídot contra la ressaca.
Després d’uns quants dies a la platja del Coyote, finalment vaig dir adéu als meus nous amics per tornar-me’n al meu hàbitat natural: la carretera.
Al cap de vint quilòmetres, però, vaig trobar una altra platja paradisíaca i em vaig veure obligat a fer una altra parada, cosa que es va anar repetint una vegada i una altra al llarg de tota la badia de Concepción…
Platja del Requesón, on durant les hores de marea baixa es pot caminar fins a l’illa del davant.
Acampat al paradís…
Un home passejant el gos.
A bord d’un caiac que em van prestar…
Visitant una illa deserta –creia jo–.
La cabanya de l’únic habitant de l’illa –un escriptor solitari–.
En Carl, un granger d’Idaho un pèl “redneck” que em va regalar la seva gorra John Deere.
En un restaurant a prop de platja Armenta.
En Matt, un vell surfer fumeta californià.
Els “bumper stickers” del seu carro.
Jo, en una parada de “tacos”…
…de peix.
“Fish tacos” i un plat amb “pico de gallo” (tomàquet, ceba i pebrot), guacamole i amanida.
“Fish hamburger”.
Anar escalant nivells…
Recuperades totes les calories que havia perdut a la badia de Concepción, finalent vaig reprendre la ruta i en un dia em vaig plantar a la població de Loreto, on tot i que només tenia previst quedar-me un parell de nits vaig acabar quedant-me gairebé tres mesos… Coses del destí.
Deixant enrere la badia de Concepción.
A Loreto –on m’acabaria quedant molt més del previst–, amb un grup d’amics cicloturistes.
Si t’agraden els relats de Bicicleta i Manta i hi vols col·laborar, pots compartir-los a les xarxes socials, deixar-hi el teu comentari o implicar-t’hi d’una manera més directa. Gràcies!
No comments yet.