La bicicleta és el millor mitjà de transport que existeix per viatjar. Si no ho cregués així, mai no hauria començat un blog sobre cicloturisme ni me n’hauria anat a pedalar per indrets on una moto o un 4×4 m’haguessin estalviat més d’una trifulga.
Anar pel món amb bicicleta és una altra cosa: estalvies diners en transport; te’ls gastes en fer bons àpats; ho cremes tot pedalant; arribes a llocs que no trepitjaries mai amb un cotxe; despertes l’hospitalitat de la gent; et conviden a menjar i a dormir sovint; vas més ràpid que els vianants i més lent que els altres vehicles; no fas soroll, sents el que passa al teu voltant… Quan viatges amb bicicleta tot són avantatges, vaja.
Els enamorats del cicloturisme coneixen bé totes aquestes virtuts i moltes d’altres. De fet, alguns d’ells estan tan enganxats a viatjar amb bici que fins i tot ho entenen com la seva droga: mentre pedalen per algun racó de món, ja pensem en el següent viatge. En el meu cas, Mallorca, Sardenya, el Pirineu, Islàndia o l’Àfrica Occidental són alguns dels indrets que la bicicleta m’ha permès descobrir i que, alhora, han alimentat les meves ganes d’explorar-ne de nous.
El cicloturisme és una droga dura, i, com tota droga dura, pot fer-te tenir viatges al·lucianants. Tanmateix, s’ha d’anar amb compte amb les quantitats, ja que una sobredosi pot allunyar-te massa de la teva realitat. Si t’excedeixes, corres el perill de perdre el senderi i convertir-te en un politoxicòman que només busca noves experiències, ja sigui amb bicicleta o sense.
Pel que fa a mi, dubto que aquestes alçades valgui la pena de confessar-ho, però sempre va bé: jo també sóc un addicte al cicloturisme, i què? No sóc pas un dels casos més greus, però reconec que hi estic força enganxat i que això no em pernet dur una vida normal. A hores d’ara accepto la meva addicció amb naturalitat, tot i que he arribat a la conclusió que no només es tracta d’una debilitat meva, sinó també d’una resposta a un entorn que, a voltes, se’m presenta tediós i incongruent. Sovint trec ferro al meu problema i l’intento veure com una reacció a una societat que no m’invita a integrar-m’hi del tot, si més no amb la mateixa lleugeresa que d’altres. Per tant, podríem diagnosticar certa autoindulgència en el pacient, però així vaig tirant des de fa anys i encara em sento viu com una perdiu.
Tot i que públicament em limito a dir que sí, que tinc un problema al qual tard o d’hora trobaré una solució, de vegades em dedico a sospesar els pros i els contres de la meva dependència i, ves per on, sovint acabo relativitzant els perills que diuen que comporta, ja que, que jo sàpiga, no estic pas tan tocat del bolet com altres drogodependents (i n’hi ha de tota mena). De fet, fins i tot diria que, a mesura que passa el temps, més fàcil se’m fa compaginar el meu problema amb la vida de ciutadà normal que exerceixo a Sabadell.
Així que, quan em ve el mono, penso: per què he renunciar a una d’aquestes dosis tan captivadores? Per què he de dir que no a un d’aquells viatges tan al·lucinants? Per què, ara que encara tinc totes les dents, no me’n puc anar a fer un d’aquells tombs que tant m’afinen els sentits i que tant em fan fruir de la vida? Drogar-se és dolent, això ja ho sé, però no seria pas la primera vegada que ho faig i que, després detot, acabo tornant a casa amb tot d’antídots per combatre el tedi del dia a dia.
Fins ara, això sí, sempre que m’he drogat he tingut la sort d’haver pogut tornar al costat dels que m’estimen. Tornar-ho a fer significaria tornar-los a posar en joc a ells. I ara més que mai, ja que la dosi que necessito per notar els efectes de la droga és més gran que no pas abans…
El que també és cert, penso, és que tota aquesta gent que m’estima sempre han sabut de la meva addicció. I confio que no per això m’han estimat menys, sinó que, d’alguna manera, han après a acceptar-me tal com sóc. De fet, si em coneixen bé, confio que, entre tots els meus defectes, també m’han trobat alguna virtut, per això dubto que els passi per alt que sóc responsable per valorar allò que tinc i procurar no perdre-ho. Malgrat el meu problema, sempre he intentat demostrar-los la meva estima i, per tant, confio que se saben una part indestriable de la meva felicitat.
Entenc, això sí, que aquest cop els pugui semblar força diferent, ja que, si finalment em drogo, el viatge serà molt llarg i la decisió d’haver-me allunyat d’ells haurà estat meva i només meva. Però m’agradaria que entenguessin que, si algun dia vull fer aquest viatge, ara és quan tinc més motius que mai per començar-lo. Un d’ells, poder tornar prou aviat per compartir-lo amb ells.
No comments yet.