Després de més de mil quilòmetres de desert, semi-desert i de molts països en què pedalar-hi no va ser d’allò més agradable, finalment vaig arribar al Tadjikistan, on m’esperava una icona cicloturista que m’ha ajudat a tirar endavant en els moments difícils: la Pamir Highway, una carretera construïda pels soviètics que té diversos passos de més de 4.000 metres.
Per arribar-hi primer vaig haver d’anar fins la capital, Dushanbe, una ciutat amb cap mena d’encant però amb una gent molt amable i hospitalària que comparteix llengua i cultura amb els iranians (la tadjika és de les poques cultures centre-asiàtiques que no prové dels turcs, sinó dels perses).
Després d’un parell de nits a Dushanbe i d’haver aconseguit un permís especial que es necessita per entrar a la regió autònoma del Gorno-Badakhxan (la terra dels pamiris, que parlen una llengua diferent de la tadjika i que practiquen una altra branca de l’islam, l’ismaelisme),
vaig començar a enfilar cap al Pamir per una carretera força dura de pelar.
A mitjans de maig les pluges eren força impredictibles i, a banda del fang, també me les vaig haver d’heure amb alguna tempesta nocturna amb ganes d’arrencar -me la tenda…
Des de Dushanbe fins a Khorugh, el sol venia i se n’anava, però el fang sempre es quedava.
Malgrat tot, em sentia afortunat per no haver tingut cap problema mecànic seriós, però de sobte em va passar l’inesperat: les cobertes, que feia poc que havia revisat, es van començar a esberlar pels costats.
L’invent que vaig fer amb la cinta americana va durar un parell de dies, fins que finalment les fibres van dir prou i el pneumàtic del darrere va explotar. Em trobava enmig del no-res i la carretera estava tan enfangada que ni pujava ni baixava cap cotxe, així que vaig tallar unes cambres d’aire velles, les vaig reforçar amb unes brides i vaig continuar com vaig poder…
Gràcies a aquest invent vaig poder arribar fins a Kalaikhum, on m’havien dit que potser trobaria pneumàtics, vés a saber de quina mida…
Però sí, tenia la sort de cara i va resultar que en una paradeta on venien llanternes i tot tipus de quincalla vaig trobar dues cobertes de 700, l’una feta a Rússia i l’altra a la Xina.
I com que les velles ja no es podien aprofitar, les vaig fotre a la bassa i vaig continuar fent camí amb les noves, que em van permetre sortir del pas amb una mitjana de només tres punxades al dia…
El camí fins a Khorugh, la capital del Gorno-Badakhxan i el punt on la Pamir Highway es comença a enfilar cap als 3.000 metres, se’m va fer més dur del que em pensava, però encara trobava pobles on abastir-me de menjar i gent simpàtica amb qui fer-la petar.
Les condicions a la carretera, però, eren tan pèssimes que si et descuidaves et queia un roc al cap
o te n’anaves riu avall.
Durant gairebé una setmana vaig estar resseguint el riu Panj, que fa de frontera entre el Tadjikistan i l’Afganistan.
El riu és cabalós i només s’atreveixen a travessar-lo les barques inflables que trafiquen opi entre aquests dos països –aquesta és la regió d’on prové la major part de l’heroïna mundial.
I jo, que després de rumiar-m’ho durant una estona
també vaig decidir creuar-lo,
però durant l’escomesa vaig sentir un dels helicòpters que sovint sobrevolen la frontera i em vaig posar nerviós, vaig ensopegar amb una pedra i me’n vaig anar uns quants centenars de metres riu avall.
Així que vaig decidir abandonar la natació i tornar a agafar la bici i per seguir escalant metres,
fins que vaig arribar a Khorugh, on, llavors sí, vaig començar a enfilar-me de valent.
Durant el primer port, de 4.300 metres, vaig haver de fer dues parades tècniques per evacuar: una per dalt i l’altra per baix.
Com que encara no estava gens acostumat a aquestes alçades les vaig passar ben magres…
Durant la primera setmana per sobre dels 4.000 vaig dormir molt malament i em va costar pedalar, però al cap dels dies vaig anar recuperant la forma i cada cop m’entrava més aire als pulmons.
A mesura que avançava cap al nord, els pamiris començaven a barrejar-se amb els kirguisos, que són de tradició nòmada i
viuen de les ovelles i
i dels iacs,
amb els quals fan un tipus de mantega cremosa anomenada kaimac (que, feta amb diferents tipus de llet, he tastat a tots els països turquesos per on he passat).
Després de més d’una setmana de pa, kaimak i poca cosa més
vaig arribat a Murgab, una població de 4.000 habitants on m’havia d’abastir de provisions,
però el seu basar, fet amb contenidors de metall, em va deixar bastant per desitjar (només hi havia patates, cebes i alguna poma corcada).
El que sí que vaig poder menjar van ser mantis, una altra especialitat turca bullida i farcida amb carn i moltes espècies.
Després de dos dies de descans, vaig continuar la ruta amb tres cicloturistes més: el Mansur, un irano-canadenc, el Fausto, un italià,
i el Radu, un romanès que pedala des de casa seva fins al Kirguizistan
per escalar un turonet de 7.000 metres d’altitud, el Khan Tengri.
Amb ells, vaig continuar la ruta,
acampant,
cuinant
i fent fotos a la fauna del Pamir,
composta bàsicament per iacs
i marmotes.
Pedala que pedalaràs, finalment vam arribar al pas més elevat de l’M41 (la Pamir Highway),
l’Ak-Baital, de 4.655 metres, que vaig pujar molt més serè del que em pensava gràcies als dies que ja portava a 4.000 metres.
Després de la gran escalada
vam continuar resseguint la famosa Pamir Highway,
de vegades sobre grava,
de vegades sobre asfalt.
I amb molt poca gent
pel camí,
només alguns pastors kirguisos,
vam arribar a Karakul,
on hi ha un dels llacs més elevats del planeta, a 3.960 metres,
més amunt que el Titicaca.
Allà dalt, encara al Tadjikistan, la població és bàsicament kirguisa, cosa que denota, altra vegada, l’ambivalència amb què es van fragmentar les antigues repúbliques soviètiques de l’Àisia Central.
A Karakul vam poder dormir sota cobert,
passejar per uns carrers la mar d’agradables,
omplir els bidons al pou de la plaça
i fer una mica d’intercanvi cultural
amb els habitants de la vila.
Cada cop ens quedava menys per arribar al Kirguizistan,
només un últim repetjó
i ja podíem treure la bandera de la victòria;
una mica més de penitència,
i ja érem a punt de creuar la frontera,
flanquejada pels pics Lenin i Comunisme (tot i que ja no es diuen així).
Aquelles van ser les últimes vistes del que alguns anomenen el sostre del món.
A partir de llavors vam emprendre un llarg descens
i la neu es va començar a desfer,
formant rierols
i donant pas als arbres, la gespa i la vida en general
(tot i que nosaltres ja estàvem una mica morts).
I fins aquí el meu pas pel Tadjikistan. Espero que t’hagi agradat. Si vols col·laborar amb Bicicleta i Manta, pots compartir l’entrada a les xarxes socials, deixar el teu comentari al post o implicar-te d’una manera una mica més directa. Gràcies i fins la propera!
Per suposat que m’ha agradat