Venint dels paisatges lúgubres del Pamir, arribar al Kirguizistan va ser com acabar una pel·lícula de terror i entrar en un conte de fades. Els pics de 7.000 quedaven lluny i i les valls eren catifes de gespa on s’alçaven avets immenson i passejaven tot tipus d’animals.
Sobretot cavalls. Cavalls immensos, esvelts i molt ben alimentats. Cavalls que pasturaven en ramats de cinquanta i que als matins venien a esmorzar al costat de la meva tenda.
Una de les coses que em va sobtar d’aquest país tan rural va ser que molts cotxes van tunejats amb aquest tribal.
Em trobava aquest símbol a tot arreu i no sabia què era. Una pilota de bàsquet? De beisbol? Una divinitat nòmada?
No vaig descobrir-ne el significat fins que no em van convidar a entrar en una iurta,
i vaig mirar cap al sostre i… Voilà!
Resolt el misteri, vaig seguir pedalant en direcció nord per unes carreteres força transitades.
Cap al sud, els kirguisos eren molt amables i tots es volien fer fotos amb mi
i convidar-me a la iurta a beure un altre got de llet d’euga, el cumús,
una beguda forta, amarga i amb gust de recremat que, segons ells, espanta tots els mals i és plena d’energia.
Amb les piles carregades, doncs, vaig seguir pedalant per la nacional
i acampant entre més cavalls,
sempre i quan el xèrif del poble em donés permís per plantar la tenda.
Per arribar fins a Bishkek, la capital del Kirguizistan, vaig haver de fer uns quants ports,
però, venint del Pamir, aviat vaig haver superat el primer,
el segon
i el tercer.
Com que em sentia molt en forma (coses de l’entrenament per sobre dels 4.000, suposo) , vaig decidir fer una mica de volta i fer-ne encara un altre, el de Kazarman.
Motivat pel descens que m’esperava, vaig estar aprentant ben fort els pedals durant un parell de dies,
però les condicions de la pista eren tan pèssimes que quan vaig aconseguir coronar-lo
i ja em fregava les mans per començar a baixar-lo,
la bici va dir prou
i vaig haver de pujar en un cotxe per anar al mecànic més proper.
Un cop vaig tenir la bici reparada –i havent-me perdut un llarg descens!– vaig seguir avançant per uns paratges amb molta més vegetació,
tal i com demostra aquesta planta innocent que creix alegrement per tot arreu.
Botànica a banda, el Kirguizistan ha estat un dels llocs més fàcils on acampar. Només em calia trucar a una iurta, saludar el pastor i preguntar-li si podia plantar la tenda a la vora.
Normalment la resposta era afirmativa i sovint em convidaven a sopar;
i si no, me’l feia jo mateix i m’estalviava uns quants gots més de llet d’euga.
L’endemà, probablement em despertaven
uns quants pastors joves i encuriosits que
no tenien cap incovenient per fer un intercanvi de vehicles durant una estona.
Després de passar per Bishkek a tramitar el visat del Kazakastan, vaig encarar-me cap a l’últim port que faria al país, el de Kegeti, de 3.800 metres. Durant el primer tram de l’ascenció tot va anar bé, fins que, de cop i volta, vaig notar que algú em seguia.
Era el Valentin, l’alemany amb qui vaig recórrer el Turcmenistan i part de l’Uzbekistan.
Després d’un mes de no veure’ns el pèl, vam seguir avançant junts pel Kirguizistan,
travessant rius
i pujant per pistes molt pedregoses.
A mesura que escalàvem metres, cada cop ens costava més respirar,
més pedres hi havia per tot arreu
i més neu s’acumulada als revolts.
Però, finalment, després de muntar i desmuntar el remolc unes quantes vegades
i de suar el que no està escrit,
vam arribar a dalt,
vam fer la foto
i vam començar una sessió de downhill
digna dels millors caps de setmana d’estiu al bikepark de la Molina
o de Vallnord
(tot i que amb una mica més de pedra pel mig).
Al llarg del descens ens vam creuar amb uns quants cavalls espantats i ensangonats que no podien remuntar amb tants de rocs que hi havia,
així que, per prudència, vam renconvertir els nostres vehicles
fins que vam retrobar el benaurat color verd del Kirguizistan.
Un cop a baix de tot, vam anar resseguint aquest riu sense risc de perdre’ns
fins que el camí ens va voler posar a prova,
però afortunadament vam escollir l’opció encertada i, mentre endrapàvem l’enèsim lagman,
vam retrobar una parella de cicloturistes belgues que pedalen des de Hansbeke fins a Vladivostok fent un projecte fotogràfic molt interessant.
Amb ells, després d’una becaina,
vam arribar al llac Issik Kul, on els soviètics provaven els seus submarins
i on nosaltres, després d’un pícnic,
reposàvem una estona
i fèiem una capbussada abans no seguir cap al Kazakastan.
Si t’agraden els relats de Bicicleta i Manta i hi vols col·laborar, pots compartir-los a les xarxes socials, deixar-hi el teu comentari o implicar-t’hi d’una manera més directa. Gràcies!
Molt bonic, per què no vas creuar cap a Kashgar? Salut