The first weeks pedalling through the north of Peru were quite relaxed. Between Tumbes and Trujillo we rode 900 kilometres passing through several fishing villages and where always stopped to have a ceviche in the market or eat a cheap and abundant meal in a comedor.
The stages of those days were basically flat and most of the stretches very well paved. The main obstacle was the monotony of the desert and some sand that eventually accumulated on the asphalt because of the wind.
Sometimes it was hot and very boring, but Máncora, Pacasmayo, Chiclayo and Trujillo were towns and villages full of attractions that motivated as to keep pushing. The fish markets, a cold beer in a terrace and several interesting and architectural ruins always felt like a compensation after the effort…
Máncora vista des del far.
El primer de tants “cevhicles”…
Verats: bons, econòmics i disponibles a qualsevol mercat per fer-nos el “ceviche” nosaltres mateixos amb una mica de llimona, ceba i quatre espècies.
La beguda nacional.
El gos nacional…
A falta de pèl i d’una bones dents, el ca peruà (que gairebé s’extingeix arran de la Connquesta) està protegit per la llei.
Pedalant a prop de Máncora.
Direcció a Ñuro.
Bucejant amb les tortugues de Ñuro.
Camí secundari entre mines de petroli i de gas.
Aprofitant la marea baixa.
Camí a Lobitos.
A l’hostal surfer de Lobitos.
Casa surfera…
A l’hostal, escrivint al dietari.
Afores de Talara, una ciutat que deu la seva existència a la mineria.
Direcció a Piura.
Un nom curiós (sobretot per un poblat enmig del desert).
Cedint el pas…
Entre Piura i Chiclayo hi ha més de doscents quilòmetres sense cap poble; només un restaurant on amablent ens van deixar plantar la tenda per a poder-nos refugiar del vent.
Parada d’emergència després d’haver menjat un menú en aquell restaurant…
La costa nord del Perú no deixa de ser una extensió del desert d’Atacama, a Xile.
Cacturs de San Pedro al mercat de Chiclayo. Després del peyote, és la planta amb més concentració de mescalina que existeix, per tant, el viatge psicodèlic deu ser fort… S’usa com a medicina des del temps de la cultura Chavín, dos mil anys enrere.
Peixater simpàtic del mercat de Chiclayo.
El museu precolombí Tumbas Reales de Sipán, a Lambayeque.
Don Ricardo, una home de 94 anys amb qui vaig compartir una Cristal de litre a l’hora del vermut.
Ens havien dit que a Pacasmayo és típic el ceviche de llangardaix, però fins que no vam veure l’última opció d’aquest menú no ens ho acabàvem de creure.
Era ben veritat (i tenia gust com de pollastre, però amb moltes espines…)
Es veu que les mares no condueixien…
“¡Ole y ole!”
Beneint la taula.
A costat de Trujillo hi ha les ruïnes de Chan Chan,
capital del regne Chimor fins al segle XV,
quan l’imperi inca va acabar amb gairebé tota la seva població (estimada en cent mil habitants).
Tocant a Trujillo hi ha Huanchaco, que té una platja molt bonica plena de “caballitos de tótora”, una embarcació tradicional per a “surfejar” les onades.
Pedalant entre Trujillo i Chimbote, on vam abandonar la costa per endinsar-nos al Cañón del Pato…
Vols llegir més sobre el Perú? Aquí tens més entrades. Salut, una baraçada i fins la propera!
No comments yet.