Després d’una aturada laboral de tres mesos ja estic recuperat econòmicament per continuar pedalant per l’Amèrica central en direcció sud. 

De Guatemala he passat a Hondures, on he estat resseguint la costa septentrional durant quatre dies fins arribar a la població de la Ceiba. Allà, una vella temptació que creia superada em va conduir fins al port, on vaig embarcar en el primer vaixell que salpava cap a una petita illa caribenya de nom Útila.

La calor i l’humitat continuaven tan punyents com a la terra ferma, però la tranquil·litat dels carrers i les aigües cristal·lines les feien una mica més suportables.

A l’hostal on em vaig quedar la primera nit, un ventilador per a quatre persones no era suficient…

Hora punta caribenya.

Després de la bici, el vehicle més comú són els “caddies”, que cobreixen de sobres els 10 quilòmetres que hi ha de punta a punta d’illa.

Els tuc-tucs et porten a gairebé qualsevol punt de l’illa per 30 lempiras (1,2€).

Algunes mares fan servir el quad per recollir els nens a l’escola i portar-los “pacasa”.

Bando Beach, una platja privada on sempre pots arribar nedant i així estalviar-te unes quantes lempiras (que, per altra banda, ja pagaràs amb el 19% d’IVA que imposen als serveis i productes turístics de l’illa).

Amb el tub i les ulleres.

“Open Water Diver”

Com les seves germanes Roatan i Guanaja, Útila és una destinació submarinista de renom internacional. A banda d’oferir uns preus molt assequibles, està situada en un dels esculls de corall més grans del món. Bussejadors de tots els nivells hi arriben cada dia per fer algun dels cursos que ofereixen les desenes d’escoles de submarinisme que hi ha. Jo vaig apuntar-me a un de quatre dies que permet arribar fins a 18 metres per sota de la superfície: l’Open Water Diver.

Havent pedalat com un beneit a 35ºC durant l’última setmana de l’any, aquesta experiència va ser una molt bona experiència per acomiadar-me’n del tot. A banda dels peixos manta, taurons nodrissa, crancs, llagostes, tortugues, etc., el que més em va agradar va ser la sensació de moure’m en una dimensió encara desconeguda per a mi.

Per més que ho provis, a sota l’aigua les regles són unes altres.

Divuit metres a sota de la superfície.

Escull de corall del nord de l’illa.

Dotze grans de papaia

Després de quatre dies fent submarinisme em vaig canviar els peus d’ànec per les xancletes i me’n vaig anar a fer una activitat no gaire comuna entre la majoria de turistes d’Útila: passejar.

I és que a banda d’una gran riquesa marina, les Illes de la Badia compten amb una diversitat cultural molt interessant. No va ser fins al 1859 que els britànics van cedir el seu protectoral a Hondures, cosa que explica per què la llengua materna de la majoria dels utilenys segueix sent l’anglès.

Carreró en un dels barris més allunyats de la platja.

Cap als afores.

Les palmeres i els plataners, el millor refugi del sol de migdia.

Camí de terra que travesa l’illa de dalt a baix (menys de 4 km).

L’estil de les cases utilenyes no s’assembla, ni de lluny, al de l’Hondures continental.

Sovint, per les faccions de la cara i el color de la pell és fàcil d’endevinar qui et parlarà anglès com a llengua materna i qui l’ha après a Tegucigalpa o San Pedro Sula i ha vingut a l’illa a treballar en el turisme.

Una gran part de la població de les illes és garífuna, descendents d’antics esclaus africans que els britànics van abandonar i que ara, segles després, tenen una llengua pròpia i poblen diversos països del Carib.

La religió dominant és el protestantisme.

Una de les esglésies.

L’escola.

El barber.

La verduleria.

La fleca.

Les cases es construeixen elevades del terra per la humitat del sòl.

L’Aubrey, un veí que em va clissar fent el tafaner i em va convidar a passar per ensenyar-me els seus arbres fruiters.

Una “star fruit” o “carambola”, el més proper que menjaré a un tortell de reis.

Una “bread fruit” o “mazapán”.

I una papaia, que, a falta de raïm, va ser el que vaig fer servir per les dotze campanades.

Bon 2016!